Monthly Archives: January 2017

La popularidad del futbol americà es desinfla

Esports, ,

Publicat al Diari Ara el 28 de gener de 2017

En l’últim programa de l’any de Real sports -un programa de la HBO de reportatges en profunditat que mostren la cara més desconeguda de l’esport-, el presentador, Charles Gumbel, va preguntar als reporters habituals de l’espai quin consideraven que era el fet esportiu més rellevant del 2016. Dos van coincidir que era la victòria en la sèrie mundial de beisbol dels Cubs de Chicago després de 108 anys de sequera. Dos més van destacar la mort de Muhammad Ali. I només Jon Frankl va fer referència a l’esport rei als Estats Units. “Per a mi, el 2016 ha sigut l’any del crac de la NFL”, va apuntar, contundent.

Pocs dies abans que es disputi la Super Bowl, que jugaran els New England Patriots i els Atlanta Falcons, un espectacle que tornarà a concentrar milions d’espectadors davant la tele, les xifres confirmen el descens de la popularitat del futbol americà, una tendència que els analistes pronostiquen des de fa unes quantes temporades. El calendari de la NFL inclou ara tres partits televisats a la setmana: dilluns, dijous i diumenge. Els de dilluns han perdut un 24% d’audiència; els de dijous, un 18%, i els de diumenge, un 21,8%, segons dades de Nielsen.

Les causes són diverses: el canvi en la manera que tenen els sectors més joves de la població de consumir espectacles esportius -pendents ara de la jornada a través de les xarxes socials, que ofereixen només les imatges més destacades amb possibilitat de seguir diversos partits a l’hora- , un excés de futbol televisat cada setmana, menys qualitat en els equips de la NFL i, fins i tot, el fet que aquest any hi hagi hagut eleccions a la presidència dels Estats Units. Durant la campanya electoral del 2000, explica la mateixa NFL, “les quatre cadenes que feien els partits van partir un descens d’audiència”: la Fox, un 4%; la CBS, un 10%; l’ABC, un 7%, i ESPN, un 11%. Xifres molt inferiors a les actuals.

“El ritme del joc ha canviat, els partits són menys excitants i dramàtics”, apunta Mike Oriard, exjugador dels Kansas City Chiefs a principis dels 70 i, des de fa anys, professor universitari. Jugadors i aficionats també es queixen que la NFL només pensa en el negoci, que les constants interrupcions per emetre anuncis trenquen el ritme del joc i l’empitjoren, i que s’han multiplicat les sancions amb banderes grogues, que també aturen el partit.

“Ara fins i tot ens sancionen per celebrar un touchdown ”, lamenta el conegut cornerback dels Seattle Seahawks, Richard Sherman. “No permeten que els jugadors facin espectacle. Ja no se’ns permet mostrar cap tipus de personalitat o singularitat. Volen controlar el producte”, prosseguia, assenyalant la NFL.

El cas de les ‘concussions’

“Sorprèn que es continuï jugant després que s’ha demostrat que representa un risc per a la salut”, apuntaven diumenge passat un grup de joves d’uns vint anys en un bar de Williamsburg (Brooklyn), discutint aliens al fet que en aquella mateixa hora els Falcons i els Packers es jugaven l’accés a la Super Bowl de la NFL. L’evidència científica i la difusió a través dels mitjans i el cinema (amb la pel·lícula de Will Smith Concussion ) que la pràctica del futbol americà representa un risc per a la salut dels jugadors també ha fet caure la seva popularitat, més enllà de les audiències televisives.

Després d’anys de negar qualsevol relació entre les commocions cerebrals repetides que pateixen els jugadors i l’encefalopatia traumàtica crònica (CTE, una malaltia degenerativa cerebral induïda pels repetits cops al cap i que es manifesta amb demència, depressió, pèrdues de memòria, cefalees i agressivitat), Jeff Miller, alt executiu de la NFL, acceptava al març davant una comissió del Congrés l’evidència del vincle. Segons un informe de la Universitat de Medicina de Boston fet públic l’any passat, en 90 dels 94 casos analitzats, van trobar signes de CTE en teixit cerebral d’exjugadors de futbol americà morts abans d’arribar als 50 anys.

Amb aquest context, en l’últim lustre, el nombre de nens i nenes d’entre sis i disset anys que juguen a futbol americà als Estats Units ha disminuït un 27,7%, segons dades de Sports & Fitness Industry Association. “Sóc un gran aficionat al futbol, però he de dir que, si tingués un fill, m’ho hauria de pensar molt abans de deixar-lo jugar”, va reconèixer el ja expresident Barack Obama en una entrevista a The New Yorker, quan li van preguntar sobre la polèmica al voltant de la relació entre la pràctica del futbol i la CTE.

En els últims 3 anys, disset nois (d’entre 12 i 18 anys) que jugaven a futbol americà han mort als EUA per culpa de les contusions al cap. L’associació de tècnics recomana la limitació d’entrenaments en què es permet l’impacte (tackle ) a dos a la setmana, en la lliga universitària, i a la NFL a un a la setmana, per als professionals. “El futbol [americà] està destinat a desaparèixer”, sentenciava un dels joves de Williamsburg.

La vida americana de Tomas Satoranski

Esports, ,

Article publicat al Diari Ara el 21 de gener de 2017

Al vestidor dels Washington Wizards és fàcil saber qui són els rookies. Només cal fixar-se en les seves motxilles. Sheldon McLellan, que fa gairebé dos metres, porta a l’esquena una bossa de pam per pam de Pepa Pig; Daniel Ochefu, una de color violeta amb trols i nans; Danuel House, una de la Patrulla Canina, i Tomás Satoransky, dels peixos de Pixar, Dorothy i Nemo. És la quintada que els veterans han fet aquesta temporada al nous jugadors de l’equip. “Pensava que l’hauríem de dur només uns mesos, però sembla que això s’allargarà tota el curs”, comenta Satoransky una mica avergonyit. L’exjugador del Barça va complir l’estiu passat el seu somni de jugar a la NBA. Centrat a integrar-se als Wizards, ara mateix el preocupa més adaptar-se a la política de distribució de minuts que pateixen els nouvinguts a la lliga nord-americana -“Avui jugues, ho fas molt bé, i demà no surts ni de la banqueta”, explica- que haver de recórrer els Estats Units amb una motxilla infantil a l’esquena.

Satoransky no havia parlat de la seva sorprenent i inesperada sortida del Barcelona fins ara. Una situació en què, subratlla, mai va sentir “haver actuat a l’esquena de ningú”. “El Barça em va oferir renovar amb un bon contracte de quatre anys. I jo aleshores volia seguir competint allà. El vaig signar, però, deixant la porta oberta a la meva sortida a la NBA. I al cap de pocs mesos, a final de temporada, amb la família i el meu representant vam optar per acceptar l’oferta dels Wizards -recorda-. Va ser difícil, perquè jo al Barça era un jugador important i em sentia molt bé amb els companys i l’afició, però estava en el moment més fort de la meva carrera, i era aleshores quan podia complir el meu somni de jugar a la NBA”.

Des del club blaugrana es va criticar que el txec, que va haver de pagar 1,5 milions d’euros per marxar, no anés de cara i comuniqués personalment la seva decisió als responsables de la secció. “El meu representant va parlar amb Joan Carles Reventós i Rodrigo de la Fuente. I a més a més, ells també van signar l’opció que em permetia marxar a la NBA -afirma-. Tot i que entenc que per a Rodrigo, que era nou al càrrec, va ser difícil”, prossegueix.

La qüestió és que l’home en qui més confiava Satoransky al Barça era Joan Creus, que l’estiu passat va deixar el càrrec. El base gairebé no havia tractat amb Rodrigo de la Fuente i per tant va entendre que la conversa amb el seu representant era suficient. De fet, Satoransky té clar que si torna a Europa voldria fer-ho vestint, de nou, la samarreta del Barça. “No vaig guanyar gaires coses. Així que m’agradaria tornar al Barcelona i guanyar-hi títols”, confessa.

“El Barça no té identitat”

De l’etapa blaugrana va fer bons amics, com Pau Ribas, de qui, recentment, ha rebut visita als EUA.  Van parlar del Barça i de la crisi que travessa l’equip de Georgios Bartzokas, per a la qual Satoransky té una explicació: “Massa canvis de jugadors; el Barça no ha pogut mantenir el grup en els últims anys, i en part també és culpa meva, que vaig marxar del club. El Madrid té identitat, i el Barça, no. I sense això, a l’Eurolliga és molt difícil competir”, conclou.

A Washington, el txec viu ara un moment dolç, amb bons resultats i més protagonisme que a l’inici de curs. Accepta que el seu tècnic, Scott Brooks, el faci jugar més d’escorta que no pas de base, la seva posició natural. “Donar a l’entrenador la possibilitat de posar-me en més posicions em pot garantir més minuts”, admet respecte a la competència en la direcció de joc amb John Walls i Trey Burke.

Nou en la NBA, Satoransky encara no s’ha cansat dels llargs viatges d’aquesta lliga. “M’encanten -diu-, són molt còmodes, pots deixar el cotxe al costat de l’avió, pujar-hi i no amoïnar-te de res”, fa broma.

Però el que realment espera és que l’avió dels Wizards segueixi volant durant els play-off, on confia que arribin els de Washington, encara que aleshores encara hagi de carregar la seva motxilla de peixets.

Les grans marques de refrescos s’apunten al boom de l’estèvia

Actualitat, , ,

estevia-1estevia-2

Publicat al diari ARA el 12 de gener de 2015.

Coca-Cola i Pepsi llancen al mercat coles amb aquest endolcidor natural que permet rebaixar els sucres i les calories del producte.

Crida l’atenció per la seva etiqueta verda. Coca-cola acaba de llançar a Nova York una beguda de cola amb estèvia, un endolcidor natural al cent per cent que no aporta calories, no provoca càries i és, a l’hora, “un substitut sa i segur dels edulcorants artificials, un grup de productes que travessa un moment delicat arran d’una recent investigació publicada per la revista Nature, que vincula el seu consum amb la diabetis i el sobrepès”, assenyala la periodista especialitzada en nutrició, Yolanda Pardo. El refresc en qüestió, però, continua portant sucres.

L’estèvia és un petit arbust verd –de menys d’un metre d’alçada– de fulla perenne, semblant a algunes de les nostres plantes aromàtiques. El seu actiu endolcidor són els glucòsids d’esteviol, que fan que les fulles tinguin un gust 300 vegades més dolç que el sucre. És originària de les muntanyes de Paraguai i Brasil, tot i que en països com el Japó fa més de 30 anys que s’utilitza. A més a més d’un endolcidor natural, algunes fonts apunten que és un potent antioxidant, té una acció hipoglucèmica, és lleugerament diürètica, millora la digestió i ajuda a regular la tensió arterial.

“La Coca-Cola amb estèvia, però, és un producte a mig camí entre els refrescs ensucrats habituals i els light o zero (sense sucres afegits), ja que conté sucres (16 grams per ampolla de 236 ml) en la seva composició”, puntualitza Pardo. “S’afegeix estèvia per reduir la dosi de sucres utilitzats, però no els substitueixen totalment, probablement, per no produir variacions dràstiques en el gust del producte. Tot i la bona acceptació d’aquest endolcidor natural –és per darrere de la mel el que gaudeix d’una millor acollida per part del consumidor a països com Itàlia i Alemanya–, un dels clars desavantatges que presenta l’estèvia és el seu sabor, amb un cert regust a herba”, prossegueix l’especialista en nutrició. El cert és que el refresc té un gust més semblant a la Coca-cola clàssica que a la light o zero, i, és clar, cap regust d’herba, perquè, com la resta d’ingredients, l’extracte d’estèvia es processa.

Parida i llançada a l’Argentina –i no a la seu central de la marca d’Atlanta–l’estiu de 2013, es tracta d’una varietat que l’empresa (amb més de 750 productes al seu portfoli) planeja expandir a la resta del món de forma esglaonada. A la venda des de fa uns dies a la majoria de supermercats de Manhattan, Coca-cola ha empaperat amb anuncis del seva nova beguda diverses estacions del metro de Nova York. L’han batejada amb el nom de Coca-Cola Life.

Observant el comportament dels usuaris del metro i dels clients de les botigues de queviures, l’etiqueta verda –en contrast a l’habitual vermella– és un reclam que empeny a interessar-se pel l’especificitat del producte. “Volíem que tingués una identitat única, l’etiqueta verda està inspirada en la fulla de l’estèvia i transmet optimisme i esperança”, explica Stephan Czypionka, gerent de marketing de Coca-Cola a l’Argentina.

Curiosament, Pepsi també ha posat al mercat una cola amb estèvia, que, com Coca-Cola, combina amb sucres i que també ha envasat en una llauna de color verd. “El verd es relaciona amb temes orgànics, sans, naturals”, coincideix Marta Piqué, professional del marketing amb experiència al món de l’alimentació. I continua: “S’intenta treballar amb un mateix codi de color perquè els productes siguin identificables en les linials dels supermercats que estan plenes de productes”. És l’anomenda: Pepsi True (veritat). I només es pot comprar online, a Amazon.

La Coca-Cola amb estèvia, en canvi, es ven a Xile, Mèxic i diversos estats del Estats Units. A Europa, només n’hi ha, però, a la Gran Bretanya. A casa nostra, “des que es va permetre la seva utilització com additiu alimentari (2011), l’extracte d’estèvia ha entrat per la porta gran. Prova del seu èxit és que es pot trobar en la formulació d’una infinitat de productes dietètics i dolços de molt diversa índole: rajoles de xocolata, cremes de cacau, sucs envasats, caramels sense sucre, melmelades, edulcorants de taula, etc…”, assenyala Pardo. I conclou: “No obstant això, la majoria de vegades, els glucòsids d’esteviol, l’actiu endolcidor de l’estèvia, s’utilitzen en solitari o es combinen amb altres sucres alcohols molt baixos en calories i que no requereixen insulina per metabolitzar, com el eritritol, el maltitol o el sorbitol, i, només en algunes ocasions (és el cas d’algunes melmelades), es barreja amb sucres afegits”.

Què arriba d’Amèrica als nostres supermercats?

La cola Life –llançada per a un públic d’entre 35 i 45 anys, segons la marca– comparteix lleixa a les botigues de queviures de Nova York amb la Coca-cola amb vainilla, la Coca-cola amb cirera i la Coca-cola amb llima, refrescos difícils de trobar a les botigues catalanes. De fet, la marca de refrescos va distribuir la Cola amb cirera a Espanya durant només tres anys (de 1995 a 1998), amb baixa demanda. Tot i que, des de 2013, i a partir d’una campanya de fans a les xarxes socials, en torna a vendre a determinades zones. També a Facebook, un petit grup d’internautes ha creat la plana: “que portin Coca-Cola de vainilla a Espanya”; sense èxit.

Abans d’introduir un producte nou en un mercat geogràfic determinat, el que solen fer les marques és un “pre-test de producte i comunicació”, explica Carles Torrecilla, doctor en Comercialització i investigació de mercats. “Es tracta d’agafar uns quants clients i veure com reaccionen al producte. També es pot fer una prova pilot en un mercat petit, però representatiu de la sociodemografia. A Espanya, se sol fer a Saragossa i Granada. I a Europa, es testen els productes dels EEUU a Irlanda, després al Regne Unit i per últim, entren al continent”, detalla Torrecilla, professor de marketing a ESADE.

“El problema és que quan el producte és una cosa massa nova o contracultural, com la Cherry Cola o la de Vainilla, l’únic que pots fer és provar-ho i impulsar-ho com a líder i retirar-te a temps si no qualla. Als EEUU, saben fracassar millor que els europeus”, subratlla l’expert.

“Al meu entendre, la Cola amb estèvia pot tenir una molt bona acollida entre aquells consumidors que estiguin preocupats pel consum excessiu de sucres i de endolcidors artificials. El reclam seria: ‘el mateix sabor, però amb un 35% menys de calories’”, assenyala Yolanda Pardo, especialista en nutrició. “Les persones que desitgen prendre un refresc amb zero calories, ja sigui perquè volen guardar la línia, controlar els seus nivells de triglicèrids, evitar la càries o prevenir pujades brusques de glucosa en sang (diabetis) seguiran optant, però, per les begudes ‘light’ o ‘zero’, amb un 0% de contingut en sucres”, preveu.

“Al mercat més madur, més varietat”

La varietat de games d’un mateix producte és habitual en l’oferta de la indústria de l’alimentació dels EEUU. En canvi, resulta sorprenent per al consumidor català. Scheweppes, per exemple, comercialitza a Nova York una dotzena d’aigües amb gas amb gustos: magrana, cireres, gerds, llima, taronja, llimona… I la marca de galetes Oreo les ofereix farcides de menta, caramel, crema de cacauet, baia, maduixa, carabassa… “Els estudis demostres que aquí ens agraden els sabors més naturals, passa també amb els iogurts i amb tota l’alimentació en general”, convé Marta Piqué, experta en marketing.

“Els mercats més madurs sempre tenen més varietat de productes perquè el mercat es torna més expert i per tant, més heterogeni. És, a més a més, una manera de defensar millor un mercat que no creix i on l’única manera de fer-ho és per quota de mercat. Per això, és tant important satisfer el client. També les màquines de vending, per exemple, tenen més botons alà que aquí”, afegeix Carles Torrecilla.

I és que el Nesquick rosa no ha acabat de fer-se un forat als esmorzars de les llars catalanes. I tot i que des de fa anys, a través del cinema, ens hem familiaritzat amb els bagels (una mena de panets rodons amb un forat al mig) o la crema de cacauet que mengen els americans, cap d’aquests productes s’ha acabat integrant als nostres gustos. Enlloc de la crema de cacauet, per berenar, els nanos d’aquí continuen preferint la famosa crema de cacau, avellanes i sucre.