Monthly Archives: November 2014

El somni cosmopolita del City football group

Esports, , , ,

Publicat el 30 de novembre de 2014 al diari Ara

NYCFCNYCFC2

Els responsables del Manchester City treballen a contra-rellotge per tenir-ho tot a punt pel debut de la seva nova franquícia de Nova York a la MLS, la lliga professional nord-americana.

115 dies, 23 hores, 42 minuts i 30 segons. Un marcador digital presideix l’entrada de les oficines del New York City Football Club, a la Tercera Avinguda amb el carrer 39 de Manhattan. L’electrònic marca el compte enrere fins a l’inici de la temporada 2015 de la Major League Soccer, fins al dia del debut en competició oficial del nou equip del grup City, propietat del xeic Mansour bin Zayed al-Nahyan (membre de la família reial d’Abu Dhabi) i que té com a director executiu al català Ferran Soriano. Un projecte amb tres fills més: el gran, a Manchester (Anglaterra); l’altre a Melburne (Austràlia), i l´últim, a Yokohama (Japó).

A cinc mesos vista del debut del NYCFC a la MLS, unes 40 persones, la majoria joves, treballen ja a la planta 28 d’aquest gratacels. Aviat es traslladaran més a munt, a unes oficines més grans, amb capacitat per als 100 empleats que han de fer funcionar a nivell local la franquícia. “La del City és una aposta pel soccer als EEUU, un mercat gran i creixent”, explica Soriano. “Jo ja fa molts anys que m’hi fixo. De fet, ja vaig mirar de muntar una franquícia a la MLS quan estava al Barça”, afegeix el directiu català, convençut i il·lusionat. “Avui, fer un equip aquí té un cost [diverses fonts apunten que el City ha pagat uns 80 milions d’euros per forma part de la MLS], però no és comparable amb el que val en altres llocs del món”, continua.

Vicepresident blaugrana en la junta de Joan Laporta de 2003 a 2005 –va dimitir després de la moció de censura al president i la directiva barcelonista–, Soriano, com explica, va establir relacions amb Don Garber, comissionat de la lliga nord-americana, l’abril del seu últim any al Camp Nou. “La idea aleshores era crear un club que es digués FC Nova York”, rememora Soriano.

Fora de la junta culer l’ara director executiu del City, Laporta va continuar amb la idea que el Barça participés en una franquícia de la MLS i, al 2008, va estar a punt de tancar un acord amb l’empresari bolivià Marcelo Claure per crear un equip a Miami. Negoci que, finalment, se’n va anar a norris.

El creixement de la MLS

L’audiència de l’últim mundial als EEUU confirma l’interès creixent al país pel soccer. La final entre Alemanya i Argentina la van veure 26,5 milions de nord-americans. 22 milions, el partit de vuitens en què va quedar eliminada la selecció dels EEUU, tres milions més d’espectadors que els de la final de la sèrie Mundial de beisbol de 2014. Xifres llunyanes, però, als 111 milions de persones que van veure per la tele l’última Super Bowl (NFL).

Així les coses, animats pel creixement de seguidors, la MLS aspira a convertir-se en una de les millors lligues de soccer del món d’aquí al 2022. “Volem ser considerats com la Premier League, la Sèrie A, la Lliga o la Bundesliga”, assegura Garber. “Volem ser en aquesta llista quan la gent pensi en les millors lligues del món”, afegeix.

De moment, la MLS acaba de signar un nou contracte pels drets de televisió amb ESPN, Fox Sports i Univisión per els pròxims vuit anys i prop de 73 milions d’euros per temporada. “Un acord innovador, un pas endavant enorme per a l’exposició i el compromís del futbol als EEUU”, exclama Eric Shanks, president de FOX Sports.

Les expectatives de Garber no convencen però Soriano. “El creixement del soccer és molt gran, també respecte altres esports com el futbol americà i el beisbol. Ara, si em preguntes si això serà com la Lliga anglesa d’aquí a 10 anys. Ja et dic ara que no. El primer pas és apropar-se a lliga mexicana, que és el competidor més pròxim”, puntualitza.

I és que tot i que aquest estiu el Madrid i el Manchester United van congregar 109.000 espectadors en un partit de pretemporada a Michigan, la mitjana d’aficionats als estadis de la MLS és de 19.000 en la lliga regular, amb franquícies amb més tirada com la dels Seattle, que atreu prop de 45.000 fans quan juga a casa. “S’ha de pensar que un equip top d’Europa factura 500 milions d’euros l’any i un de la MLS, uns 50”, insisteix Soriano.

 El projecte del NYCFC

La MLS funciona com molts esports professionals dels Estats Units, és el que s’anomena una single entity, una empresa de la qual els equips en són accionistes i comparteixen una part del negoci, mentre en gestionen individualment una altra.

Els elements que fan més peculiar la MLS són la contractació de jugadors i el límit salarial. Els jugadors els contracta la MLS, no la franquícia. I existeix una mena de Draft com el de l’NBA –la llista PAR– amb accés als futbolistes en ordre invers al resultat de la temporada anterior. El límit salarial (salary cap) aquest 2014 ha estat d’uns 2,4 milions d’euros per equip. I el sou màxim, de poc més de 300 mil.

“Les restriccions que imposa la MLS tenen dues cares: compliquen diferenciar-se, però també asseguren que no perdràs molts diners. Aquí, el sistema no et deixa perdre la camisa”, admet Soriano.

“I el draft i el salary cap s’estableixen per maximitzar el balanç competitiu, la teoria econòmica que diu que els ingressos de la competició es maximitzen amb la incertesa dels resultats. Per això el sistema busca que cada partit sigui el més igualat possible”, prossegueix.

Fora del límit salarial, cada franquícia pot fitxar tres jugadors. El City ja ha contractat David i Villa i Franck Lampard i està a punt de tancar la seva tercera estrella.

“Tinc moltes ganes que comenci la Lliga”, admet Villa, que va fitxar pel City l’estiu passat i que, per mantenir el nivell competitiu fins que comenci el nou curs de la MLS ha disputat quatre jornades amb el City de Melbourne. “L’exigència com a primer fitxatge de la història de l’equip és gran”, afegeix l’asturià.

“Estem construint un equip guanyador, que jugarà bé a futbol. De fet, Villa no diu: m’he vingut a retirar aquí. Diu: he vingut a guanyar. Després, des del punt de vista personal, viure aquí és una opció fantàstica i atractiva per a molts futbolistes”, explica Soriano.

I aclareix: “No estem construint una família d’equips que siguin mini-imatges del Manchester City. Cada equip és local, té objectius propis, personalitat i caràcter. Però fem us extensiu de recursos a nivell global –prossegueix–. Tenim clubs de futbol a diversos llocs del món amb dues empreses que donen servei a tots: el City football marketing, amb la seu a Londres, i el City football services, amb seu a Manchester, on tenen el know-haw de futbol”.

Tant a Austràlia com als EEUU, el City s’ha associat amb una entitat local. A Nova York, amb els Yankees de beisbol. I Austràlia, amb el Melbourne Storm, un club de rugbi. “Ens sembla clau tenir un soci local que entengui la idiosincràsia pròpia del mercat local”, apunta Soriano.

De fet, a l’espera de la construcció d’un nou estadi a la ciutat, el NYCFC jugarà com a local al Yankee Stadium, al Bronx. “Fa dos anys que busquem el lloc adequat. Nova York és molt car i és difícil. I volem que l’estadi sigui dins de la ciutat”, convé el director executiu.

Tot i això, la franquícia compta ja amb 11.000 abonats d’un perfil que per alguns ha estat una sorpresa: jove, al voltant dels 28 anys, d’alt nivell cultural i d’ingressos. “Un 80% són el que anomenen white american people. I a més a més, gent que mai ha tingut un abonament relacionat amb cap altre esport”, detalla Ferran Soriano. “A mi no em sorprèn. És el que veus al bars d’aquí on passen futbol. Gent molt cosmopolita. Tinc un amic canadenc que, sense voler ser despectiu, els anomena euro esnobs. Jo diria: cosmopolites americans”.

“Jo sóc un gran aficionat al futbol i buscava un equip amb certa afinitat, el meu equip a Nova York”, explica Xavier Gallego, dissenyador de Vic instal·lat a Brooklyn. “Vaig provar de seguir els Red Bull, però juguen a New Jersey, que és lluny. Al veure que el City signava un conveni amb els Yankees, que fitxaven Villa i Lampard i que l’afició al futbol aquí està pujant, em vaig engrescar amb un amic i ens vam fer abonats fundadors”, afegeix. Els abonaments costen entre 245 i 2.500 euros.

“Actualment, som l’única organització en el món del futbol que podem anar a un patrocinador i dir-li: què necessites? Visibilitat a Amèrica? En tenim. A Austràlia? En tenim. A Àsia? en tenim. A Europa? També en tenim. Som una proposta nova, original i atractiva. No dic que sigui fàcil, però és innovador i ens dóna un avantatge competitiu”, conclou Soriano que tot i que vol anar amb peus de plom ja pensa en un City a la Xina i l’Índia.

“La meva mare només em deixava veure NBA divendres i dissabte”

Esports, , ,

Publicat el 8 de novembre al Diari Ara

Barba completa, un contracte d’estrella –56 milions de dòlars per quatre temporades– i galons a la pista i al vestidor. Ricky Rubio (El Masnou , 1990) fa aquesta temporada un pas endavant als Minnesotta Timberwolves. I el fa segur, confiat, assumint el paper d’un veterà, tot i els seus 24 anys. De moment, mentre les joves promeses dels Wolves maduren, el català intenta fer pinya. Fa uns dies, amb motiu del Madrid-Barça de futbol va convidar l’equip a veure el partit a casa seva. “No li va interessar a ningú”, riu el base, que, a la bossa, amb les bambes, carreteja el llibre El poder del ahora, el mateix que llegia Luis Enrique quan va decidir agafar les regnes de l’equip blaugrana.

 Acaba de signar un gran contracte en un món on totes les xifres són públiques. Nota ja el pes dels 56 milions de dòlars?

Pressió sempre en tens. També en tindria si no hagués firmat, perquè aleshores l’expectativa sobre la meva continuïtat s’hauria allargat fins a finals de temporada. La d’ara és una pressió bona. M’asseguro el futur i ara només m’he de centrar en gaudir i rendir. És un acord molt bo, un contracte que em fa sentir important, m’empeny a exercir com a líder.

 Gaudir. Encara s’ho passa bé jugant a bàsquet?

I tant. És veritat que quan fas un mal partit et capfiques, potser massa. Però en el fons gaudeixo molt.

Sort que el termini acabava a l’octubre. No sé si al desembre, després dels 30 graus sota zero que l’any passat van tenir a Minneapolis, hagués signat…

A l’hivern, a Minnesota cada any hi ha molta neu, però t’adaptes. La ciutat és molt maca. I em sento molt còmode. Jo vinc d’El Masnou, que també és un poble petit, i no m’agraden les ciutats grans. A més a més, el meu dia a dia és partit, partit i partit. I quan venen la família i els amics hi ha coses molt boniques per veure. Natura: hi ha uns llacs preciosos, congelats, és clar. Un centre comercial molt gran. També bons restaurants amb bona carn, encara que a mi m’agrada molt el peix. Però al centre dels EEUU costa trobar-hi peix fresc i bo. I més, si vens d’un lloc de platja.

A Minnesota es reben moltes visites?

Sí, se’n reben. Suposo que no tantes com si jugues a Nova York o Los Angeles. Però això també m’ajuda a estar molt centrat en el que m’ocupa, que és el bàsquet. Així no desconnecto durant la temporada, estic molt focalitzat. Durant la temporada estic pel que he d’estar.

 Que ara, a més a més de jugar, és exercir de líder?

Som un equip molt jove i hi ha molts companys que m’escolten… I em fan cas, que és el més important. Amb l’experiència acumulada, crec que els puc transmetre coneixements que els aniran bé. A mi quan era jove tenir algú així a l’equip que m’aconsellés em va anar molt bé. I ara em toca a mi fer aquest rol.

 A qui escoltava?

A la Penya, a Elmer Bennett i Paco Vázquez. Al Barça, a Jordi Trias i Víctor Sada. I a la selecció, a tots, perquè tots tenien més experiència que jo.

 I què els dius, als seus companys?

Ara, a l’equip, hi ha jugadors de gran futur, amb molta projecció, però a l’NBA encara ho han de demostrar tot. Quan crees unes expectatives tan altes i fas un parell de mals partits, pot afectar-te perquè hi ha molta pressió. Jo els repeteixo que el procés és llarg, que tindran alt-i-baixos i que han de plantejar-se el joc com una cosa divertida. Juguem a bàsquet des de petits, ens agrada i hem de seguir gaudint-ne. Així, al final, les coses surten.

Tot i que a vostè, la crítica el pressiona pel seu mal percentatge d’encert en el tir?

És l’aspecte que he de millor, però aquest any no m’hi vull capficar. Crec que amb treball vindrà la confiança. I això és confiança. No vull repetir el que m’ha passat en altres temporades que al capficar-me tant amb això, no he pogut fer bé el que jo faig bé: distribuir el joc, ajudar l’equip a guanyar. En el tema del tir influeixen moltes coses, no només ser un bon tirador, cal saber jugar al ritme ofensiu, buscar bones opcions, encaixar en el sistema, la confiança… hi ha molt factors que influeixen.

 Com li va amb Flip Saunders, el nou entrenador? L’altre dia el comparava amb Kevin Garnett de jove.

Es referia a l’esperit competitiu i les ganes de guanyar de Garnett, aquí el Flip va entrenar aquí als Wolves, quan era jove. Saunders em coneixia l’any passat com a general manager, però aquest any, ja com a entrenador, hem tingut una connexió especial. Diu que l’ha sorprès que als entrenaments sempre estic al cent per cent i sempre vull guanyar. No sé per què l’ha sorprès?

 El veia com poc ambiciós o poc treballador?

Potser des dels despatxos no veus coses del dia a dia. L’ha sorprès molt la meva ambició de voler millorar, de voler fer un pas endavant.

 Han tornat a començar la temporada amb marcadors molt ajustats, tant en la victòria com la derrota. A què aspiren aquest any els Wolves?

Som un equip jove i hem perdut Kevin Love la peça més important de l’equip de l’any passat, però hem adquirit jugador joves amb molta ambició, tot i que inexperts. De moment, hem jugat pocs partits, però les sensacions són diferents a les de l’any passat. Potser som un equip amb menys talent o pitjor en números, perquè hem perdut el millor o un dels millor power forward de l’NBA, però com a equip crec que som millors i això ens pot portar més lluny.

 No he sentit la paraula playoff.

Ho tenim al cap, però la conferència oest és molt difícil . Has de ser molt regular tota la temporada i nosaltres, al ser tant joves ens costarà ser regulars. En un futur pròxim, però, sí que crec que podrem parlar de playoffs. Aquest any, la conferència oest estarà tan cara com l’any passat.

Com veu el seu company Andrew Wiggins, número 1 de lúltim draft? Molts asseguren que serà tan bo com Lebron James?

És molt jove, cometrà errades, però té molt de talent. Una de les coses que més m’agraden de Wiggins és que es sacrifica per l’equip. De fet jo destacaria especialment la seva defensa, on és molt sòlid. Li falta una mica d’agressivitat, saber-se un dels millors, un pèl de confiança. Vaja, normal en un rookie

 A vostè se’l veu fi però més fort.

Aquest estiu he intentat aconseguir una mica més de múscul perquè aquí cada nit jugues amb rivals amb molt de múscul i has d’estar preparat. Cada impacte fa mal i aquí juguem cada nit. Es tracta d’intentar posar una mica més de múscul sense perdre la velocitat i altres detalls que caracteritzen el meu joc.

 Ja ha jugat contra Marc i Pau Gasol. Els dos han començat molt bé la temporada. Com els ha vist?

Crec que ara mateix el Marc és el millor pivot de l’NBA. I el fitxatge del Pau pels Bulls és un dels fitxatges que menys s’ha valorat i que crec que més aportarà al seu equip. Després dels canvis de jugadors de primeríssim nivell com Lebron o Kevin Love, ja ve el Pau. Aportarà seguretat, ganes i experiència als Bulls

 Amb tants partits la seva àvia ja no deu posar una espelmeta cada partit que juga, com feia quan era a Catalunya?

No, ara la meva àvia ja gairebé no em veu jugar. Fins i tot la meva mare molts dies s’adorm. Qui més em veu és el meu pare. Però ara, amb la tecnologia que hi ha no perds la connexió amb la família. I el meu pare, després de cada partit, sol dir-me quatre coses de com ho he fet. Crítica constructiva, eh. Ell ha estat entrenador i jo sempre l’he escoltat.

 Per que a casa, de nano, seguia l’NBA?

Durant la setmana, la meva mare no em deixava. Així que veia NBA divendres i dissabtes a la nit, per la TV. M’encantaven Michael Jordan i Allan Iverson. Divendres veia NBA i al partit de dissabte al matí, intentava repetir moviments que havia vist per la tele, però no sortien.

 Amb quin equip solia jugar a la play?

Jo triava el Supersonics, perquè també m’encantava Gary Payton. I el meu germà els Lakers.

 Amb el pas dels dies, troba alguna nova explicació al mal partit de la selecció espanyola al mundial?

No vam preparar el partit contra França suficientment bé, i ells sí el van preparar molt bé. També hi ha un tema mental, perquè és difícil afrontar un partit contra un rival que pocs dies abans has guanyat de 25. Vam pecar d’excés de confiança. I jugar a casa, amb tres o quatre dies entre un partit i l’altre va facilitar certa desconnexió, que estiguéssim més per altres coses i no tant en focus. Tot suma.

Segueix la Lliga ACB?

Segueixo i parlo amb companys. Vaig riure molt amb Jordi Trias, amb aquell embenat que li van fer al cap en el partit contra el Gran Canaria, semblava una castanyera. Parlo també amb el Pere Tomás, Henk Norel… I amb el Sergi Llull, els companys de la selecció.

Henry presumeix d’haver jugat amb Messi

Henry presumeix d’haver jugat amb Messi

Esports, , , , ,

Article publicat el 25 de novembre de 2014 al diari Ara

Centrat en el partit de tornada de la final de conferència que disputa amb els New York Red Bulls el pròxim cap de setmana (van perdre l’anada a casa 2-1, diumenge passat, contra els New England Revolution), Tierry Henry arruga el front cada vegada que li pregunten si jugarà dissabte que ve al Gillette Stadium el duel que pot classificar el seu equip per a la final de la MLS o bé, donar per conclosa la temporada dels Red Bulls. Amb problemes al tendó d’Aquil·les, el francès no sol jugar en estadis de gespa artificial com el del New England Revolution (a Foxborough, Massachusetts). Aquesta vegada, però, per la transcendència del partit, l’ariet farà “una excepció”, assegura, seriós. En canvi, relaxa el gest per parlar de Leo Messi. En té ganes, perquè, apunta: “Vull, sobre tot, dir una cosa: No entenc que hi hagi gent que en pugui dubtar, parlar-ne malament, de Messi”.

“Messi està fent coses pel Barça i pel món del futbol en general que nosaltres no veure’m mai més. I menys, a algú que faci tot el que Messi ha fet en el poc temps que ell ho ha aconseguit”, destaca, qüestionat pel rècord batut de Zarra. I afegeix: “Em sembla de bojos preguntar-se què li passa a Messi quan no marca en un partit. És un crack, una bona persona i un exemple sempre, jugui contra qui jugui”.

Explica el davanter francès que des de Nova York va veure en directe el partit de dissabte al Camp Nou. “I em va encantar veure Leo tan content després de fer-li el gol al Sevilla. Es veia que en tenia ganes, que el buscava… I va tenir la sort de fer-lo a casa”, convé.

Henry es declara un gran fan de l’argentí. “Podria parlar-ne hores”, somriu. “Perquè jo he pogut jugar amb ell i li he vist fer coses increïbles, als entrenaments i als partits. I el més meravellós és que quatre anys després que jo marxés del club, les continua fent”, celebra. I adverteix als culers: “Hauríem de gaudir-ne, perquè el dia que marxi del Barça, la gent se n’adonarà que és i ha estat un jugador molt gran”.

I és que el davanter, de 37 anys, va compartir vestidor amb Messi tres temporades (de 2007 a 2010) i ja va augurar aleshores que l’argentí superaria algun dels seus rècords, que amb el temps, han anat caient. Henry és, encara ara, el quart màxim golejador de la Lliga de Campions i màxim golejador de la selecció francesa de tots els temps. L’exblaugrana va aconseguir en el seu moment batre una marca que Michel Platini havia conservat durant 21 anys.

Ara, des de la distància, i tot i la bona marxa del Madrid, Henry no dubta en distingir Messi com el millor jugador del món. “Se’ns dubte, per a mi continua sent el millor, de lluny. És cert que l’any passat no va acabar d’estar del tot bé perquè el Barça en general estava així, així… Però el que ell ha aconseguit, en el temps que ho ha fet i com ha mantingut el nivell els últims set anys fan que continuï pensant que Leo està el més a munt possible. Encara que alguns diguin que ho està Cristiano Ronaldo. Jo he jugat amb Messi i el que fa des què tenia 17 anys és una bogeria”, conclou l’estrella dels New York Red Bulls.

Encara en competició el seu equip, Henry no ha anunciat si continuarà jugant la pròxima temporada, que comença al 2015, o bé penjarà les botes. I tampoc, si, finalment decideix no retirar-se, seguirà jugant als Estats Units o en un altre lloc.

 

Marcos Senna: “¿Ser entrenador? Ni hablar, no tengo vocación”

Esports, , , ,

Article publicat el 7 de novembre al diari As

La capacidad de seducción de Nueva York y la “extraordinaria” experiencia que Marcos Senna y su familia aseguran estar viviendo desde que hace un año el mediocentro fichó por el Cosmos, han resultado determinantes para que Raúl aterrice en Estados Unidos. Lo de Senna, fue, además, llegar y besar el santo. El hispano-brasileño ganó la Liga en su primera temporada en el club de la NASL, resultó máximo goleador del equipo y mejor jugador del campeonato. Revalidar este curso el torneo será más complicado.

 Confirmado el fichaje de Raúl, ¿qué le parece su llegada al Cosmos?

Raúl es una persona extraordinaria, un mito del fútbol, el hijo pródigo del Real Madrid. Jugar con él será fantástico. Además, como nombre y como jugador, tanto para la Liga como para el Cosmos será un empujón increíble. Los días que estuvo aquí, le vi muy bien físicamente, pasan los años y él parece más joven. Por otro lado, jugar en Nueva York significa también disfrutar de todo lo que ofrece la ciudad. Es una experiencia increíble que a cualquiera le gustaría vivir por su oferta cultural, deportiva…. Llevábamos meses cruzando los dedos para que se concretara su fichaje.

 ¿Qué nivel tiene la NASL? ¿Inferior al de la MLS?

Si comparamos, la Segunda División española tiene más calidad que la NASL. Aquí prima más la potencia, la fuerza, el fútbol directo. Tú ves un partido, incluso de la MLS, y el medio del campo apenas toca el balón. Por eso me viene bien jugar en el Cosmos, que juega diferente. Aquí, el que consigue combinar bien, bajar el balón al suelo, hace mucho daño a los equipos rivales que juegan más directo.

¿Satisfecho pues de la experiencia?

Mucho. Me he adaptado sin problemas al juego del equipo porque el concepto del entrenador, Giovanni Savarese, me gusta mucho. Apuesta por el fútbol de toque, cosa que nadie más ofrece en esta Liga. El primer año me salió muy bien, fuimos campeones. Y este año, estamos ahí [disputan el play-off al título]. Creo que la idea de los propietarios es armar un equipo como el de finales de los 70 con Pelé, porque el Cosmos sigue siendo el equipo de fútbol más conocido de los EEUU. Y también quieren hacer un campo propio. Y yo creo que, hecho el campo, el paso siguiente es meterse en la MLS.

Ha cumplido ya los 38, ¿no piensa en retirarse?

Me encuentro muy bien. Tuve una pequeña lesión al principio del curso, pero he jugado todos los partidos. Tengo contrato hasta julio de 2015. A partir de ahí, ya veremos. Si veo que me cuesta mucho, que no va sobre lo previsto, tomaré una decisión sobre si sigo o me retiro. A partir de los 34-35 años ya empiezas a plantearte la retirada, pero si el cuerpo aguanta, no hay porque dejar el futbol. Quizá después del verano.

 Además de Raúl, David Villa también jugar en EEUU el curso que viene, ¿habló con usted antes de fichar por el New York City?

Hablé con él antes del partido que España jugó ante El Salvador, en Washington, y hace pocos días me envió un mensaje para encontrarnos en enero cuando venga. Villa es un jugador con mucha experiencia, de eso que saben dominar el tempo del juego. De los que cuando el partido está complicado, encuentran el camino. Aquí a la gente le gusta imitar a los que vienen de Europa.

También Xavi meditó su salto a la MSL.

Xavi tiene fútbol aún para la Liga y para donde quiera jugar, vaya. Es un grande. Si viene aquí, la gente vibraría un montón porque es Xavi, el gran hombre del mediocampo.

 Y su pareja en la medular en la Eurocopa de 2008, ¿cómo recuerda el torneo de Austria y Viena?

Como lo más grande de mi carrera. Fue especial en todo. Teníamos una gran presión, pero ganamos con autoridad, haciendo el mejor fútbol. El recuerdo de esa Eurocopa lo guardaré durante toda la vida, los explicaré a hijos y nietos. Además, mi recuerdo de Luis Aragonés es el día a día de esa Eurocopa.

Hombre, Aragonés se llevó algunos palos con su convocatoria.

Cuando murió Luis fue para mí muy duro. Fue la persona clave para que yo estuviera en la selección. Es cierto, aguantó muchas críticas por llevarme. Fue un padre. Era una persona extraordinaria. Nos trataba muy bien y nos protegía muchísimo. Lo que logró luego España empezó con Luis Aragonés.

 ¿Sigue con la espinita de haberse perdido el mundial de 2010?

No. Hubo en un tiempo en que sí, en que lo llevaba mal, porque además piensas que podrías haber sido campeón del mundo. No lo negaré, me quedé con sabor amargo por no haber ido, como Santi Cazorla, Diego López, Dani Güiza… Pero eso es el fútbol. Lo mismo le pasó recientemente a Jesús Navas.

 ¿Le sorprendió el mal mundial de España en Brasil?

Muchísimo. Ni los más pesimistas podían imaginarlo. Todo salió al revés. Aún así creo que tienen un equipo muy fuerte, con jóvenes que lograrán que el trabajo dé de nuevo sus frutos, como Koke, Isco… Quizá es un momento de cambio.

 ¿Cómo ve la Liga?

Sigo habitualmente los partidos, excepto cuando jugamos fuera y no los puedo ver. Entonces, cuando regreso busco los resúmenes por Internet para ver qué ha pasado. El fin de semana, por ejemplo, vi el clásico.

 ¿Y qué le pareció?

Por nombres, las plantilla de Barça y Madrid son ambas fantásticas. Creo que la diferencia es sólo cuestión de momentos. Y ahora está mejor el Madrid. Pero el Barcelona jugó bien la primera parte y se adelantó en el marcador. Aún así, a partir del segundo gol, podrían haberle caído unos cuantos más. Me gustó Neymar, al que este año veo con más confianza y fuerza, el primer año me pareció que le costó un montón. Pero ahora ya va cogiendo la confianza que muestra cuando juega con la selección.

 ¿Y cómo ve a su Villarreal?

Lo veo bien. El partido ante el Sevilla se les escapó de las manos.

 Le oí decir que su idea es regresar al club cuando se retire.

Mi idea es volver a España, mi familia está muy adaptada a España y esto de Nueva York es un fantástico paréntesis. El tema de volver al Villarreal o no, pues no lo sé, depende de lo que quiera el presi. Lo que quiero cuando me retire es coger experiencia en el campo de la gestión.

¿No le gustaría ser entrenador?

No, no, entrenador no. Sería lo último que haría. Me gustaría ser director deportivo, representante del club, trabajar en los despachos. Ser entrenador, ni hablar. No tengo vocación.

El nuevo mundo de Calderón

Esports, , ,

Publicat l’1 de novembre de 2014 a El Periódico

Por los pasillos de la zona de vestuarios del Madison Square Garden cuelgan fotos de los gloriosos Knicks: los del campeonato de 1970, que lograron el primer anillo para la franquicia, y los del 73, campeones de la NBA por segunda y última vez. También hay imágenes de Pat Ewing. Y de los grandes acontecimientos que ha albergado la mítica pista de Nueva York, como el combate del siglo entre Ali y Frazier (1971). “Jugar en una franquicia como esta es otro mundo”, reconoce José Manuel Calderón, nuevo base del conjunto azul y naranja. Jugar en los Knicks significa que Justin Bieber, Nasir Jonez o Swizz Beatz asistan a un entrenamiento abierto al público. O que Speak Lee dirija un documental de cerca de una hora tratando de explicar las bases del triángulo ofensivo, el sistema con el que Phil Jackson, ahora presidente de los Knicks, triunfó en los Lakers y los Bulls ¬–con los que sumó once anillos¬–, y que ha adoptado el también nuevo técnico de los Knicks Derek Fisher, base en Los Angeles con Jackson de entrenador.

“Estoy muy contento de estar aquí”, asegura Calderón, que apenas conoce el Madison porque el equipo se entrena cada día en el complejo deportivo de Terrytown, a 45 minutos en coche desde Manhattan. “De hecho, muchos vivimos allí”, añade el base extremeño, aunque alguno de sus compañeros sí tiene casa en Manhattan.

A Calderón lo llamó Phil Jackson en persona para explicarle que los Knicks iban a cerrar su traspaso con Dallas. “Sabía que me iba a llamar, pero vaya, descolgar el teléfono y que sea Phil Jackson, impresiona. Él es un tipo muy importante aquí. Ha ganado once anillos como entrenador y dos como jugador con los Knicks, que son los únicos que tiene la franquicia”, recuerda el base.

Con un exentrenador de presidente y un jugador recién retirado en el banquillo,
el respeto de parcelas parece determinante en el devenir de los nuevos Knicks
“Es verdad que jugamos con el sistema con que jugaba Phil Jackson, pero es lógico porque él es el que manda y ha elegido a Derek como entrenador, que, además, jugó con él mucho tiempo. Es el sistema de Phil, pero también es el sistema con el que Derek quiere jugar. En el día a día del equipo Phil Jackson tiene poco que ver”, señala Calderón

Cumplidas las diez temporadas en la NBA (ocho en Toronto, un visto y no visto en Detroit y el último año en Dallas), Calderón entiende que su llegada a los Knicks, procedente de los Mavericks, no es un paso atrás en su carrera a nivel deportivo. “Para mí todo son pasos hacia adelante. Lo que pasa es que desde afuera se tiene una percepción de la NBA que no se ajusta al día a día. Saber qué equipo es mejor es complicado. Estamos acostumbrados a otro tipos de deporte y aquí las cosas son distintas. Venir a una franquicia como los Knicks es dar un paso hacia delante, ser titular con jugadores como Carmelo Anthony, en un equipo que dirige Phil Jackson, es un paso adelante”, insiste para añadir: “Ha habido muchos cambios, tenemos nuevo entrenador, nuevo presidente, pero creo que vamos a hacer una buena temporada. Vamos por el camino adecuado”.

La complicidad entre Calderón y la estrella, Carmelo Anthony –a quien la afición exige el MVP tras renovar por cinco temporada y 120 millones de dólares–, es evidente dentro y fuera de la pista. A menudo se les ve bromear. Como durante la presentación del equipo en que Anthony animó al extremeño a dirigirse al público del Madison en español. O como en las sesiones de atención a los aficionados –en que participa todo el equipo, con su mejor cara y no se ve a nadie con auriculares o manejando el móvil– donde suelen situarse codo con codo.

“Para un base, Carmelo es el tipo de jugador que quieres tener en tu equipo. Es uno de los mejores de la Liga”, resume Calderón.

El protagonismo del base español en este inicio de curso, ganándose un puesto en el quinteto titular de Fisher, ha sorprendido a algunos analistas, cosa que parece molestar al jugador. “Llevo muchos años como titular en la NBA y jugando muchos minutos. A mí no me sorprende”, subraya. Tampoco a los responsables de marketing de la franquicia, que en el póster gigante que han colgado en la puerta del Madison destacan a Jr Smith, Calderón, Amar’e Stoudemire, Carmelo Anthony, Tim Hardaway Jr. y Shumpert.

En los Knicks, Calderón recupera la posición de base. “En Dallas, por el sistema de juego, al jugar sin nadie con tanto tiempo el balón en las manos, mi rol era distinto. Pero yo soy base, el que debe de jugar y hacer jugar a los compañeros”, concluye.

En esta misma línea, el jugador no está dispuesto a entrar en ninguna polémica sobre su papel en el último mundial, en que la selección española cayó ante Francia en los cuartos. “No hay que darle demasiadas vueltas. Francia jugó mejor ese día. Orenga puso los roles y es lo que hay. No me gustan los ‘y sí’. No sabemos cómo habría ido si yo hubiese jugado más”, zanja.

Durante el campeonato del mundo Calderón y Pau Gasol reconocieron haberse imaginado jugando juntos en el Madison, “porque Pau estuvo a punto de fichar por los Knicks, pero el tema económico lo hizo imposible. Con las reglas que rigen la NBA, hacerlo caber en el equipo era imposible”, explica el base.

Cuenta además que llama con frecuencia al de Sant Boi, con quien este año, al estar ambos en la conferencia este, se verá las caras más a menudo. “Hemos hablado mucho estos días. Él está también muy contento en Chicago. Yo creo que le hacía mucha falta el cambio después de dos años no muy buenos en los Lakers. ¡Imagínate! Estar en un equipo como los Lakers y no ganar muchos partidos… Pau tenía ganas de salir y ha ido a un muy buen equipo. Además, que mejor comienzo de temporada que un Bulls-Knicks en el Madison”, sonríe.

“Con Marc [Gasol] y Ricky [Rubio] también hablo mucho”, prosigue el jugador de los Knicks. “Cada uno afronta esta temporada con objetivos diferentes y también con roles distintos en sus equipos. Marc [los rumores lo sitúan en los Knicks el próximo curso], luchando por los playoff, porque lo lógico es que Memphis esté ahí. Y Minnessotta, en cambio, lo tiene difícil para meterse, lleva muchos años así, además, el traspaso de Kevin Love, se han quedado con un equipo muy joven. No sé si serán capaces de meterse en los playoff este año, en el oeste es muy difícil”, concluye sobre un campeonato en que las apuestas dan como favorito a Oklahoma y Cleveland.

Renqueante por un problema muscular en la pantorrilla, Calderón realiza horas extra para poder aguantar la carga de partidos habitual en la NBA. Con tres hijos pequeños y viviendo lejos de Manhattan apenas ha tenido ocasión de disfrutar de los muchos encantos de la ciudad. “Todo necesita su tiempo”, señala. Así será cuando en la tienda de los Knicks del Madison todavía no puede comprarse la camiseta del 3.