Publicat al diari Ara el 28 de març de 2015

“El més important que he après dels americans? Think big. Per què conformar-se? Aquí, als Estats Units, diuen que si la gent no riu dels teus objectius, és que no són prou grans”. Clàudia Garcia Jou (Barcelona, 1992) s’ha convertit en la primera catalana que supera el llistó del 1.90 en el salt d’alçada. Ella, que al màxim que aspirava fa uns mesos és a batre el rècord de Catalunya (1.86) –“però no ara, eh. En tota la meva carrera”, puntualitza–, ha acabat segona als campionats universitaris nord-americans i comença a somiar amb la possibilitat de participar en el Mundial de Pequín del pròxim estiu.

Garcia Jou s’entrena i competeix des de l’agost passat a Ohio, on estudia, amb una beca esportiva, un màster en psicologia. “Als Estats Units m’ha canviat la mentalitat”, confessa. “S’ha acabat pensar que, perquè sóc baixeta, no puc saltar 1.90”, afegeix.

I és que l’atleta del Barça no arriba al 1.70 d’alçada, quan, asseguren els experts, l’alçada ideal per a les saltadores d’aquesta disciplina ronda el 1.90 (Ruth Beitia, plusmarquista espanyola i campiona d’Europa de la modalitat, fa 1.92 i Svetlana Shkolina, campiona del món, fa 1.87). “Ser baixet és un handicap greu per a qualsevol saltador perquè tenir el centre de la gravetat, fa més factible superar el llistó», subratllava Ramón Torralbo, tècnic de Beitia.

Cremada al CAR

Tot i la reticència mostrada inicialment pel seu exentrenador, Miguel Vélez, Garcia Jou està encantada amb l’experiència nord-americana. “De fet, vaig marxar de Catalunya, en part, perquè no hi tenia una bona relació”, convé.

“Entenc que hi ha gent que no s’adapta a la vida d’aquí. Et fan competir molts mesos seguits i el cos, de vegades, no aguanta. Depèn molt, a més, de la universitat i l’entrenador que et toquin, perquè, la universitat, si vol, pot fer-te competir en més d’una disciplina i això et pot perjudicar i provocar lesions. A mi, per exemple, em podrien dir que a més del salt d’alçada, he de fer llargada, però no ho fan. Si vens als Estats Units, també és clau tenir unes nocions bàsiques de nutrició i no variar el teu estil de vida, sinó, guanyes molt de pes”, prossegueix aquesta saltadora petita i lleugera.

De la mala relació amb el seu exentrenador, Garcia Jou ha passat a la devoció pel seu actual tècnic, el polonès Tomasz Smialek. “Al ser europeu, manté molta de la base que jo feia abans. Faig, però, menys peses que a Barcelona. Però la gran diferència a nivell tècnic és que he guanyat en control del cos, i sobre tot, la qüestió de la motivació”.

L’atleta revela que va acabar “cremada” de la seva estada al CAR. “Als entrenaments, tot estava extremadament planificat, no hi havia estímuls sorpresa i em vaig acomodar. Ara, en canvi, arribo a l’entrenament inquieta, pendent de què farem, perquè cada dia és diferent i mai saps què passarà. És molt divertit”, detalla

Fa pocs dies, als campionats nacionals universitaris (NCAA I) dels Estats Units, celebrats a Fayetteville (Arkansas), García Jou va batre la seva millor marca (1.86), va superar el llistó sobre 1.90 i va acabar segona de la competició alhora que firmava el millor tercer registre de la història del salt d’alçada espanyol. A l’estat, només Beitia i Marta Mendía han superat el 1.90.

“Clàudia m’ha sorprès molt gratament. És una gran saltadora, però és difícil saber si arribarà a ser la meva successora. Saltar 2.02 és molt difícil, i a més a més, és una mica baixeta per al salt d’altura”, apunta Beitia sobre la barcelonina.

Tot i tenir a prop la saltadora càntabra, els referents de Garcia Jou són, és clar, atletes petits com ella. En concret: el suec Stefan Holm i la italiana Antonietta Di Martino. “Holm feia 1.80 i saltava 2.40, que és una burrada. I Di Martino, que fa com jo, va saltar 2.04”, somriu.

L’esportista catalana és ara la 28a millor saltadora del món i aspira a poder participar en el pròxim mundial. “Fer la mínima (1.94) és molt difícil, però ser al Mundial, ara, no em sembla impossible. El fet d’estar entre les millors del món en la llista oficial, em dóna certa esperança, perquè si no hi ha 20 atletes que hagin fet la mínima aquest any, potser podria entra-hi sense tenir-la. Però en aquest cas, la decisió d’inscriure’m al Mundial quedaria a criteri de la Federació Espanyola… I com que no hi ha diners, poden decidir obviar aquesta possibilitat i no enviar ningú que no tingui opció d’arribar a la final. Ja ho han fet altres vegades. Veurem”, conclou. Think big.