Monthly Archives: September 2016

Wawrinka, el cinquè Beatle

Esports, ,

Publicat al diari Ara el 12 de setembre de 2016

Si Federer, Nadal, Djokovic i Murray són el Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Starr del tenis de l’última dècada, Stanislas Wawrinka oposita per ser el cinquè Beatle d’aquest grup tan selecte. Amb la victòria davant el serbi a l’Open dels Estats Units, el suís suma el seu tercer Grand Slam -2014 Austràlia, 2015 Roland Garros i 2016 Flushing Meadows- i confirma que en els moments decisius s’oblida d’aquella apatia de qui tant li fa guanyar o perdre per mostrar el seu perfil més ambiciós. Wawrinka ha guanyat les últimes onze finals que ha disputat.

“És un tenista de grans partits”, reconeixia Djokovic, derrotat, tot just acabada la final de Nova York. “Li agrada jugar en grans escenaris, contra grans rivals. És llavors quan mostra el seu millor tenis”, insistia sobre el seu rival el serbi.

“Quan estàs tan a prop del títol, no vols perdre. I jo quan jugo una final augmento la meva autoexigència. Quan era més jove, ja estava content si hi arribava, però ara ja no”, argumentava el suís amb una copa de xampany -de plàstic- a la mà, radiant, a la sala de premsa de l’Arthur Ashe Stadium, una hora després de guanyar el torneig nord-americà.

Cosa estranya en ell, en aquesta ocasió, abans d’enfrontar-se a Djokovic, Wawrinka estava fet un sac de nervis. “No m’havia passat mai, però mentre repassava alguns aspectes del joc amb en Magnus [Norman] al vestidor, m’he posat a plorar i a tremolar”, confessava, rient, acompanyat del trofeu i del taló de 3,5 milions de dòlars que s’endú el campió de Nova York. Potser així s’explica el seu mal primer set.

Físicament molt fort, Wawrinka fa gala d’un dels millors revessos a una mà del circuit. També d’una gran capacitat de treball i sincera modèstia. Però peca, alhora, d’una irregularitat exasperant.

“No he pensat mai que vull guanyar aquest o aquell torneig, que vull ser el número u, només em centro a superar els meus límits. I ara mateix, sóc molt lluny del Big Four [tal com anomenen el grup format per Federer, Nadal, Djokovic i Murray], per tot el que han guanyat i pel temps que fa que són a dalt de tot. Ni hi sóc ni hi vull ser”, sentencia el suís, que ocupa el tercer lloc al rànquing de l’ATP.

El tatuatge que du a la part interna de l’avantbraç esquerra descriu amb paraules de l’escriptor irlandès Samuel Beckett el tarannà de Wawrinka: “ Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better ” (Ho has intentat. Has fallat. No importa. Torna-ho a intentar. Falla de nou. Falla millor). “En el tenis, si no ets Federer, Nadal, Djokovic o Murray, no guanyes tants tornejos i sovint perds. Però s’ha d’agafar la part positiva de la derrota i tornar a treballar”, explica quan se li pregunta pel tatuatge.

I és que als 31 anys, el tenista no pensa deixar de tocar de peus a terra tot i els èxits. Fa uns anys, va rebutjar l’homenatge que li volia fer l’alcalde de la seva localitat natal, a prop de Lausana, perquè entenia que “no el mereixia”. “Era un acte perquè l’alcalde es fes la foto i prou”, va lamentar, per explicar la seva renúncia.

Criat a la granja familiar, on els seus pares treballen per a la integració de persones amb discapacitat intel·lectual, els flaixos no enlluernen aquest suís que ha fet carrera a l’ombra de Federer. Absent en aquest Open dels Estats Units per lesió, Federer ha estat encoratjant el seu amic des de la distància amb missatges al mòbil.

“Federer t’ha donat algun consell de com jugar contra Djokovic?”, li va preguntar un periodista. “Per perdre?”, li va contestar rient Wawrinka. I és que Federer no ha sigut capaç de guanyar Djokovic en la final d’un Grand Slam en els últims quatre anys -el serbi l’ha superat a les finals de Wimbledon 2015 i 2016, l’Open dels Estats Units 2015 i les semifinals d’Austràlia 2016.

Ara, amb un nou títol a la butxaca, el gest de Stan the Man, com se’l coneix al circuit, celebrant els punts guanyadors amb el dit a la templa s’ha fet tan famós com el puny enlaire del manacorí Rafa Nadal.

Dòlars per al nou estadi i la samarreta

Esports, , , , ,

Publicat al diari Ara el 8 de setembre de 2016

El Barça aterra als Estats Units a la recerca de patrocinadors, espònsors i nous recursos que ajudin el club a arribar als 1.000 milions d’ingressos promesos pel president Bartomeu de cara al 2021. I decidits a posar els peus a Nova York, van estrenar-se amb pompa i estufera: amb l’Empire State il·luminat de blaugrana, un dinar amb empresaris nord-americans a l’exclusiu Club 21, la inauguració de la seu en una de les millors zones de la ciutat per fer negocis -a la cantonada de Park Avenue amb el carrer 46, a prop de l’Estació Central- i un còctel al rooftop del The Roosevelt Hotel amb personalitats, catalans il·lustres exiliats, exfutbolistes (Ronaldinho, Stòitxkov, Raúl, representant de la Lliga als EUA, i Villa, que juga al New York City) i models, coincidint amb la Fashion Week.

Com en un part, el Barça ha trigat nou mesos a inaugurar la seva oficina a Nova York. Al gener Gerard Guiu, antic cap de gabinet de la presidència amb Sandro Rosell i director de projectes de l’àrea social, va aterrar a Manhattan per obrir el camí, i ahir Bartomeu va presentar-la en societat. “Volem acostar-nos als seguidors que tenim als Estats Units, buscar sobre el terreny nous recursos econòmics, fer créixer el nombre d’escoles que hi tenim i crear equips propis de futbol femení i futbol sala per competir en els campionats professionals nord-americans”, va resumir. De fet, les agències a qui el Barça ha confiat la recerca d’un nou patrocinador per a la samarreta (CAA) i d’un espònsor que doni nom al nou estadi i a l’Espai Barça (Van Wagner) són nord-americanes.

Pel que fa a les escoles oficials del club, una altra font d’ingressos, el Barça inaugurarà la segona -ja en té una a Florida- diumenge a Charlotte.

El que no va voler revelar Bartomeu és què costarà al Barça l’oficina del club a Nova York -“Ja sabeu que els lloguers en aquesta ciutat no són barats”, va fer broma-, que, físicament, ocupa uns 250 metres quadrats en una zona exclusiva (on es paguen més de 30.000 dòlars de lloguer al mes per un local comercial) i que, de moment, donarà feina a quatre persones: Arno Trabesinger, exdirector de l’agència de màrqueting esportiu WWP, serà el director de l’oficina, mentre que Gerard Guiu assumirà la representació institucional. A més, s’han contractat comercials locals.

Ara mateix, a més del Barça, hi ha tres equips europeus que tenen oficina pròpia als EUA: el Liverpool, propietat del nord-americà John W. Henry, amo també del diari The Boston Globe i els Red Sox de beisbol; el Roma, en mans d’un altre magnat de Boston, James Pallotta, i el Bayern, que després de dos anys a Nova York acaba de tancar un acord de patrocini amb Goodyear per 4,5 milions d’euros a l’any.

La delegació blaugrana, amb Josep Maria Bartomeu al capdavant i Ronaldinho, de nou, com a gran estrella, va ser també a la seu de les Nacions Unides en un acte per commemorar el desè aniversari de l’acord entre el club català i l’Unicef. De cara a un futur immediat, el Barça i l’Unicef uneixen forces per treballar amb nens discapacitats. “Estem molt contents de seguir amb aquesta aliança, tot i que ara l’Unicef sigui a la part del darrere de la samarreta del Barcelona. De fet, ara que anem al darrere se’ns veu més quan els jugadors celebren els gols”, va dir Anthony Lake, president executiu de l’organisme, mig en broma. En l’acte es va presentar un vídeo promocional en què Messi, Busquets i Sergi Roberto disputen una tanda de penals amb els jugadors de l’equip espanyol de futbol de cecs.

Marc López: “M’estan passant coses que mai hauria imaginat”

Esports, ,

Publicat al diari Ara el 6 de setembre de 2016

Acaba l’entrenament abans d’hora per culpa d’una llaga al peu i, camí dels vestidors del Billie Jean King National Tennis Center de Nova York, es creua amb mitja família Nadal (el tiet Miquel Àngel, la xicota del tenista, la mare i la germana), que l’anima i li dedica un gest afectuós. Marc López, recent campió de dobles a Roland Garros i Rio, té el clan Nadal a la butxaca. I més, si és possible, després de guanyar la medalla d’or dels Jocs amb el manacorí. Aquests dies, coincideixen a l’Open dels EUA.

Un problema a la cama a Cincinatti i ara aquesta llaga al peu. Com arriba a la recta final de la temporada?

En els dobles el desgast físic no és tan gran com en individuals, però noto molt la fatiga mental. Els nervis de guanyar Roland Garros i els Jocs, dues competicions que em feien molta il·lusió, passen factura. L’esforç mental ha sigut més gran que el físic, però estic encantat.

És curiós que calgui preparar el cap per a la victòria.

I més encara quan no hi estàs acostumat, com és el meu cas. Ara entenc que a vegades el Rafa [Nadal] sigui molt dur. Guanyar no és fàcil. Jo abans tenia la tranquil·litat que si perdia, no passava res, i ara noto més la responsabilitat.

Tot just després de guanyar als Jocs, va viatjar al torneig de Cincinatti, ara és a l’Open dels Estats Units. Ha tingut temps de celebrar la medalla olímpica?

No. Vaig acabar Rio i dos dies més tard ja era a Cincinatti jugant amb el Feliciano [López]. Com que ens van eliminar a la primera ronda, vaig poder anar a casa una setmana. Però va ser deixar la medalla i anar a la Costa Brava amb la família, així que encara no he vist els amics i una celebració com Déu mana queda pendent.

L’Open dels Estats Units el torna a jugar amb Feliciano López, amb qui aquests anys ha guanyat Roland Garros. Com n’és, de diferent, jugar amb una parella o una altra?

Són dos tenistes totalment diferents. El Feli té un servei increïble i amb el Rafa patim una mica més quan ell serveix. El Rafa és molt bo des del fons de la pista i el Feli, en la volea. Però el Rafa és un jugador diferent, que té coses que no té ningú més. Jo m’hi he adaptat molt bé. Amb el Feli, tot just fa un any que juguem junts i hem guanyat Roland Garros, i amb el Rafa, no sé ni quant fa que no jugàvem junts i ara hem fet or als Jocs.

Queda clar, doncs, que el bo de la parella és vostè, que ha guanyat els dos tornejos…

Això em diuen ells fent broma, però sóc conscient del meu paper quan jugo amb ells. Ells porten el pes del doble i jo intento aportar experiència i cops, tot i que no tinc gaire varietat de cops bons. Jo crec que la clau és que fora de la pista tenim molt bona relació: són dels meus millors amics dins el circuit.

¿És complicat en el tenis professional renunciar a fer carrera individual?

Jo ho vaig tenir clar després de guanyar el Masters 1000 d’Indian Wells el 2009,

també amb el Rafa. En individuals, estava el 280è del món i en dobles, el 40è [ara és el 19è del rànquing ATP]. Hi vaig estar pensant dies i vaig decidir decantar-me pels dobles. I no m’ha anat malament.

I què més s’ha proposat per a aquest final de temporada?

Ens queden sis tornejos i estic molt il·lusionat. Si tot va com ha d’anar, a final d’any arribarem amb el Feli a la Copa de Mestres de Londres, que m’encanta. Tinc molt bon record de quan la vam guanyar el 2012 amb el Marcel Granollers.

També li he sentit dir que li faria molta il·lusió guanyar una Copa Davis, tot i que ara mateix, ho té complicat.

Vam estar a punt el 2012 i el que cal ara, que tenim l’eliminatòria contra l’Índia, és tornar al grup mundial, que és on hauria d’estar l’equip espanyol. Em faria molta il·lusió guanyar la Davis, sí, tot i que sé que és difícil. Però m’estan passant tantes coses, coses que mai hauria imaginat, que, posats a somniar, demano la Davis.

Posa data a la celebració de la medalla?

Com més tard millor, voldrà dir que tot va bé. Però la celebrarem!