Esports

Carles Aleñá viu el somni d’un nen del Barça de tota la vida

Esports

Publicat al diari Ara el 27 de julio de 2017

Com un nen amb sabates noves. Així viu Carles Aleñá la gira amb el primer equip pels Estats Units. No hi havia ningú més feliç al FedEx Field de Washington dimecres a la nit que el migcampista de Mataró. El seu somriure i els ulls brillants el delataven. De fet, de cada deu paraules que diu aquests dies, una és sempre “somni”.

Aleñá i Marlon són els únics jugadors de camp del planter convocats per Ernesto Valverde per fer la pretemporada amb els grans. El cas d’Aleñá és, a més a més, el del nen culer de tota la vida que va començar a jugar al club amb només 8 anys. Així que cada pas que fa cap al Camp Nou, abans ja l’ha viscut amb els ulls tancats i el cap al coixí.

“Sé que l’Ernesto està molt content amb mi”, confessa amb la innocència dels seus 19 anys. “Encara no hem parlat del futur, soc conscient que soc jugador del filial. Però aquest és el meu somni i treballaré per jugar al primer equip. Sé que he de treballar molt més i aprofitar els minuts que em donin”, afegeix.

Aleñá s’expressa segons els valors tradicionals de La Masia: feina, humilitat i respecte. Assenyalat entre les perles del futbol formatiu des de ben petit, a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí se’l coneixia com el Maradona del planter, pels cabells foscos i arrissats i una cama esquerra fina i potent. Els seus entrenadors també en destaquen la maduresa i intel·ligència tàctica. Per tot això, el club el va renovar al juny per tres temporades més, i li va augmentar la clàusula de rescissió fins a 75 milions d’euros.

I és que, amb només 18 anys, el mataroní ja va debutar amb el primer equip, en un partit de Copa contra l’Hèrcules, el desembre del 2016. Un debut gairebé rodó, amb gol inclòs en l’empat blaugrana. A la Lliga va disputar els seus primers minuts a l’abril, contra el Granada. En total, amb Luis Enrique va participar en un partit de Copa i tres més de la competició regular.

Contra el Manchester United, dimecres passat, Valverde el va fer jugar d’inici, al volant esquerre. Va compartir el mig del camp amb Rakitic i Busquets. I, per primera vegada, va coincidir al camp amb Messi, Suárez i Neymar. “Ha sigut el meu primer partit com a titular amb totes les estrelles, un somni fet realitat. Mai havia jugat de titular amb Messi i Neymar”, subratlla. Aleñá va jugar 45 minuts, va tocar 27 vegades la pilota, va fer 25 passades, un 96% bé, i va

cometre una falta. “Busi, Iniesta i Rakitic m’ajuden molt. Tota l’estona em diuen coses i em demanen que els escolti”, explica. De tant en tant, també s’endú l’esbroncada d’algun veterà. Com dimecres, quan Jordi Alba el va escridassar després d’un contraatac del rival en què el lateral va quedar retratat.

Opcions per al planter

“Creiem que els jugadors del Barça B ens ajudaran aquest any, no sabem en quina mesura, dependrà de les dificultats que tinguem, de les lesions, dels possibles fitxatges… Però estant ara a Segona A, una categoria difícil, ens han d’ajudar”, assenyala Valverde sense donar noms. La idea és que Aleñá torni al filial quan comenci la competició i es foguegi encara a l’equip de Gerard López.

“L’Ernesto m’ha demostrat que és un entrenador que mira cap a casa”, respon esperançat el futbolista. “Però és evident que després has de donar la talla: si no, és igual d’on siguis que no jugaràs. Estic aprenent molt amb ell. És un entrenador amb les idees molt clares. I espero que confiï en el planter per tornar-li la confiança”, convé el de Mataró. Als Estats Units, Aleñá no se separa de Marlon i Semedo.

Pel que fa al nivell de joc, el mataroní se sent “molt bé físicament, a gust, còmode” a l’equip de les estrelles, després de l’impacte inicial d’entrar en un vestidor com el del Camp Nou. Diumenge a la matinada podria debutar, a més a més, en un Barça-Madrid. “Per a un nen del Barça de tota la vida com jo, un clàssic mai és un amistós”, adverteix. “Vaig anar convocat en el de la temporada passada, però jugar en aquest seria un somni”, explica. Aviat Carles Aleñá s’adonarà que ja no somia, que és als Estats Units amb Neymar, Suárez i Messi. I que està despert.

Bartomeu, sobre Neymar: “Els jugadors decideixen”

El diari L’Équipe va assegurar ahir que el PSG ja té tancat l’acord amb Neymar i ara busca negociar amb el Barça per no pagar la clàusula de 222 milions. Els de París pagarien aquesta quantitat, però sense dipositar la clàusula. A Espanya és el jugador qui l’ha de pagar, i quan això passa s’encareix encara més l’operació amb els impostos addicionals que comporta la clàusula: en aquest cas arribaria gairebé als 300 milions. Si l’operació és entre clubs i amb un acord, s’evitarien els impostos addicionals. El president Josep Maria Bartomeu va ser realista: “Volem que es quedi, però els jugadors decideixen”.

 

Entrevista Nélson Semedo, nuevo jugador del FC Barcelona

Esports, , , , ,

Publicada en el Diario Sport el 27 de julio de 2017

Desde que fichó por el Barcelona que a Nélson Semedo no hay quien le borre la sonrisa del rostro. Está feliz como un niño con zapatos nuevos. Sufrió en su primeros minutos como jugador blaugrana ante la Juventus, pero aun así su discurso es optimista y seguro. Está encantado de haberse incorporado al nuevo proyecto de Ernesto Valverde. En el Barça, Nelsinho, nombre con el que le conocían antes de fichar por el Benfica, llega con hambre de grandes títulos.

¿Qué tal sus primeros días en el Barcelona?
Muy bien con el equipo. Enseguida notas que el vestuario es como una gran familia. Hay muy buen ambiente. Todos son amigos, todos son solidarios y están ayudándome en estos primeros días.

Un vestuario con Messi y Neymar, ¿es muy distinto a los que usted ha pisado antes?
Son jugadores de otro planeta. Tienen una calidad por encima de la media. En los entrenamientos dan miedo. Esto es un sueño. Todos los jugadores de la tierra tienen el sueño de jugar e un equipo como el Barcelona y yo no soy una excepción.

¿Con quién ha hecho más buenas migas?
Con Marlon, sobre todo, porque habla portugués. Con Neymar también, con Aleñà. En general con todos.

¿Le está costando adaptarse al tipo de entrenamientos?
En el rondo me va bien, aunque a menudo me toca estar en el medio. Pero sí noto diferencias respecto al Benfica. En bastantes cosas. En la posesión del balón, por ejemplo. Y en su velocidad. En el Benfica también queríamos cuidar la posesión de balón, pero aquí en el Barça cómo se hace y lo rápido que se mueve es algo increíble.

¿Le ha dado Valverde alguna consigna táctica ya?
El míster habla con todos en general de lo que quiere a nivel táctico y en los entrenamientos trabajamos para asimilar sus ideas lo antes posible.

En el primer partido vimos jugar al Barcelona con la defensa muy adelantada, ¿le resulta cómodo?
El Benfica, en Portugal, también es un equipo grande, que siempre quiere la posesión del balón y estoy habituado a presionar arriba. Y además, yo soy un jugador que me suelo incorporar bastante hacia la zona ofensiva.

Le gusta subir, vaya.
Sí, me encanta. Aunque ya sé que debo controlar la distancia que dejo a mi espalda, pero me resulta fácil.

Además, es usted muy rápido si hay que corregir…
Sí, soy un futbolista rápido, es algo natural. Pero también quiero decir que sé que primero soy defensa. Sé que tengo que controlar primero esa parte y después, si puedo, atacar.

También destacó en el Benfica por sus centros, habrá visto que en el juego del Barcelona es un recurso que se utiliza poco.
Sí, esa es otra gran diferencia que encontré en el juego respecto a mi anterior equipo. En el Benfica buscábamos siempre que podíamos la línea de fondo y cruzábamos el balón al área para ver quién aparecía. En el Barcelona no funciona así. Aquí ves donde están todos los jugadores y normalmente das el pase en profundidad o atrasado.

Su banda es la derecha, de la que vemos que está partiendo Messi este año. No coincidieron en el primer partido. ¿Se entiende bien con él en estos entrenamientos?
Nos entendemos bien. En los entrenamientos, cuando estamos en el mismo equipo, nos vamos conociendo el uno al otro. Y nos entendemos bien. Sé que con Alves se entendían muy bien.
Lo nuestro solo es cuestión de tiempo.

¿Cuáles son sus referentes en su posición?
Alves es uno de mis referentes, ahora también Aleix Vidal, con quien comparto vestuario aquí. Intento aprender con él lo máximo posible. Mucha gente dice que soy parecido a Alves, porque también soy muy ofensivo. Me gusta ir al ataque porque antes jugaba de centrocampista y tengo esa característica. Pero todos somos diferentes.

¿Qué le contó André Gomes del Barcelona?
La verdad es que hablé poco de esto con él. Me contó que es un equipo muy grande, con un vestuario muy unido. Ya me dijo que eran como una familia y ahora lo he comprobado. También que hay mucha calidad.

¿No le ha contado que mucho jugadores necesitan de un tiempo de adaptación? A él, incluso el Camp Nou le ha
silbado. 
De eso no me dijo nada. Pero yo creo que en los entrenamientos estoy asimilando bien lo que quiere el entrenador y con la ayuda de mis compañeros y del resto del equipo técnico mi adaptación va a ser rápida.

En el Benfica jugó con Grimaldo. ¿Le preguntó a él por el Barça?
Sí, con él también hablé. Me dijo lo mismo que André, que es un gran club y que me iba a ir muy bien. Estaba muy contento por mí.

¿Qué objetivos se marca? ¿La titularidad? ¿Algún título?
Siempre primero los objetivos colectivos, lograr títulos, lo quiero ganar todo. A nivel personal, disfrutar, aprender de mis compañeros y aprender del entrenador. Es evidente que quiero jugar, sí. Pero lo más importante es el colectivo.

¿Ganarlo todo?
Sí, aquí en el Barça tenemos que tener esa ambición, somos un equipo que juega para ganar todas las competiciones. Como decía, mi sueño también es ayudar a mi equipo a ganar la Champions.

Estuvo hace poco en el Camp Nou por primera vez con motivo de su presentación, ¿qué le pareció?
Me dieron muchas ganas de jugar ya allí. Tan grande. Me lo imagino lleno de gente. Brutal.

El Barça fa lobi a Washington

Esports

Publicat al Diari Ara el 24 de julio de 2017

Decidit a expandir la seva marca i a fer negocis als Estats Units, el Barça fa uns mesos que mou fils per establir connexions al país a nivell polític. El que se’n diu fer lobi, tot i que, de moment, amb necessitats a petita escala.

Per això, amb motiu de la visita de l’equip blaugrana a Washington, directius i executius del club celebren un còctel amb membres del Congressional Soccer Caucus, un grup de senadors i congressistes demòcrates i republicans, amants del futbol, que a través d’aquest cercle miren de fomentar la legislació, les activitats i els actes que promouen aquest esport i tractar els problemes que afecten la comunitat futbolística.

El Barcelona hi ha connectat a través de la Fundació de la Federació de Futbol dels Estats Units (US Soccer Foundation), que fa just un parell de mesos va celebrar un dels seus actes institucionals a les oficines del club blaugrana a Nova York.

L’objectiu culer com a lobista és aconseguir cert grau d’influència davant l’administració pública per promoure decisions favorables als seus interessos.

Per als fans de House of cards -disculpin la llicència els que no han vist la sèrie-, Gerard Guiu, director de relacions públiques i institucionals a Nova York, seria una mena de Remy Danton, en versió lleugera i legal, del club blaugrana. Un relacions públiques ben connectat amb els legisladors. “El futbol continua sent reconegut com una oportunitat econòmica creixent per als Estats Units”, assenyala el congressista republicà Darin LaHood, copresident del caucus, sobre el sentit de la seva existència. En aquesta línia, cal recordar que la Federació i el govern federal busquen activament organitzar la Copa del Món del 2026 amb una candidatura conjunta amb el Canadà i Mèxic.

“Tenim tot el suport del president Donald Trump”, subratlla Sunil Gulati, màxim mandatari de la Federació de Futbol dels Estats Units. Amb la trobada a Washington, el Barça pretén, sobretot, estrènyer llaços amb els que manen, tenir portes on poder picar quan hagi de gestionar determinades qüestions, que als Estats Units són especialment complicades. A escala burocràtica, per exemple, expedir visats per als treballadors -com el mateix director de la seva oficina a Manhattan, Arno Trabesinger- i col·laboradors expatriats del club -com els entrenadors de les FCB Escola- no ha resultat fàcil. El club també ha tingut problemes perquè algun dels seus alevins d’origen africà pogués viatjar recentment a un torneig internacional organitzat a Nova Jersey.

El clàssic del Capitoli

I l’any passat, per Nadal, abans de participar en el mateix torneig a Miami, un altre aleví -d’11 anys- d’origen africà, Mamadou, va haver de passar un exhaustiu i inexplicable interrogatori en la seva arribada a l’aeroport nord-americà.

Aquest caucus del futbol va començar a funcionar el 2003 i per celebrar-ne la creació es va organitzar a Washington un partit entre representants demòcrates i congressistes republicans. El van batejar com el “el clàssic del Capitoli”.

El duel va acabar 6-6 i la Federació va reforçar els dos equips amb exjugadors de la selecció de les barres i les estrelles, com Cobi Jones, John O’Brien, John Harkes, Jurgen Sommer i Claudio Reyna. Al maig d’aquest any se’n va disputar la cinquena edició, amb victòria demòcrata per 5-3.

Diuen que al Capitoli hi ha caucus per a tot. En total, se’n compten més de 700. El caucus del bourbon, el del salmó salvatge, el del vi, el de l’arròs, el de la dislèxia, el de la bicicleta, el del ciment…

Marc Gasol: “Després d’un any fotut, aquest All Star és especial”

Esports, ,

Publicat al Diari Ara el 16 de febrero de 2017

Fa tot just un any, un dia com avui, Marc Gasol ingressava en la Clínica Campbell de Memphis per ser operat d’una fractura en un osset del peu. Un os petit, en forma de barca, que va impedir-li jugar els Jocs Olímpics i el va mantenir vuit mesos fora de les pistes. El retorn de Gasol, però, ha sigut extraordinari i molts apunten que aquesta està sent, fins i tot, la seva millor temporada a la NBA. El de Sant Boi lidera dins i fora de la pista els Memphis Grizzlies. Diumenge, 364 dies després de passar pel quiròfan, el pivot disputarà el seu tercer All-Star Game (2012, 2015 i 2017). Dilluns, a casa, obrirà una bona ampolla de vi negre que ha guardat especialment per celebrar el primer aniversari de la cirurgia.

Un any després de la lesió, com està?

Bé, molt bé. Estic molt content de com van les coses amb l’equip. I a més a més entrem en la recta final de la temporada i físicament (toco fusta) em trobo molt bé.

Participa altre cop en un All-Star, la seva tercera cita amb els millors de la NBA: ¿que l’hagin triat els entrenadors li fa valorar-ho més?

Després d’un any dur, després d’una lesió que va generar molts dubtes, després d’estar molt fotut, visc aquest All-Star d’una manera especial. I el vull compartir amb la gent que m’ha donat suport tot aquest temps, perquè quan les coses van bé és fàcil tenir tothom a prop, en l’esport i en qualsevol professió, però quan estàs fotut és més difícil. Així que estic molt agraït a tots els que m’han donat suport. I també tinc ganes de representar a Nova Orleans la gent que m’estima i la ciutat del meu equip.

El seu nou entrenador, David Fizdale, li ha demanat aquest any un petit canvi de rol als Grizzlies, sobretot amb més protagonisme en atac i lluny de la pintura. Com s’hi sent?

Aquest és un procés continu, al qual no t’adaptes en tres mesos, ni tan sols en una temporada sencera. S’hi ha de creure i ser consistent. Però per a l’equip el més important és ser molt disciplinat al darrere, això és el que ens fa forts.

Després de destacar els últims anys en defensa, se sent més exigit ara en atac?

Potser sí que  tinc més protagonisme a l’hora d’anotar i també més responsabilitat en alguns llançaments, sobretot en finals de possessió. No tinc cap problema si m’he de jugar jo el tir decisiu.

Fizdale diu que costa convence’l per tirar més, per ser “més egoista”…

S’ha de trobar el punt mitjà. Jo soc un jugador d’equip, baso el meu bàsquet en les lectures del joc, en veure les possibles solucions en cada jugada. Ser egoista va totalment en contra del meu ADN, però sí que ara assumeixo més responsabilitat en determinants moments de l’atac.

Segueix l’actualitat del Barça Lassa?

Esclar. Parlo amb els companys i sé que la situació és dura. No es pot culpar ningú en concret pel que està passant, tothom ha de posar-hi de la seva banda. Quan hi ha un problema, el més fàcil és buscar un culpable, però ara el més honest és que tothom es miri al mirall i cadascú pensi què pot aportar per sortir d’aquesta situació que no agrada a ningú.

Quins motius creu que expliquen aquesta crisi en la secció?

Des de la distància és complicat dir-ho. Puc opinar com a soci, no com a jugador, perquè no seria objectiu. S’ha d’anar amb molt de compte amb les opinions i intentar aportar coses positives. La gent implicada ha de mirar què pot fer per solucionar la situació, no evadir responsabilitats o culpar els altres. Ara els arriba una bona ocasió, la Copa del Rei de Vitòria, en la qual poden sortir reforçats i deixar tot el que ha passat en un segon pla.

La popularidad del futbol americà es desinfla

Esports, ,

Publicat al Diari Ara el 28 de gener de 2017

En l’últim programa de l’any de Real sports -un programa de la HBO de reportatges en profunditat que mostren la cara més desconeguda de l’esport-, el presentador, Charles Gumbel, va preguntar als reporters habituals de l’espai quin consideraven que era el fet esportiu més rellevant del 2016. Dos van coincidir que era la victòria en la sèrie mundial de beisbol dels Cubs de Chicago després de 108 anys de sequera. Dos més van destacar la mort de Muhammad Ali. I només Jon Frankl va fer referència a l’esport rei als Estats Units. “Per a mi, el 2016 ha sigut l’any del crac de la NFL”, va apuntar, contundent.

Pocs dies abans que es disputi la Super Bowl, que jugaran els New England Patriots i els Atlanta Falcons, un espectacle que tornarà a concentrar milions d’espectadors davant la tele, les xifres confirmen el descens de la popularitat del futbol americà, una tendència que els analistes pronostiquen des de fa unes quantes temporades. El calendari de la NFL inclou ara tres partits televisats a la setmana: dilluns, dijous i diumenge. Els de dilluns han perdut un 24% d’audiència; els de dijous, un 18%, i els de diumenge, un 21,8%, segons dades de Nielsen.

Les causes són diverses: el canvi en la manera que tenen els sectors més joves de la població de consumir espectacles esportius -pendents ara de la jornada a través de les xarxes socials, que ofereixen només les imatges més destacades amb possibilitat de seguir diversos partits a l’hora- , un excés de futbol televisat cada setmana, menys qualitat en els equips de la NFL i, fins i tot, el fet que aquest any hi hagi hagut eleccions a la presidència dels Estats Units. Durant la campanya electoral del 2000, explica la mateixa NFL, “les quatre cadenes que feien els partits van partir un descens d’audiència”: la Fox, un 4%; la CBS, un 10%; l’ABC, un 7%, i ESPN, un 11%. Xifres molt inferiors a les actuals.

“El ritme del joc ha canviat, els partits són menys excitants i dramàtics”, apunta Mike Oriard, exjugador dels Kansas City Chiefs a principis dels 70 i, des de fa anys, professor universitari. Jugadors i aficionats també es queixen que la NFL només pensa en el negoci, que les constants interrupcions per emetre anuncis trenquen el ritme del joc i l’empitjoren, i que s’han multiplicat les sancions amb banderes grogues, que també aturen el partit.

“Ara fins i tot ens sancionen per celebrar un touchdown ”, lamenta el conegut cornerback dels Seattle Seahawks, Richard Sherman. “No permeten que els jugadors facin espectacle. Ja no se’ns permet mostrar cap tipus de personalitat o singularitat. Volen controlar el producte”, prosseguia, assenyalant la NFL.

El cas de les ‘concussions’

“Sorprèn que es continuï jugant després que s’ha demostrat que representa un risc per a la salut”, apuntaven diumenge passat un grup de joves d’uns vint anys en un bar de Williamsburg (Brooklyn), discutint aliens al fet que en aquella mateixa hora els Falcons i els Packers es jugaven l’accés a la Super Bowl de la NFL. L’evidència científica i la difusió a través dels mitjans i el cinema (amb la pel·lícula de Will Smith Concussion ) que la pràctica del futbol americà representa un risc per a la salut dels jugadors també ha fet caure la seva popularitat, més enllà de les audiències televisives.

Després d’anys de negar qualsevol relació entre les commocions cerebrals repetides que pateixen els jugadors i l’encefalopatia traumàtica crònica (CTE, una malaltia degenerativa cerebral induïda pels repetits cops al cap i que es manifesta amb demència, depressió, pèrdues de memòria, cefalees i agressivitat), Jeff Miller, alt executiu de la NFL, acceptava al març davant una comissió del Congrés l’evidència del vincle. Segons un informe de la Universitat de Medicina de Boston fet públic l’any passat, en 90 dels 94 casos analitzats, van trobar signes de CTE en teixit cerebral d’exjugadors de futbol americà morts abans d’arribar als 50 anys.

Amb aquest context, en l’últim lustre, el nombre de nens i nenes d’entre sis i disset anys que juguen a futbol americà als Estats Units ha disminuït un 27,7%, segons dades de Sports & Fitness Industry Association. “Sóc un gran aficionat al futbol, però he de dir que, si tingués un fill, m’ho hauria de pensar molt abans de deixar-lo jugar”, va reconèixer el ja expresident Barack Obama en una entrevista a The New Yorker, quan li van preguntar sobre la polèmica al voltant de la relació entre la pràctica del futbol i la CTE.

En els últims 3 anys, disset nois (d’entre 12 i 18 anys) que jugaven a futbol americà han mort als EUA per culpa de les contusions al cap. L’associació de tècnics recomana la limitació d’entrenaments en què es permet l’impacte (tackle ) a dos a la setmana, en la lliga universitària, i a la NFL a un a la setmana, per als professionals. “El futbol [americà] està destinat a desaparèixer”, sentenciava un dels joves de Williamsburg.

La vida americana de Tomas Satoranski

Esports, ,

Article publicat al Diari Ara el 21 de gener de 2017

Al vestidor dels Washington Wizards és fàcil saber qui són els rookies. Només cal fixar-se en les seves motxilles. Sheldon McLellan, que fa gairebé dos metres, porta a l’esquena una bossa de pam per pam de Pepa Pig; Daniel Ochefu, una de color violeta amb trols i nans; Danuel House, una de la Patrulla Canina, i Tomás Satoransky, dels peixos de Pixar, Dorothy i Nemo. És la quintada que els veterans han fet aquesta temporada al nous jugadors de l’equip. “Pensava que l’hauríem de dur només uns mesos, però sembla que això s’allargarà tota el curs”, comenta Satoransky una mica avergonyit. L’exjugador del Barça va complir l’estiu passat el seu somni de jugar a la NBA. Centrat a integrar-se als Wizards, ara mateix el preocupa més adaptar-se a la política de distribució de minuts que pateixen els nouvinguts a la lliga nord-americana -“Avui jugues, ho fas molt bé, i demà no surts ni de la banqueta”, explica- que haver de recórrer els Estats Units amb una motxilla infantil a l’esquena.

Satoransky no havia parlat de la seva sorprenent i inesperada sortida del Barcelona fins ara. Una situació en què, subratlla, mai va sentir “haver actuat a l’esquena de ningú”. “El Barça em va oferir renovar amb un bon contracte de quatre anys. I jo aleshores volia seguir competint allà. El vaig signar, però, deixant la porta oberta a la meva sortida a la NBA. I al cap de pocs mesos, a final de temporada, amb la família i el meu representant vam optar per acceptar l’oferta dels Wizards -recorda-. Va ser difícil, perquè jo al Barça era un jugador important i em sentia molt bé amb els companys i l’afició, però estava en el moment més fort de la meva carrera, i era aleshores quan podia complir el meu somni de jugar a la NBA”.

Des del club blaugrana es va criticar que el txec, que va haver de pagar 1,5 milions d’euros per marxar, no anés de cara i comuniqués personalment la seva decisió als responsables de la secció. “El meu representant va parlar amb Joan Carles Reventós i Rodrigo de la Fuente. I a més a més, ells també van signar l’opció que em permetia marxar a la NBA -afirma-. Tot i que entenc que per a Rodrigo, que era nou al càrrec, va ser difícil”, prossegueix.

La qüestió és que l’home en qui més confiava Satoransky al Barça era Joan Creus, que l’estiu passat va deixar el càrrec. El base gairebé no havia tractat amb Rodrigo de la Fuente i per tant va entendre que la conversa amb el seu representant era suficient. De fet, Satoransky té clar que si torna a Europa voldria fer-ho vestint, de nou, la samarreta del Barça. “No vaig guanyar gaires coses. Així que m’agradaria tornar al Barcelona i guanyar-hi títols”, confessa.

“El Barça no té identitat”

De l’etapa blaugrana va fer bons amics, com Pau Ribas, de qui, recentment, ha rebut visita als EUA.  Van parlar del Barça i de la crisi que travessa l’equip de Georgios Bartzokas, per a la qual Satoransky té una explicació: “Massa canvis de jugadors; el Barça no ha pogut mantenir el grup en els últims anys, i en part també és culpa meva, que vaig marxar del club. El Madrid té identitat, i el Barça, no. I sense això, a l’Eurolliga és molt difícil competir”, conclou.

A Washington, el txec viu ara un moment dolç, amb bons resultats i més protagonisme que a l’inici de curs. Accepta que el seu tècnic, Scott Brooks, el faci jugar més d’escorta que no pas de base, la seva posició natural. “Donar a l’entrenador la possibilitat de posar-me en més posicions em pot garantir més minuts”, admet respecte a la competència en la direcció de joc amb John Walls i Trey Burke.

Nou en la NBA, Satoransky encara no s’ha cansat dels llargs viatges d’aquesta lliga. “M’encanten -diu-, són molt còmodes, pots deixar el cotxe al costat de l’avió, pujar-hi i no amoïnar-te de res”, fa broma.

Però el que realment espera és que l’avió dels Wizards segueixi volant durant els play-off, on confia que arribin els de Washington, encara que aleshores encara hagi de carregar la seva motxilla de peixets.

L’art de fotografiar esports

Actualitat, Esports, , ,

Publicat al diari Ara el 27 de novembre de 2016

Una imatge del jugador de futbol americà Aaron Hernández protegint amb un braç tatuat la pilota i envestint amb el cap un rival evoca el minotaure de Picasso. El salt de Bill Russell i Elgin Baylor en un partit de l’NBA de 1966, els àngels d’El Greco. I una immensa instantània de la pista urbana de volei platja dels Joc Olímpics de Londres, els paisatges venecians de Canaletto. La fotografia esportiva omple les parets del Museu de Brooklyn (Nova York) amb l’exposició Qui fotografia els esports? Una història fotogràfica, de 1843 fins ara. Una exhibició que recull més de 200 imatges “d’extraordinària vàlua cultural, estètica i històrica”, segons la comissària Gail Buckland, i que “tracta els fotògrafs d’esports com els artistes que són”, segons la ressenya del suplement d’art del The New York Times.

Brooklyn acull fins a principis de gener de 2017 la mostra més important de fotografia esportiva que s’ha fet mai, amb els grans noms del sector: Neil Leifer, Walter Loos Jr., Bob Martin, Russ Adams o Rainer Martini i petits tresors de clàssics com Henri Cartier-Bresson, Richard Avedon, Walker Evans, Andy Warhol, Eugene Smith o Annie Leibovitz. I alguna troballa, com les fotos del Tour de França de 1939 de Robert Capa, que va cobrir la cursa en els pocs dies que van passar entre el final de la Guerra Civil Espanyola i l’inici de la Segona Guerra Mundial. Per això, el Barça ha aprofitat els últims dies de la mostra per presentar a Nova York els FCBarcelona Photo Awards, els seus premis de fotografia, amb els quals el club intenta donar-se a conèixer entre la elitista comunitat fotogràfica dels Estats Units.

Mohammed Ali, Babe Ruth, Michael Jordan, Pelé, Mark Spitz, o Serena Williams; Jocs Olímpics, Wimbledon o el Tour; imatges icòniques, com la del primer streaker de la història, Michael O’brien, a qui un policia anglès –el típic bobby– tapa l’entrecuix amb el seu barret després que saltés despullat enmig d’un partit de rugbi entre Anglaterra i França de 1974 (Foto de la Dècada segons la revista People); la de Tonnie Smith i John Carlos amb el puny alçat enfundat en un guant negre, al podi dels 200 metres dels Jocs de Mèxic; les fotos de Berlín ‘36 de la famosa autora de la propaganda nazi Leni Riefenstahl, o una de la tragèdia de Heysel, l’estadi de futbol on, al 1985, van morir 39 aficionats durant un partit entre el Liverpool i la Juventus, comparteixen espai en aquesta exposició.

Dels primers anys, l’exhibició recull, sobre tot, imatges de tenistes –la més antiga, de 1843–, ciclistes, jugadors de golf, alpinistes o pilots de cotxes. I entre les més recents, les més espectaculars són les dels esports de risc.

Ramon Masats i Xavi Torres

 En una mostra de la magnitud d’aquesta, que també inclou l’esport amateur, no hi falta la instantània Seminari (1960), del català Ramon Masats. Aquella fotografia en que un seminarista amb sotana s’estira com Ramallets per evitar un gol d’un company vestit igualment amb la túnica negra. “Tothom em pregunta sempre per aquesta imatge”, convé Masats en diverses entrevistes.

Però a Brooklyn, és un mallorquí, el nadador Xavi Torres, qui atreu especialment l’atenció dels visitants. La càmera de Bob Martin, un dels fotògrafs més reconeguts de la revista Sports Illustrated i, actualment, fotògraf oficial del Comitè Olímpic, ens ensenya el nadador balear capbussant-se durant els Jocs Paralímpics d’Atenes del 2004.

“Estava en una passarel·la sobre la piscina, fixant els reflectors, quan vaig veure que el nadador es treia la pròtesi de cames i la deixava al costat d’una cadira, aleshores em vaig adonar de la qualitat d’aquella imatge. Però jo era a la meitat de la piscina i tot i que vaig córrer tan ràpid com vaig poder per aquelles passarel·les estretes, no vaig arribar-hi a temps. Afortunadament per a mi, els jutges van declarar nul·la la sortida i vaig poder fer la mateixa fotografia segons després”, explica Martin. “Vaig anar als paralímpics pensant que faria un munt de fotos que mostrarien discapacitat i vaig acabar fent un munt de fotos d’esportistes amb capacitats extraordinàries”, conclou l’autor anglès. Amb la imatge de Torres, Bob Martin va guanyar un dels premis World Press photo of the year d’aquell any.

 

Wawrinka, el cinquè Beatle

Esports, ,

Publicat al diari Ara el 12 de setembre de 2016

Si Federer, Nadal, Djokovic i Murray són el Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Starr del tenis de l’última dècada, Stanislas Wawrinka oposita per ser el cinquè Beatle d’aquest grup tan selecte. Amb la victòria davant el serbi a l’Open dels Estats Units, el suís suma el seu tercer Grand Slam -2014 Austràlia, 2015 Roland Garros i 2016 Flushing Meadows- i confirma que en els moments decisius s’oblida d’aquella apatia de qui tant li fa guanyar o perdre per mostrar el seu perfil més ambiciós. Wawrinka ha guanyat les últimes onze finals que ha disputat.

“És un tenista de grans partits”, reconeixia Djokovic, derrotat, tot just acabada la final de Nova York. “Li agrada jugar en grans escenaris, contra grans rivals. És llavors quan mostra el seu millor tenis”, insistia sobre el seu rival el serbi.

“Quan estàs tan a prop del títol, no vols perdre. I jo quan jugo una final augmento la meva autoexigència. Quan era més jove, ja estava content si hi arribava, però ara ja no”, argumentava el suís amb una copa de xampany -de plàstic- a la mà, radiant, a la sala de premsa de l’Arthur Ashe Stadium, una hora després de guanyar el torneig nord-americà.

Cosa estranya en ell, en aquesta ocasió, abans d’enfrontar-se a Djokovic, Wawrinka estava fet un sac de nervis. “No m’havia passat mai, però mentre repassava alguns aspectes del joc amb en Magnus [Norman] al vestidor, m’he posat a plorar i a tremolar”, confessava, rient, acompanyat del trofeu i del taló de 3,5 milions de dòlars que s’endú el campió de Nova York. Potser així s’explica el seu mal primer set.

Físicament molt fort, Wawrinka fa gala d’un dels millors revessos a una mà del circuit. També d’una gran capacitat de treball i sincera modèstia. Però peca, alhora, d’una irregularitat exasperant.

“No he pensat mai que vull guanyar aquest o aquell torneig, que vull ser el número u, només em centro a superar els meus límits. I ara mateix, sóc molt lluny del Big Four [tal com anomenen el grup format per Federer, Nadal, Djokovic i Murray], per tot el que han guanyat i pel temps que fa que són a dalt de tot. Ni hi sóc ni hi vull ser”, sentencia el suís, que ocupa el tercer lloc al rànquing de l’ATP.

El tatuatge que du a la part interna de l’avantbraç esquerra descriu amb paraules de l’escriptor irlandès Samuel Beckett el tarannà de Wawrinka: “ Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better ” (Ho has intentat. Has fallat. No importa. Torna-ho a intentar. Falla de nou. Falla millor). “En el tenis, si no ets Federer, Nadal, Djokovic o Murray, no guanyes tants tornejos i sovint perds. Però s’ha d’agafar la part positiva de la derrota i tornar a treballar”, explica quan se li pregunta pel tatuatge.

I és que als 31 anys, el tenista no pensa deixar de tocar de peus a terra tot i els èxits. Fa uns anys, va rebutjar l’homenatge que li volia fer l’alcalde de la seva localitat natal, a prop de Lausana, perquè entenia que “no el mereixia”. “Era un acte perquè l’alcalde es fes la foto i prou”, va lamentar, per explicar la seva renúncia.

Criat a la granja familiar, on els seus pares treballen per a la integració de persones amb discapacitat intel·lectual, els flaixos no enlluernen aquest suís que ha fet carrera a l’ombra de Federer. Absent en aquest Open dels Estats Units per lesió, Federer ha estat encoratjant el seu amic des de la distància amb missatges al mòbil.

“Federer t’ha donat algun consell de com jugar contra Djokovic?”, li va preguntar un periodista. “Per perdre?”, li va contestar rient Wawrinka. I és que Federer no ha sigut capaç de guanyar Djokovic en la final d’un Grand Slam en els últims quatre anys -el serbi l’ha superat a les finals de Wimbledon 2015 i 2016, l’Open dels Estats Units 2015 i les semifinals d’Austràlia 2016.

Ara, amb un nou títol a la butxaca, el gest de Stan the Man, com se’l coneix al circuit, celebrant els punts guanyadors amb el dit a la templa s’ha fet tan famós com el puny enlaire del manacorí Rafa Nadal.

Dòlars per al nou estadi i la samarreta

Esports, , , , ,

Publicat al diari Ara el 8 de setembre de 2016

El Barça aterra als Estats Units a la recerca de patrocinadors, espònsors i nous recursos que ajudin el club a arribar als 1.000 milions d’ingressos promesos pel president Bartomeu de cara al 2021. I decidits a posar els peus a Nova York, van estrenar-se amb pompa i estufera: amb l’Empire State il·luminat de blaugrana, un dinar amb empresaris nord-americans a l’exclusiu Club 21, la inauguració de la seu en una de les millors zones de la ciutat per fer negocis -a la cantonada de Park Avenue amb el carrer 46, a prop de l’Estació Central- i un còctel al rooftop del The Roosevelt Hotel amb personalitats, catalans il·lustres exiliats, exfutbolistes (Ronaldinho, Stòitxkov, Raúl, representant de la Lliga als EUA, i Villa, que juga al New York City) i models, coincidint amb la Fashion Week.

Com en un part, el Barça ha trigat nou mesos a inaugurar la seva oficina a Nova York. Al gener Gerard Guiu, antic cap de gabinet de la presidència amb Sandro Rosell i director de projectes de l’àrea social, va aterrar a Manhattan per obrir el camí, i ahir Bartomeu va presentar-la en societat. “Volem acostar-nos als seguidors que tenim als Estats Units, buscar sobre el terreny nous recursos econòmics, fer créixer el nombre d’escoles que hi tenim i crear equips propis de futbol femení i futbol sala per competir en els campionats professionals nord-americans”, va resumir. De fet, les agències a qui el Barça ha confiat la recerca d’un nou patrocinador per a la samarreta (CAA) i d’un espònsor que doni nom al nou estadi i a l’Espai Barça (Van Wagner) són nord-americanes.

Pel que fa a les escoles oficials del club, una altra font d’ingressos, el Barça inaugurarà la segona -ja en té una a Florida- diumenge a Charlotte.

El que no va voler revelar Bartomeu és què costarà al Barça l’oficina del club a Nova York -“Ja sabeu que els lloguers en aquesta ciutat no són barats”, va fer broma-, que, físicament, ocupa uns 250 metres quadrats en una zona exclusiva (on es paguen més de 30.000 dòlars de lloguer al mes per un local comercial) i que, de moment, donarà feina a quatre persones: Arno Trabesinger, exdirector de l’agència de màrqueting esportiu WWP, serà el director de l’oficina, mentre que Gerard Guiu assumirà la representació institucional. A més, s’han contractat comercials locals.

Ara mateix, a més del Barça, hi ha tres equips europeus que tenen oficina pròpia als EUA: el Liverpool, propietat del nord-americà John W. Henry, amo també del diari The Boston Globe i els Red Sox de beisbol; el Roma, en mans d’un altre magnat de Boston, James Pallotta, i el Bayern, que després de dos anys a Nova York acaba de tancar un acord de patrocini amb Goodyear per 4,5 milions d’euros a l’any.

La delegació blaugrana, amb Josep Maria Bartomeu al capdavant i Ronaldinho, de nou, com a gran estrella, va ser també a la seu de les Nacions Unides en un acte per commemorar el desè aniversari de l’acord entre el club català i l’Unicef. De cara a un futur immediat, el Barça i l’Unicef uneixen forces per treballar amb nens discapacitats. “Estem molt contents de seguir amb aquesta aliança, tot i que ara l’Unicef sigui a la part del darrere de la samarreta del Barcelona. De fet, ara que anem al darrere se’ns veu més quan els jugadors celebren els gols”, va dir Anthony Lake, president executiu de l’organisme, mig en broma. En l’acte es va presentar un vídeo promocional en què Messi, Busquets i Sergi Roberto disputen una tanda de penals amb els jugadors de l’equip espanyol de futbol de cecs.

Marc López: “M’estan passant coses que mai hauria imaginat”

Esports, ,

Publicat al diari Ara el 6 de setembre de 2016

Acaba l’entrenament abans d’hora per culpa d’una llaga al peu i, camí dels vestidors del Billie Jean King National Tennis Center de Nova York, es creua amb mitja família Nadal (el tiet Miquel Àngel, la xicota del tenista, la mare i la germana), que l’anima i li dedica un gest afectuós. Marc López, recent campió de dobles a Roland Garros i Rio, té el clan Nadal a la butxaca. I més, si és possible, després de guanyar la medalla d’or dels Jocs amb el manacorí. Aquests dies, coincideixen a l’Open dels EUA.

Un problema a la cama a Cincinatti i ara aquesta llaga al peu. Com arriba a la recta final de la temporada?

En els dobles el desgast físic no és tan gran com en individuals, però noto molt la fatiga mental. Els nervis de guanyar Roland Garros i els Jocs, dues competicions que em feien molta il·lusió, passen factura. L’esforç mental ha sigut més gran que el físic, però estic encantat.

És curiós que calgui preparar el cap per a la victòria.

I més encara quan no hi estàs acostumat, com és el meu cas. Ara entenc que a vegades el Rafa [Nadal] sigui molt dur. Guanyar no és fàcil. Jo abans tenia la tranquil·litat que si perdia, no passava res, i ara noto més la responsabilitat.

Tot just després de guanyar als Jocs, va viatjar al torneig de Cincinatti, ara és a l’Open dels Estats Units. Ha tingut temps de celebrar la medalla olímpica?

No. Vaig acabar Rio i dos dies més tard ja era a Cincinatti jugant amb el Feliciano [López]. Com que ens van eliminar a la primera ronda, vaig poder anar a casa una setmana. Però va ser deixar la medalla i anar a la Costa Brava amb la família, així que encara no he vist els amics i una celebració com Déu mana queda pendent.

L’Open dels Estats Units el torna a jugar amb Feliciano López, amb qui aquests anys ha guanyat Roland Garros. Com n’és, de diferent, jugar amb una parella o una altra?

Són dos tenistes totalment diferents. El Feli té un servei increïble i amb el Rafa patim una mica més quan ell serveix. El Rafa és molt bo des del fons de la pista i el Feli, en la volea. Però el Rafa és un jugador diferent, que té coses que no té ningú més. Jo m’hi he adaptat molt bé. Amb el Feli, tot just fa un any que juguem junts i hem guanyat Roland Garros, i amb el Rafa, no sé ni quant fa que no jugàvem junts i ara hem fet or als Jocs.

Queda clar, doncs, que el bo de la parella és vostè, que ha guanyat els dos tornejos…

Això em diuen ells fent broma, però sóc conscient del meu paper quan jugo amb ells. Ells porten el pes del doble i jo intento aportar experiència i cops, tot i que no tinc gaire varietat de cops bons. Jo crec que la clau és que fora de la pista tenim molt bona relació: són dels meus millors amics dins el circuit.

¿És complicat en el tenis professional renunciar a fer carrera individual?

Jo ho vaig tenir clar després de guanyar el Masters 1000 d’Indian Wells el 2009,

també amb el Rafa. En individuals, estava el 280è del món i en dobles, el 40è [ara és el 19è del rànquing ATP]. Hi vaig estar pensant dies i vaig decidir decantar-me pels dobles. I no m’ha anat malament.

I què més s’ha proposat per a aquest final de temporada?

Ens queden sis tornejos i estic molt il·lusionat. Si tot va com ha d’anar, a final d’any arribarem amb el Feli a la Copa de Mestres de Londres, que m’encanta. Tinc molt bon record de quan la vam guanyar el 2012 amb el Marcel Granollers.

També li he sentit dir que li faria molta il·lusió guanyar una Copa Davis, tot i que ara mateix, ho té complicat.

Vam estar a punt el 2012 i el que cal ara, que tenim l’eliminatòria contra l’Índia, és tornar al grup mundial, que és on hauria d’estar l’equip espanyol. Em faria molta il·lusió guanyar la Davis, sí, tot i que sé que és difícil. Però m’estan passant tantes coses, coses que mai hauria imaginat, que, posats a somniar, demano la Davis.

Posa data a la celebració de la medalla?

Com més tard millor, voldrà dir que tot va bé. Però la celebrarem!