Educació

El Somni Americà, a l’abast de joves atletes catalanes

somniamerica_1somniamerica2

A tots els sona el despertador ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora­… Però confessen que n’estan encantats. Cristina Felip, Clara Espar, Amadeu Ramon, Roser Tarragó, Sara Burinato, Marta Pena i Clàudia Marin són alguns dels més de 300.000 joves universitaris que estudien als Estats Units gràcies a una beca esportiva. Ells però, són catalans. Van marxar de casa amb bones notes, tot i que és a través del departament d’esports que han aconseguit finançament per a la carrera. Estudiar en un centre privat als EEUU costa al voltant de 40.000 euros l’any.

La NCAA, l’associació que organitza els principals campionats esportius universitaris als Estats Units, ha fet públic que aquest curs s’han invertit més de 2.000 milions d’euros en beques per a atletes. Hi poden optar esportistes de 23 disciplines diferents. Un bon nivell esportiu reporta a la universitat prestigi i, sobre tot, diners (de patrocinadors i drets de televisió). D’aquí l’interès dels centres per atraure bons atletes.

Clara Espar i Roser Tarragó (de 20 i 21 anys, respectivament) són les cara més conegudes d’aquest grup de joves esportistes catalans que estudia als Estats Units. Totes dues formen part de la selecció espanyola de waterpolo. Tarragó, mataronina –campiona d’Europa i del món–, estudia a la prestigiosa universitat de Berkeley (Califòrnia). Espar –filla de l’ex entrenador del Barça d’handbol Xesco Espar–, al mateix estat, però a la de San José.

“És el meu segon any aquí”, explica aquest última per telèfon. La Clara cursa Organizational Studies, “una mena d’estudis de negocis, però des del vessants psicològic i sociològic”, concreta. I prossegueix, “de fet, la gran oferta de carreres és una de les qüestions que destacaria d’estudiar als Estat Units. A més a més, per a un esportista és clau la flexibilitat que t’ofereixen per organitzar-te. A San José, per exemple, una mateixa classe es programa quatre vegades en un mateix dia, entre les set del matí i les sis de la tarda. I així pots assistir a la que et convingui”.

La Clara es lleva a les 5:30 del matí. De 6 a 9 s’entrena a l’aigua. De 10 a 14:30 fa classe. I de 15 a 16, entrenament al gimnàs. Té la tarda lliure per fer treballs, estudiar, descansar. I anar dormir aviat, perquè l’endemà, se’n tornem-hi. La pretemporada a la Divisió I, la de més nivell al campionat universitari, on juga Espar, dura tot un semestre. “En l’altre, es competeix, per això hi ha caps de setmana en què juguem tres o quatre partits”, detalla.

“El nivell esportiu a la meva universitat és alt. I a l’equip tothom és molt disciplinat, creuen en la cultura de l’esforç. Però a l’hora, no pots deixar els estudis de banda, perquè si no aconsegueixes una nota mínima, no et deixen jugar. I això motiva l’esportista a estudiar”, convé la màxima golejadora de les Spartans, que és com es coneix als atletes de la San José State University.

En aquest sentit, fa anys que es denuncia que en esports com el bàsquet o el futbol americà, que a nivell universitari mouen moltíssims diners –la cadena ESPN va pagar al 2012, 6,5 bilions d’euros pels drets de televisió del play-off final del campionat de futbol americà universitari dels pròxims 12 anys–, no s’atén la formació acadèmica de les estrelles com caldria i que se’ls regalen les notes per complir amb la normativa. De fet, hi hagut professors que han manifestat públicament que alguns d’aquests alumnes no arriben al nivell de comprensió lectora d’un nano de 12 anys, cosa que posa en dubte també el sistema d’accés als centres.

No és el cas dels catalans. Cristina Felip (21 anys) juga a golf des què no aixecava un pam de terra. Però des dels 18 anys ho fa a la Universitat de Long Island (LIU, Nova York). Estudia i juga amb una beca que cobreix les seves despeses d’estudis i residència. Ella ha de pagar-se el menjar. Estudia Business Managament i intenta acumular assignatures per graduar-se en tres anys i mig enlloc de quatre. “Ni a Catalunya ni a Europa pots compaginar com aquí esport i universitat a alt nivell”, insisteix Felip, que als 15 anys va començar un programa per a atletes d’alt nivell a la Residència Blume d’Esplugues. “Recomano a qualsevol jove en la meva situació venir aquí. És una gran experiència”, subratlla.

Al seu equip hi ha una anglesa, una nova zelandesa, una italiana, una sueca… “I també hi ha un americana”, apunta. “El nivell és molt alt. Sobre tot, quan arribes als campionats regionals”, afegeix.

Per poder competir i estudiar, Felip es programa la majoria de classes a última hora de la tarda. Tres dies a la setmana, fa preparació física de 7 a 9 del matí i tres més s’entrena al camp, cinc hores al dia. Però ara mateix, no pensa en fer el pas a professional.

Quedar-se o tornar a casa

“Jo l’any que ve tornaré segur a Barcelona, hem de preparar els JJOO. I potser després vinc de nou als EEUU per acabar els dos anys que em quedaran de carrera, ja veurem”, planeja Clara Espar. “La meva idea, en canvi, és aprofitar que tinc un visat per cinc anys, acabar la carrera i, si puc, quedar-me a treballar un temps als Estats Units”, explica Clàudia Marin, estudiant i jugador d’hoquei a Hofstra University, també a Long Island (Nova York).

Marín (19 anys), exjugadora de l’Atlètic i el Terrassa (Divisió d’Honor), estudia International Business. “Des del departament d’esports m’oferien el 100% de la beca d’estudis, residència i manutenció, però com que a Catalunya havia tret bones notes, també em donaven beca d’estudis. Al final, tinc un 80% de beca d’esports i 20% d’acadèmica”, diu, orgullosa.

Segons la NCAA, vuit de de cada deu estudiants amb beca d’esports es llicencien, i un 35% supera, a més a més, algun programa de postgrau.

Al New York Institute of Technology coincideixen Amadeo Ramon i Sara Burinato. El primer, s’especialitza en enginyeria elèctrica i informàtica i juga a l’equip de futbol de la universitat, on comparteix vestidor amb Alberto Ruiz (Zaragoza), Ivan Hernandez (Sevilla), Guillermo Fuentes (Valladolid), Javier Gallardo (Sevilla), Gonzalo Barroso, Alvaro Cruz, Jaime Gomez y Alejandro del Cura (els quatre últims, de Madrid). Burinato té una beca com a tenista i estudia enginyeria mecànica. Ha estat la primera tenista del NYIT que guanya el campionat de la Conferència Est.

“Combinar esports i estudis és un esforç, però aquí pot fer-se tot. A Catalunya, jo mateixa, per exemple, havia de desplaçar-me a estudiar a Barcelona i després córrer per arribar a Matadepera i anar a entrenar. Aquí hi ha més flexibilitat, faig el que m’agrada: estudiar i jugar a hoquei. Així que estic molt contenta”, celebra la vallesana Clàudia Marin.

Marin reconeix que “tècnicament” els equips catalans són millors que als que s’enfronta al campionat universitari d’hoquei dels EEUU. “Però físicament, aquí es treballa molt. Crec que massa. Quan vaig arribar hi havia dies que fèiem tant de físic que no podia moure les cames”, recorda. A Hofstra també hi juga Marta Pena (ex-jugador del Polo). “Fem molt d’equip i això és molt maco. Vivim, dinem, estudiem juntes… Com a les pel·lícules”, conclou.

Qui pot optar a una beca esportiva?

Tot just concloure el mundial sub-17 de futbol femení, on la selecció espanyola va quedar sots-campiona, les bessones Núria i Pilar Garrote, jugadores del Barça, van rebre la trucada d’un representant d’una agència de Madrid que oferia a les noies la possibilitat d’estudiar i jugar a una universitat dels Estats Units amb totes les despeses pagades. La dificultat de les germanes Garrote amb l’anglès va obligar-les a aparcar, de moment, un possible salt al futbol universitari nord-americà.

Són diverses les agències que treballen per posar en contacte universitats i esportistes de fora dels Estats Units. La més coneguda aquí és AGM, dirigida per l’ex-tenista Gonzalo Talito Corrales. Per optar a aquest tipus de beca, informen des d’AGM que cal tenir entre 17 i 21 anys, el batxillerat acabat, nivell d’anglès per superar els exàmens d’accés a una universitat nord-americana, estar competint en el moment de la sol·licitud, acreditar amb marques o resultats un bon nivell esportius i no haver signat mai un contracte professional ni tenir representant professional.

En el cas de la waterpolista Roser Tarragó, per exemple, l’entrenador de Berkeley va contactar-hi directament a través de les xarxes socials.

“Els hàbits d’alimentació i salut s’acabaran ensenyant a l’escola”

Article publicat el 4 de desembre de 2014 a El Diari de l’Educació

Amb dos programes consolidats –un a Espanya i l’altre a Colòmbia–, el cardiòleg Valentí Fuster ha decidit expandir el seu projecte d’intervenció escolar per a l’adquisició d’hàbits saludables des de la infància –el programa SI! (Salut Integral)– als Estats Units. Es tracta d’un programa dirigit a nens i nenes de 3 a 16 anys amb un objectiu clar: demostrar que l’adquisició d’hàbits saludables des de la infància redueix els riscs de patir malalties cardiovasculars i millora la qualitat de vida en l’edat adulta.

Concretament, la Fundació del doctor Fuster impulsa, juntament amb la Fundació Gasol, un programa SI! a Harlem (Nova York), dirigit als nens i les seves famílies i que compta amb l’ajuda econòmica de l’American Heart Association. En total, uns 700 nanos podran participar en el projecte, que, en principi, s’estableix pels pròxims quatre anys.

El Programa SI! intervé en quatre nivells: ambient escolar, mestres i professors, famílies i alumnes.

Els nens treballen a l’aula amb diversos materials indicats per a la seva etapa educativa i participen també en la Setmana de la Salut, on es tracten els continguts del programa d’una manera més lúdica.

Es tria un equip dinamitzador al centre, un professor que motiva i assessora la resta de mestres en la implementació del programa i també a l’equip directiu, que, a més a més, rep comunicacions periòdiques de l’equip del Programa SI!

Aquest equip, el del Programa SI!, ha de conscienciar també els docents de la importància de la seva contribució com a formadors en l’adquisició d’hàbits saludables de la població escolar. Per als mestres i dinamitzadors, s’imparteixen cursos de formació, claus en la seva intervenció directa.

Evidentment, també es treballa en la implicació en el programa de les famílies, claus en el canvi de rutines i hàbits en l’entorn de la llar.

“Hem treballat en dos sistemes socioeconòmics diferents. A Espanya, en un sistema socioeconòmic mitjà, i a Colòmbia, més baix, però no tant baix com el que ens hem trobat a Harlem”, explica Fuster. “Però volem provar que també podem tenir impacte sobre la conducta en la salut en una realitat socioeconòmica molt baixa”, prossegueix el cardiòleg. I conclou: “Al final, estem aconseguint certa facilitat per entrar en determinats països a nivell polític, perquè és més econòmic prevenir la malaltia que tractar-la. Els hàbits d’alimentació i salut s’acabaran ensenyant a l’escola”

La Fundació de Fuster treballa des de fa cinc anys a Colòmbia amb un programa SI! que ha implicat més de 25.000 nens. A Catalunya, el programa té presència en 46 escoles i a l’estat espanyol abasta, en total, uns 35.000 infants.

Ara, amb l’acord amb la Fundació dels germans Gasol (tots dos jugadors destacats de l’NBA), miren de donar més visibilitat a la tasca i, sobre tot, de fer-los servir com a exemple tant pels nanos com a per a les famílies.

El fotoperiodisme entra a l’escola per despertar la curiositats de joves i nens

Publicat a El Diari de l’educació el 21 d’octubre

El col·lectiu Dysturb està de moda. La instal·lació de les seves fotos de gran format al carrer, amb un punt trapella perquè les enganxen sense cap permís administratiu, ha cridat l’atenció de l’agència Magnum, que els ha convidat a explicar el projecte en el II Simposium anual de la seva fundació, celebrat a Nova York el cap de setmana. Interessats també en el públic més jove, Dysturb ha creat un projecte educatiu en col·laboració amb diverses escoles franceses.

“Dysturb és una organització sense ànim de lucre, que neix de la frustració de veure com de difícil és que els gran mitjans publiquin la teva feina. Volem fer el fotoperiodisme accessible a un sector ampli de gent. I fer-ho nosaltres mateixos, enganxant grans fotografies, a escala humana, de la nostra feina al carrer. Creiem que l’street art és encara la millor xarxa social possible”, explica Pierce Terdjman, cofundador d’aquest col·lectiu de fotoperiodistes. “A més a més, amb el nostre projecte educatiu volem despertar la curiositat de nens i joves. Que vegin què passa al seu voltant i que els mestres puguin reforçar els continguts sobre temes socials amb les nostres imatges”, continua.

Així les coses, Dysturb ja ha penjat en diversos centres educatius de França algunes de les seves imatges, que han servit de suport per tractar qüestions del currículum escolar. “Defensem una línia editorial lliure, sense influència comercial. No fem malbé els espais públics on hi enganxem les nostres imatges, perquè ho fem amb una base d’aigua adhesiva. I intentem respectar la sensibilitat del públic més joves, per això les nostres fotos són apropiades per a totes les edats”, resum Terjman. Com amb les fotos al carrer, l’objectiu de Dysturb és expandir el projecte educatiu arreu.

 

 

Nova York deixa de qualificar les seves escoles públiques amb lletres

Publicat el 5 d’octubre de 2014 a El Diari de l’Educació

“No som restaurants. Les escoles tenen qualitats úniques que no es poden captar en una classificació per lletres”. Carmen Fariña, màxima responsable del Departament d’Educació de Nova York des de principis d’any, comença a fer efectives les seves idees de com ha de funcionar el sistema educatiu públic de la ciutat nord-americana. S’han acabat les lletres (com les que atorga el Departament de Sanitat als establiments de menjar) per determinar la suposada qualitat d’un centre educatiu a NY.

Així les coses, ja no hi haurà escoles A, al voltants del les quals molts pares intentaven instal·lar-se (alguns hipotecant-se de per vida), per assegurar una millor educació als seus fills. Tampoc centres F, amenaçats de tancament si no milloraven la seva qualificació en tres anys, com es va decidir amb Bloomberg com a alcalde.

Fariña proposa avaluar les escoles públiques de NY més enllà dels resultats dels seus alumnes, com es feia fins ara. Pretén, a partir d’aquesta mateixa setmana, controlar la marxa dels centres avaluant-ne sis punts de forma més subjectiva: l’oferta d’una instrucció rigorosa, ambient de suport, col·laboració dels mestres, lideratge efectiu, vinculació de les famílies en la comunitat i una cultura de confiança.

En la comunitat educativa no tots veuen de forma positiva els canvis implantats per Fariña. Alguns apunten que no aporta solucions efectives als problemes que genera un sistema educatiu amb més d’un milió d’estudiants, tampoc per als centres amb alt grau de fracàs escolar, ni pel que fa a qüestions disciplinàries.

Els tres punts principals del programa de Fariña al capdavant del departament d’educació passen per: Treballar contra la segregació per escoles, donar suport als responsables dels centres més enllà dels seus resultats i apostar per l’aprenentatge de llengües.