Monthly Archives: June 2016

Nueva York da la espalda a su alcalde

VIZ042VIZ043

Publicat a El Correo Vasco el 28 de desembre de 2014

Una avioneta sobrevolaba el viernes el Hudson –en una mañana en que el cielo lucía especialmente despejado en Nueva York–, arrastrando una inmensa pancarta contra el alcalde de la ciudad. En grandes letras coloradas se podía leer: “De Blasio, our backs have turned to you” (De Blasio, te hemos dado la espalda). El encargado de la empresa de publicidad que alquila la aeronave no quiso revelar quién había contratado el servicio. Coincidía la misiva con la publicación de una carta de una coalición de policías, detectives y supervisores del Departamento de Policía (NYPD) “indignados por la retórica incendiaria” del alcalde, al que acusaban de “facilitar el actual clima de hostilidad contra el NYPD”.

A punto de cumplir un año al frente del City Hall, el demócrata Bill de Blasio cierra 2014 con una guerra en casa. Los sindicatos de policía se le han echado encima tras el asesinato de dos agentes en Brooklyn, tiroteados por un afroamericano con problemas mentales, que clamaba venganza por la muertes de Eric Garner y Michael Brown, víctimas de la brutalidad policial. La noche del crimen, los policías que llenaban los pasillos del hospital donde trasladaron los cuerpos de los agentes volvían la espalda al paso del mandatario. El presidente de uno de los sindicatos, Patrick J Lynch iba, aún, más allá y señalaba que el alcalde tenía las manos manchadas de sangre.

De Blasio había denunciado racismo en el cuerpo (formado por unos 35.000 agentes), se había mostrado sorprendido por la decisión de un gran jurado de exonerar al policía que asfixió a Garner y había sido permisivo y dialogante con los manifestantes que tomaron la calle tras saberse que el agente no iría a juicio. Ocurre que enfrentarse con los sindicatos policiales en Nueva York, una ciudad de ocho millones y medio de habitantes con grandes desigualdades, resulta una temeridad. Más cuando sus predecesores en el cargo, los republicanos Michael Bloomberg y Rudy Giuliani lograron presentar en su día cifras de criminalidad en descenso. Unas cifras que, en once meses, De Blasio, sin embargo, ha logrado mejorar.

En el trasfondo del conflicto con el NYPD, el presentador del programa Pura política, de la cadena NY1 Juan Manuel Benítez apunta a la negociación del convenio laboral. También a los cambios en la dirección y la política del departamento, para cuya jefatura el dirigente progresista recuperó, paradójicamente, a William Bratton, comisionado con Giuliani.

“No se puede acusar a De Blasio de querer reformar el NYPD porque era un punto que ya llevaba en su programa”, esgrime el periodista. Y prosigue: “En cuanto se tensa la cuerda, la ciudad se pone nerviosa y se echa marcha atrás. Han querido conectar las protestas antipoliciales con un loco que mata a dos policías. Además, el alcalde goza de muy poca popularidad con los tabloides neoyorquinos, lo han machacado mucho”.

“El New York Post lo odia con pasión y The New York Times considera que no es suficientemente de izquierdas”, conviene el jefe Bratton, en una curiosa visión, pues, De Blasio, declarado sandinista, está, seguramente, más a la izquierda que la línea del diario.

Alcanzada la alcaldía de Nueva York, tras dos décadas de gobierno republicano, el dirigente demócrata se comprometió a convertirla en una “ciudad unida, solidaria y justa”, a terminar con las diferencias, a acabar con la Historia de las dos ciudades –título de una novela de Charles Dickens–: la de los ricos que viven alrededor de Central Park y el 25% de la población que, según el CEO (Center of Eocnomic Oportunity), subsiste en riesgo de pobreza.

“De Blasio es el primer alcalde que toma las riendas de la ciudad cuando las minorías son la mayoría, cuando ya hay más negros, asiáticos e hispanos que blancos”, destaca Marlene Peralta, reportera de El diario de Nueva York.

En campaña, propuso un claro giro a la izquierda. Y logró el 72 por ciento de los votos –750.000, en una ciudad con casi ocho millones y medio de habitantes–. Un año después de lograr la alcaldía, el 52% de su población considera que Nueva York no va por buen camino. Un 32% de los blancos aprueban al regidor y un 49% lo suspende. Entre los afroamericanos y latinos el porcentaje cambia: 70-19 y 60-25.

“Se le ve como un alcalde negro por las características de su familia, que jugó un papel estratégico en su campaña electoral”, añade el presentador de Pura Política. De Blasio, de origen italiano, está casado con Chirlane McCray, poeta y activista afroamericana. El matrimonio tiene dos hijos: Dante y Chiara. El chico, aseguran los analistas, resultó fundamental en la victoria electoral del alcalde, al protagonizar un anuncio televisivo en el que, con su pelo afro, destacaba los puntos fuertes del programa de su padre.

En su hoja de ruta, De Blasio se comprometió a trabajar para que todos los neoyorquinos tuvieran un puesto de trabajo y para el crecimiento de todos los barrios de la ciudad. Insistió en la cuestión educativa y en la inversión en centros de preescolar para luchar contra las desigualdades desde la base. Proyectó una Nueva York segura con más viviendas sociales y menos accidentes de tráfico. También hizo un guiño a los colectivos de lesbianas, gais, bisexuales y transexuales; a la gente mayor, y a los animalistas.

De momento, en cuanto a las cuestiones de seguridad, el político ha puesto fin a la práctica de detener y cachear (stop-and-frisk) que los defensores de los derechos civiles denunciaron durante el mandato de Giuliani y Bloomberg (acusaban a la policía de aplicar los cacheos de forma desproporcionada a gente afroamericana y de otras minorías). En la misma línea despenalizó la posesión de pequeñas cantidades de marihuana. También regularizó su utilización para uso medicinal.

“El stop-and-frisk quitó 60.000 armas ilegales de nuestras calles. De Blasio no es un alcalde, es un activista”, lamenta el Director de la oficina republicana en la Asamblea del Estado Juan Carlo Polanco.

Más allá de la cuestión policial, el alcalde ha negociado –algunos señalan que ha claudicado– y cerrado acuerdos con los sindicatos que representan a más de dos tercios de los empleados de la ciudad. Tras un intenso tira y afloja con el gobernador Cuomo, logró 340 millones de dólares de las arcas del estado para iniciar el programa que generaliza la educación preescolar pública –el llamado plan pre-K– y, empeñado en extender los servicios sociales, ha implantado la comida y las actividades extraescolares gratis en la educación media para todos los alumnos, sin tener en cuenta el poder adquisitivo de las familias. Aún así, Nueva York sigue siendo el “epicentro” de la segregación educativa, según un estudio reciente de la Universidad de UCLA.

Gracias a la abrumadora mayoría demócrata y de corte progresista con que cuenta en el consejo municipal, De Blasio también ha podido sacar adelante el carnet identificativo para inmigrantes indocumentados que les permitirá acceder a algunos servicios municipales. Y ha logrado la ampliación de los días de enfermedad pagados para los trabajadores.

En otro orden de cosas, redujo el límite de velocidad en la ciudad, lo que ha hecho disminuir notablemente los accidentes y atropellos. Y pretende prohibir los caballos, incluidos los que tiran de las carretas para turistas en Central Park, como prometió a los animalistas.

También se destaca su gestión en el caso de Ébola que, en noviembre, tuvo a la ciudad en vilo. El alcalde escenificó la recuperación del doctor Craig Spencer, contagiado en Guinea, con un celebrado abrazo, como el que días antes el presidente Barack Obama dio a la enfermera Nina Pham.

No ha logrado en cambio meter mano a la cuestión fiscal. Prometió De Blasio presionar para que los ricos de Nueva York –especialmente mimados durante el mandato del multimillonario Bloomberg– pagaran más impuestos. Quería financiar la educación preescolar con una pequeña subida impositiva a las rentas más altas. Pero ahí dio con hueso. El gobernador Cuomo, también demócrata, estaba en periodo electoral y no quiso aprobar la propuesta y arriesgar el puesto.

Messi anuncia que deixa la selecció argentina

Publicat al diari ARA el 27 de juny de 2016

Abatut després de perdre una altra final amb Argentina i de fallar un dels penals de la tanda definitiva, Leo Messi ha confessat tot just sortir del vestidor del MetLife Stadium de New Jersey que rumia deixar la seva selecció. “És difícil, el moment és dur. Al vestidor he pensat que la selecció s’ha acabat, que no és per a mi”, ha assenyalat. I ha insistit: “És pel bé de tots, no ens conformem en arribar a la final i no guanyar-la”.

El davanter blaugrana, que no ha pogut marcar les diferències en la final i que, a més a més, ha enviat als núvols el primer penal de l’albiceleste, estava devastat. “He intentat molt ser campió amb l’Argentina, però no ho he pogut aconseguir. Sento una tristesa gran perquè m’hagi tornat a passar això. I a més m’ha tocar fallar el penal a mi, que era importantíssim. Ja està”

“Qui està més fotut és Messi pel penal. Mai no l’havia vist així al vestidor”, ha reconegut el Kun Agüero. “Crec que Messi ha dit això en calent”, li ha restat transcendència el porter Romero. I ha conclòs: “No penso en una selecció sense Messi”.

 

Claudio Bravo li pispa la Copa a Messi

Publicat al diari Ara el 27 de juny de 2016

La final de Leo Messi l’ha guanyat Claudio Bravo. A la tercera l’Argentina tampoc se n’ha sortit, ha tornat a perdre una final després de caure al Mundial del Brasil amb Alemanya i a la Copa Amèrica de l’any passat contra Xile. Com aleshores, en aquesta ocasió la final del torneig del centenari també ha acabat 0-0 i ‘la roja’ xilena ha tornat a superar l’Argentina en la tanda de penals (4-2), on Messi, ha estat el Messi del Barça i ha enviat el seu llançament a fora. L’Argentina i Xile han errat els primers (Vidal i Messi) i Bravo li ha aturat el quart a Biglia.

“Ningú donava res per nosaltres. És una lliçó per a tothom. S’ha de valorar el que hem fet. Mai hem abaixat els braços”, ha celebrat el porter, amb la veu entretallada, just abans d’aixecar la copa.

Així, Messi, que ha marxat plorós de l’estadi, continua sense poder celebrar un títol gran amb l’’albiceleste’, que ja suma 24 anys de sequera. Xile, per la seva banda, revalida el campionat en l’edició del seu centenari.

“El futbol té aquest tipus de situacions i hem de tirar endavant amb la mateixa dignitat mostrada. Hauríem d’haver guanyat aquesta final”, ha assenyalat en la sala de premsa Tata Martino.

Intensitat, faltes, targetes, expulsions, interrupcions, un Messi massa sol en atac per part argentina i l’errada ja habitual d’Higuaín en un partit important, sol davant la porteria rival. La final ha fet flaire de pocs gols o de penals des de ben aviat.

Cap dels dos adversaris ha respost a les expectatives creades abans del duel tot i que Xile, que ataca i defensa en bloc, ha mostrat més entitat com a equip que l’’albiceleste’. I les dues aficions han acabat patint de valent durant la pròrroga. On Bravo ha tret un cop de cap enverinadíssim del Kun Agüero amb una molt bona estirada.

D’inici, la selecció xilena ha sortit a mossegar, a evitar que l’Argentina passés de la zona de tres quarts. Ha reforçat Pizzi la banda de Messi amb dos laterals, Isla i Fuenzalida, com en la lliga solen fer entrenadors com Unai Emery.

Però en la primera ocasió que Messi ha encarat Marcelo Díaz li ha fet una falta de targeta groga. El 10 ha fet sortir de polleguera el migcampista del Celta, que en el següent un contra un l’ha tornat a obstaculitzar i l’àrbitre brasiler Héber Lopes l’ha expulsat (min 30).

Lopes, ansiós de protagonisme, a més d’expulsar Díaz ha amonestat amb targetes Vidal i Mascherano per una picabaralla; Messi, perquè ha entès que fingia una falta dins l’àrea, i ha fet fora també el lateral de l’Argentina Marcos Rojo (min 44) per una falta sobre Arturo Vidal en el primer temps. Després, ha seguit ensenyant grogues: a Baesajur, Aranguiz, de Xile. I a Kranevitter, de l’Argentina.

Millor els de Pizzi pel que fa al joc, però les ocasions les ha tingut l’equip de Tata Martino. La més clara, d’Higuaín (min 17), a qui Medel li regala la pilota a la frontal del àrea pròpia, deixant-lo sol davant Claudio Bravo. Higuaín ha creuat massa el xut, que ha sortit fora, fregant el pal.

En el segon temps, l’Argentina ha tornat a perdre la pilota. Messi ha trigat 20 minuts a encarar un rival. I l’’albiceleste’ ha abandonat completament la seva estrella, exposada a totes les faltes, que només ha trobat el suport puntual de Banega. La sortida d’Agüero (min 73), que ha fallat una molt bona ocasió enviant la pilota als núvols, tampoc ha ajudat Messi.

En la pròrroga, amb molts jugadors esgotats, tothom contenia la respiració buscant una errada rival. Vargas no ha pogut culminar una bona contra de Xile. I Bravo ha tret un cop de cap enverinadíssim d’Agüero.

Ja als penals, Romero ha aturat el primer de Xile, a Arturo Vidal. I Messi, tot seguit, ha enviat cel enllà el seu llançament des dels onze metres. Castillo, Aránguiz i Beausejour han marcat per Xile. I Mascherano i Agüero, per l’Argentina. Bravo li ha aturat el quart a Biglia i Silva ha marcat per Xile el definitiu.

La segona Copa Amèrica consecutiva per a Xile, el primer gran títol de Juan Antonio Pizzi com a entrenador, significa la quarta decepció en una final amb l’Argentina de Messi que ni als Estats Units, on l’adoren, s’ha pogut redimir.

Messi assumeix galons per guayar el seu primer gran títol amb l’Argentina

Publicat al diari Ara el 25 de juny de 2016

Explica la mare de Leo Messi que quan el futbolista era petit ningú volia jugar a cartes amb ell perquè no sabia perdre: “O feia trampes o tirava la baralla quan veia que no podia guanyar”, recorda. Amb la maduresa, Messi continua digerint malament les derrotes. Així que costa poc d’imaginar com afronta la final de la Copa Amèrica Centenari després de perdre les dues últimes que ha disputat amb Argentina. Acusat fa pocs dies per Maradona de no tenir fusta de líder, en aquesta ocasió, l’estrella blaugrana ha decidit assumir galons i responsabilitats dins i fora del camp. “Hem d’aprofitar aquesta oportunitat i agafar la copa com sigui”, ha assenyalat en les hores prèvies al duel contra Xile.

I és que Argentina no venç un campionat gran des de 1993. En l’últim Mundial i l’última Copa Amèrica va arribar a la final, però va ser incapaç d’aconseguir el títol. Ara, torna a jugar-se aquest torneig amb Xile, com en la passada edició, en què el partit va acabar 0 a 0 i els xilens es van imposar als penals.

“Veig un equip consolidat i molt seriós, que no deixa respirar al rival, que se sap ajuntar i defensar si fa falta”, ha destacat de l’albiceleste Messi. “En aquest últim any hem crescut molt. I arribem molt bé a aquesta final”, ha afegit.

Només ha faltat als jugadors que la seva Federació, l’AFA, immersa en una greu crisi institucional, estigués a l’alçada. “M’hauria agradat que fos el que ja és la selecció, el que una potència mundial necessita. S’ha de canviar, pels que venen pel darrera”, ha lamentat Messi, després de mostrat públicament el seu enuig amb la federació per l’organització dels viatges durant el torneig.

Amb el blaugrana fresc –no va jugar un partit sencer fins la tercera jornada per problemes físics–, Martino confiava també en tenir al cent per cent a Di Maria, que s’ha ressentit d’una lesió muscular i no podrà formar finalment en l’onze. Tampoc jugaran contra Xile Lavezzi, a qui han operat de la luxació que es va fer fa quatre dies al colze, ni Arturo Fernández.

Els xilens, per la seva banda, arriben a la final pletòrics: després d’haver superat als quarts a Mèxic (7 a 0) i a les semifinals a Colòmbia (2-0). Pizzi recupera a Marcelo Díaz i Arturo Vidal, dos pilar de La Roja. L’objectiu dels xilens: tenir la pilota i lligar en curt Messi quan toqui defensar.

Els dos equips ja van enfrontar-se en el seu debut d’aquesta Copa Amèrica amb victòria per Argentina (sense Messi) per 2-1. “La final serà una altra història”, adverteix Vidal. Claudio Bravo haurà d’evitar els gols de Messi sense la col·laboració de Mascherano.

 

 

Argentina i Xile repeteixen final de la Copa Amèrica

Publicat al diari ARA el 23 de juny de 2016

Xile jugarà la final de la Copa Amèrica Centenari després de guanyar a Colòmbia (2-0) en semifinals en un dels partits més llargs de la història. Aigua, trons i llamps, sobre tot llamps, han obligat a perllongar el descans durant dues hores i mitja. L’aturada ha marcat el duel, i reprès l’enfrontament, ja no s’han vist més gols, més enllà dels dos aconseguits pels xilens en els 10 primers minuts del partit.

Superada Colòmbia, l’equip de Juan Antonio Pizzi repetirà final de Copa Amèrica diumenge contra Argentina, com l’any passat. “Hem arribat al torneig amb humilitat, però amb ganes de revalidar el títol aconseguit”, ha assenyalat el porter després del partit el xilè Claudio Bravo. Molt malament durant la primera fase del campionat, el jugador blaugrana ha evitat avui que Colòmbia convertís en gol un parell o tres d’ocasions clares.

“Tenim un grup guanyador, que creu que guanyarà tot els partits que juga. Aquesta és la clau”, ha celebrat Pizzi, que també ha destacat l’actuació de Bravo.

I és que Xile ha tornat a sortit al camp amb la cinquena marxa posada i en un tres i no res, atacant amb molt de perill per les bandes amb Alexis Sánchez i Fuenzalida, ha sumat dos gols. El primer, després d’un mal rebuig amb el cap de Cuadrado que ha deixat la pilota franca perquè marquès el jugador del Bayer Leverkussen Aranguiz.

El segon, ha estat el paradigma del joc directe de Xile. Servei de porteria llarg de Bravo cap a Alexis, que ha rebut la pilota en l’àrea gran del rival. El davanter de l’Arsenal ha fet un canvi de direcció sec, que ha deixat clavat Arias, i ha provat el xut. La pilota ha tocat el pal i Ospina no l’ha pogut blocar; el rebuig l’ha aprofitat sense cap problema Fuenzalida.

A partir d’aquí, Colòmbia ha començat a pressionar en atac i a crear perill. Cuadrado, James i Roger Martínez han rondat sense èxit la porteria xilena on Bravo ha avortat les millors ocasions dels cafeters. El porter blaugrana ha desviat un xut de Roger Martínez; ha rebutjat una forta rematada llunyana de Carlos Sánchez, ha desviat la centrada següent de Cuadrado, i ha enviat a córner un xut perillós d’Arias.

Colòmbia hauria signat aleshores no fer mitja part. Però s’ha torbat que els 15 minuts habituals de descans s’han convertit a Chicago en gairebé tres hores. L’organització ha esgrimit perill per a aficionats i jugadors per suspendre el partit durant tota aquesta estona. El públic s’ha refugiat en la part interior de l’estadi i els jugadors, als vestidors. Un situació ben estranya.

Quan la tempesta ha amainat i els operaris han tret del terreny de joc tot l’aigua que han pogut, els equips han tornat al camp per escalfar-se fins que l’àrbitre ha fet començar el segon temps.

D’inici, ha semblat que a Chicago es jugués un partit nou. Un partit de només 45, amb una gespa xopa que ha fet molt més difícil controlar la pilota i amb el marcador favorable a Xile per 2-0.

El joc s’ha tornat més imprecís per culpa de l’aigua. Xile s’ha ajustat millor en defensa i Colòmbia, que s’ha quedat amb 10 per l’expulsió de Sánchez (m. 58), ha seguit buscant la porteria de Bravo amb un James més actiu i amb l’entrada al camp de Bacca. Tot i això, l’ocasió més clara l’ha salvada el porter dels cafeters Ospina, desviant un cop de cap de Pulgar a fora.

“Sabíem que amb el resultat a favor, el descans tan llarg i el camp com estava, en la segona part havíem de controlar més el joc, per això hem reforçat defensivament la seva banda esquerra d’atac i això ens ha donat solidesa”, ha analitzat Pizzi, que ha conclòs: “Arribem a la final en bona forma, forts”. A l’espera, l’Argentina de Messi.

 

 

 

Final, rècord i obra d’art de Messi

Publicar a l’Ara el 17 de juny de 2016

Amb Messi ja no hi ha faltes per a dretans o esquerrans. La seva qualitat, visió i confiança el permeten imaginar i executar cops francs impensables per a la resta. Faltes com la que aquesta matinada ha marcat amb la selecció argentina en les semifinals de la Copa Amèrica. Un gol extraordinari, d’aquells que no es poden perdre. El segon gol de l’albiceleste, que ha avassallat als Estats Units (4-0) i s’ha classificat per a la final del torneig. La tercera final consecutiva que disputen els argentins en els últims anys.

“Ens mereixíem ser a la final i ens mereixem guanyar-la”, ha declarat Messi. Molt content, tot just acabar el partit.

Argentina no ha donat cap opció als amfitrions. Amb una sortida fulgurant, ha espantat els nord-americans i ha dominat el partit durant els 90 minuts. Assistit per Messi, Lavezzi ha obert el marcador. I a la mitja hora de joc, ha arribat el gol de falta del jugador del Barça.

Una falta més propícia per a un dretà, però Messi l’ha enroscada, picant-la amb l’interior del seu peu esquerre, dibuixant una trajectòria impensable cap al pal del porter, que havia fet mitja passa cap a l’altra banda i no ha arribat a aturar el xut.

I és que, posats a superar a Batistuta com a màxim golejador de la història d’Argentina, Messi ha decidit fer-ho amb un golàs. “Estic feliç també pel rècord, i agraït als meus companys, tot és gràcies a ells”, ha afegit el 10. “Està molt bé que el millor jugador del món sigui també el màxim jugador d’Argentina”, ha celebrat el seleccionador Tata Martino.

Els dos últims gols del combinat sud-americà els ha fet Gonzalo Higuaín. El primer (m. 51), en una contra. Un gol semblant al que va fer en els quarts contra Veneçuela, amb una bona desmarcada, assistit en aquesta ocasió per Lavezzi. El segon (m. 87), després de la pressió argentina en camp rival i una molt bona passada de Messi.

“No hem donat opcions al rival; hem estat sòlids, generosos en la recuperació, precisos i dinàmics i hem elaborat bé. Per tot això que estem molt contents de l’actuació de l’equip”, ha explicat Martino. I ha conclòs: “Guanyar la final passa per aproximar el nostre nivell al d’aquest partit”.

Així les coses, la Copa Amèrica Centenari tindrà final sud-americana. La pròxima matinada, Xile i Colòmbia es juguen ser a Nova York per lluitar pel títol.

“Simplement, hem jugat amb un rival molt millor que nosaltres”, ha resumit el seleccionador dels EUA, Jürgen Klinsmann.

De cara a la final, veurem si Argentina pot comptar amb Augusto Fernández i Marcos Rojo, amb problemes musculars. Lavezzi, que ha patit un trompada espectacular després d’entrebancar-se amb una tanca publicitària i caure d’esquena, s’ha trencat el colze i l’hauran d’operar.

Abans del partit d’Argentina, alguns periodistes somreien recordant l’errada del compte de Twitter del diari USA Today que confonia el nom de Messi i enlloc d’anomenar-lo Lionel el va batejar dilluns com a Leonardo. Pensaven en Da Vinci? Una piulada premonitòria.

 

Messi, “the little maestro”

Publicata al diari  Ara el 16 de juny de 2016

Volien veure Leo Messi en directe i n’han quedat enlluernats. Aficionats, periodistes, companys i rivals del futbolista argentí en la Copa Amèrica Centenari repeteixen aquests dies els elogis que el davanter del Barça ha acumulat en els últims anys a Europa. Brillant, màgic, extraordinari, magnífic… “The little maestro”, l’anomenava ahir el USA Today. Acostumats a destacar les individualitats, fins i tot en els esports d’equip, els nord-americans n’han tingut prou amb veure’l un parell de partits per caure rendits als seus encants futbolístics.

Reconegut entre els 10 esportistes més populars dels país, la seva aparició en la llista que publica periòdicament la cadena de televisió ESPN, va fer que molts mitjans locals repetissin titulars fa només uns mesos: “Amèrica estima Messi2, coincidien. Fins i tot Barack Obama comentava en un viatge recent a l’Argentina que les seves filles, després de saludar el Papa Francesc, volien conèixer “l’altre argentí il·lustre”.

Habituat a la pressió, en aquesta Copa Amèrica, al davanter se’l veu més distès que en altres ocasiones que ha jugat amb la seva selecció. Igualat el rècord de Batistuta com a màxim golejador de la història de l’albiceleste, a Messi sembla que tant li fa superar-lo perquè el seu primer objectiu és guanyar el torneig. I és que des que es va incorporar a la selecció absoluta, Argentina ha disputat cinc finals (tres de la Copa Amèrica, una de la Confederacions i un Mundial) i les ha perdudes totes.

En aquesta ocasió, fins arribar a les semifinals, el jugador blaugrana, comparat amb la diva Beyoncé pel New York Times, s’ha perdut el debut contra Xile per lesió, va jugar mitja hora contra Panamà, mitja part davant Bolívia i tot el partit de quarts amb Veneçuela. En total, ha fet quatre gols i li han donat dues vegades el trofeu com a millor jugador del partit, un reconeixement que pels fans dels EUA és gairebé tan transcendent com fer tres dianes. “Messi és un monstre”, resumia Hernán Darío Gómez, entrenador de Panamà, després de rebre’n un hat-trick.

“Ara ja no n’hi ha prou amb arribar a la final”, reconeixia el blaugrana a la revista Sports Illustrated, que li va dedicar la seva portada abans que comencés el torneig.

Però ni als EUA, Messi ha pogut evitar les comparacions amb Cristiano Ronaldo. “No necessitem parlar d’Argentina i fer-la més gran del que és. Fa dos anys vam jugar contra Ronaldo i vam fer un gran partit. Al minut 96 guanyàvem 2-1. Hem arribat molt lluny i tenim fam, tot i que entenem que tindrem un gran rival al davant”, ha declarat el seleccionador nord-americà Jürgen Klinsmann, recordant el partit entre el seu equip i Portugal al Mundial de 2014. Finalment, els lusos van empatar el duel en el temps afegit.

I és que la els EUA, és el rival de l’albiceleste a una de les semifinals, que es disputa la pròxima matinada. Davant Argentina, la selecció amfitriona no podrà comptar amb tres jugadors importants: Alejandro Bedoya, Bobby Wood i Jermaine Jones, sancionats. Però sí amb la seva gran estrella Clint Dempsey, exjugador del Fulham i el Tottenham.

Dempsey, com Messi és el preferit dels aficionats dels EUA. I també com Messi, celebra els seus gols –n’ha fet tres en aquesta Copa Amèrica– assenyalant el cel amb els dits, dedicant els seus triomfs a la seva germana, que va morir quan només tenia 16 anys.

“El meu ídol sempre ha estat Maradona”, reconeix el davanter texà. “Però ara el millor jugador del món és Leo Messi”, admet. Un ianqui més en la llista d’admiradors del davanter del Barça.

El periodista de les americanes roba el cor a la NBA

Publicat al diari Ara el 14 de juny de 2016

Ni LeBron James, ni Kyrie Irving, ni Tristan Thompson, l’ovació més sentida d’ahir a la nit al pavelló dels Cleveland Cavaliers durant els sisè partit de la final de la NBA va ser per a un periodista: el popular i veterà reporter de la cadena de televisió TNT Craig Sager. Després de 34 anys seguint la NBA, Sager mai havia cobert el play-off final perquè altres emissores en tenien els drets. En aquesta ocasió però, ESPN va oferir el periodista treballar amb ells en el sisè duel entre els Cavaliers i Golden State Warriors. Des de 2014 Sager pateix leucèmia, ara mateix, de mal pronòstic.

I és que feta pública la lluita de Sager contra el càncer, el reporter –molt conegut en el món de la NBA pel seu peculiar enfoc periodístic, per vestir sempre americanes cridaneres i per mantenir conflictes dialèctics amb l’entrenador dels Warriors Gregg Popovic– ha rebut mostres d’admiració i suport de tota la família del bàsquet nord-americà.

De fet, ahir, després del partit, LeBron James concloïa l’entrevista que li feia Sager emocionat: “Com dimonis pot ser que després de més de 30 anys cobrint l’NBA no haguessis fet mai una final, Craig?”, li preguntava somrient. “Estic molt content de veure’t. T’estimem i respectem. Sóc feliç d’haver estat testimoni de la teva feina aquí, davant els nostres fans. Tots t’apreciem”, prosseguia el pivot, mentre el Quicken Loans Arena rugia al crit d”un partit més”.

“Ets una inspiració per a tots nosaltres, per seguir lluitant amb tot allò que fem. La teva mentalitat és contagiosa. Així que Gràcies, Craig”, afegia Stefen Curry fa uns mesos, quan un problema físic posava en dubte la participació de l’estrella en els play-off.

Sager ha intentat durant els anys de malaltia combinar el tractament amb la seva feina als partits de la NBA. El seu bon humor tot i la situació, el seu estil peculiar de fer periodisme i les seves americanes llampants l’han convertit en un personatge entranyable i molt conegut als EEUU.

“No és del tipus de periodista que ofereix dissertacions sobre la defensa o el pick-and-roll”, destaca Lee Jenkins, redactor de la revista Sports Illustrated, que va dedicar una de les seves portades d’abril al reporter televisiu. I continua: “Ell va dormir al costat del cavall Seattle Slew la nit abans que guanyés la Triple Corona el 1977; va treure de la presó Morganna, la famosa espontània que saltava als partits de beisbol de la MLS des de la graderia per fer petons als jugadors, i, el 1993, va trobar Dennis Rodman en un club nocturn, amb una pistola i a punt de suïcidar-se, després que el pivot dels Pistons desaparegués d’una concentració del seu equip”.

Complert el desig d’explicar una final de la NBA, ara Craig Sager somnia en mantenir a ratlla la leucèmia i poder cobrir els Jocs de Rio.

 

 

 

 

 

 

 

 

Embolic a Río

Publicat al diari Ara el 12 de juny de 2016

Quan només falta un mes i mig per a la celebració dels Jocs Olímpics a Rio de Janeiro, la selecció brasilera de futbol canvia d’entrenador. El president de la Federació carioca (CBF), Marco Polo del Nero, ha destituït Dunga després de l’eliminació del Brasil de la Copa Amèrica Centenari en la primera fase del torneig. De res ha servit que en el partit decisiu del campionat, Perú els guanyés amb un gol amb la mà que l’àrbitre va donar per bo perjudicant la canarinha; tampoc que Dunga demanés “paciència” en el que va qualificar com un “període de transició”, ni tan sols, que el Brasil hagi jugat als EUA sense Neymar, la seva estrella principal.

Tot apunta ara que l’entrenador del Cotinthians Tité ocuparà la banqueta de la seleçao, a pesar de què la seva incorporació s’ajornarà fins a després dels Jocs –la CBF ha anunciat que el seleccionador sub-20 Rogério Micale es farà càrrec de l’equip olímpic–.

Amb un bon cartell al seu país –el 2012 va guanyar la Copa Libertadores i el Mundial de Clubs amb el Timao, com es coneix el club paulista–, Tité sempre havia tingut fama d’entrenador conservador, més amoïnat per evitar els gols que per fer-los. Recentment, però, la seva percepció, expliquen, ha canviat.

Gràcies a l’any sabàtic (2014) que va passar viatjant per veure futbol i compartir experiències amb entrenadors com Carlo Ancelotti, al Madrid; Arsene Wenger, a l’Arsenal, i Carlos Bianchi a Boca Juniors, Tité va començar a treballar conceptes més ofensius amb els seus equips: “Ell sempre s’havia caracteritzar per treballar molt bé la defensa, però ara, insisteix també en la pressió alta, en crear situacions de superioritat amb la pilota, atacar amb triangulacions, moure l’esfèrica ràpid a través de la passada…”, explica Fabio Santos que l’ha tingut d’entrenador abans i després de 2014.

Passa també que amb la seva aparició de nou a les travesses sobre qui serà el nou seleccionador del Brasil ­–ja va sonar per substituir Luis Felipe Scolari després del Mundial­–, a Tité se li recorden declaracions queixant-se del joc de Neymar: “Perdre o guanyar forma part del joc. Simular faltes no. Neymar és un mal exemple per als nens que estan creixent, com el meu fill”, va denunciar sobre l’aleshores jugador del Santos.

Li agradi o no, Tité haurà de confiar en el davanter del Barça si vol millorar el joc i resultats de la selecció del Brasil. Consumada l’eliminació de la Copa Amèrica en la fase de grups –la verdeamarelha no quedava fora dels quarts en aquest torneig des de 1987– i amb la classificació pel pròxim Mundial complicada –és sisena en el grup sud-americà on només es classifiquen quatre equips directament i el cinquè s’ho juga en una repesca–, la pressió sobre el jugador blaugrana és gran. Tot i això, sembla que a Neymar res l’afecta.

Dunga va decidir deixar descansar l’estrella al juny i alliberar-lo de la Copa Amèrica, perquè jugués els Jocs. I el futbolista s’ha dedicat a voltar pels EUA, de costa a costa, per acabar el seu viatge amb una gran festa a Las Vegas, justament, el dia que el Brasil perdia amb Perú i quedava fora del torneig del centenari.

Les crítiques a Neymar pel que es va entendre com una falta de compromís amb la seva selecció no es van fer esperar al seu país i el jugador va respondre a través de les xarxes socials engegant els crítics “a la merda”. Ahir, acabat d’aterrar al Brasil, el davanter va demanar perdó per haver-se “excedit” amb el seu comentari. El futbol carioca viu en un bon embolic.

 

L’absurda enrabiada de Luis Suárez

Publicat al diari Ara el 10 de juny de 2016

La imatge de Luis Suárez encarant-se al delegat de l’Uruguai i colpejant, visiblement enfadat, el vidre de la banqueta charrúa en el tram final del partit de la seva selecció davant Veneçuela ha fet en poques hores la volta al món. El davanter, lesionat, volia jugar els últims deu minuts del partit. La derrota d’Uruguai els deixava fora de la Copa Amèrica, a falta d’una jornada per acabar la fase de grup. I a Suárez li bullia la sang. No era conscient aleshores, que Óscar Tabárez no tenia cap intenció de fer-lo jugar. Suárez no constava ni en l’acta del partit entre els substituts, a pesar d’haver seguit el duel des de la banqueta i d’haver-se escalfat amb els suplents.

Quedava mitja hora perquè acabés el partit quan el golejador blaugrana va començar a embenar-se els turmells, es va calçar les botes i va decidir escalfar-se amb els seus companys darrera d’una de les porteries de l’estadi de Filadèlfia.

A falta només d’un canvi, cap al minut 80, Suárez va fer un parell d’esprints, va mirar a la banqueta i va observar, perplex, com Tabárez cridava Matías Corujo pel tercer canvi. Nerviós i molt enfadat, l’ariet va demanar explicacions, gesticulant ostensiblement, al delegat de l’Uruguai. Aleshores, es va asseure a la banqueta, va fer-ne un cop de puny, desesperat, al vidre i es va treure el peto dels suplents i el va tirar a terra.

“Segons el reglament de la Copa Amèrica, es pot inscriure en l’acta d’un partit jugadors titulars, suplents i lesionats”, explica German Sferra, oficial de premsa del torneig. “Els lesionats, que és com Uruguai ha inscrit avui a Luis Suárez, poden estar a la banqueta, escalfar-se, haver de passar el control de dopatge i veure targetes, però no poden jugar”, prossegueix Sferra. I conclou: “Així que Luis Suárez no podia jugar davant Veneçuela”.

Tabárez, amoïnat per la inesperada eliminació d’Uruguai d’aquest campionat, no va voler aclarir si Suárez sabia que no estava inscrit com a suplent. “Li hem donat el dia lliure. Ell no està per jugar, no és cosa de l’entrenador, és un assumpte de metges, no està per jugar”, ha repetit el tècnic.

I, qüestionat per l’enuig del davanter, ha afegit: “M’és igual que s’enfadi, tot i que a mi no em consta, perquè ell no me n’ha dit res. Però avui fa 18 dies que va tenir una lesió muscular molt important i volem a Suárez quan estigui bé. Si pot ser, per a l’eliminatòria pel mundial”.

Després de passar per la dutxa, Suárez encara estava enfadat i no va voler aclarir la situació.

“Volia jugar, però no estava a punt. En seu cap només pensava en jugar, en ajudar l’equip, però corria un risc molt gran si ho feia i en aquest moment, cal pensar en la seva salut. A més a més, les eliminatòries estan molt a prop i el millor per a ell i per a l’Uruguai és cuidar-lo. Més enllà de les seves ganes i el seu ímpetu per ajudar “, ha coincidit el capità Diego Godín.

Així les coses, i tot i que encari quedi un partit de la fase de grups a la Copa Amèrica, amb l’Uruguai eliminada, Luis Suárez ja pot començar vacances.