Esports

Villa, un culé en Nueva York

Esports, , , , ,

Villa1petit Villa2petit

Publicat a El Periódico el 4 de juny de 2015

Envueltas ambas rodillas con dos aparatosas bolsas de hielo y exhausto tras el empate de su equipo, el New York City Football Club, con el Chicago Fire, a David Villa se le iluminan los ojos al recordar la final de Wembley (2011), la última final de la Liga de Campeones disputada y ganada por el Barcelona (3-1 ante el Manchester United). “Es, sin duda, uno de los momentos más felices de mi carrera”, asegura el asturiano, que entonces vestía la camiseta azulgrana. “Ansiaba desde hacía mucho tiempo disputar una final de la Liga de Campeones. Y en el campo, la superioridad del equipo fue enorme. La sensación entre los jugadores era de una superior inmensa, incluso tras el gol de Rooney, que en otra situación, nos hubiese provocado un poco de miedo”, explica.

Ese día, ante el Manchester United, Villa formó parte de la delantera titular del equipo de Pep Guardiola junto a Leo Messi y Pedro. Y con ellos trenzó el gol del canario y acabó marcando el suyo propio. “El 3-1 que, quizá no fue decisivo, pero que nos dio la tranquilidad de que en un despiste no se fuera todo al traste”, apunta el Guaje.

Cuatro años después, Villa seguirá la final de Berlín desde Nueva York. Animando a los que fueron sus compañeros y a Luis Enrique, su ídolo de infancia y a quien, curiosamente, apenas conoce. “Todo el mundo nos supone amigos, porque yo siempre digo que fue mi referente y ambos somos de Gijón y del Sporting, pero casi no nos conocemos, sólo hemos coincidido en una ocasión y fue no hace mucho, con motivo de un homenaje a Quini”, confiesa.

Desde la distancia, Villa ve “muy fuerte” al Barça de cara a la cita europea. “Con todos los respetos para la Juve, que es un grandísimo equipo y se ha ganado disputar la final por méritos propios, pero si el Barcelona tiene un buen día…”, deja en el aire.

Feliz en Nueva York

Tras superar unos problemas musculares que le impidieron disputar varios partidos, El Guaje anda ahora más contento porque vuelve a jugar. La suya ha sido una apuesta por lo desconocido porque cuando en junio pasado ­–después de ganar la Liga con el Atlético de Madrid, perder la final de la Liga de Campeones y participar de la sorprendente caída de la selección española en el Mundial de Brasil–fichó por el NYCFC, la franquicia no contaba aún con ningún otro futbolista, en las oficinas de la entidad ­apenas trabajaban media docena de empleados, faltaban nueve meses para que el equipo jugara su primer partido y no disponía ni tan siquiera de escudo o logo, tampoco se sabía cómo sería su camiseta.

“Participar en la construcción de un proyecto tan grande como este es muy bonito. Algo que, junto a los primeros trabajadores de la entidad, hemos vivido como si fuéramos una familia. Y estoy muy feliz”, asegura.

El asturiano es la estrella del NYCFC, su primer jugador, el primer goleador de su historia –marcó en el debut del equipo en la pretemporada ante el St Mirren­– y su capitán, responsabilidades que el futbolista asume convencido, tanto en el vestuario como en el césped. “Aquí se ha invertido mucho esfuerzo y dinero, así que sabemos de la exigencia del proyecto”, conviene el Tuilla.

El pasado verano, el Guaje aceptó la oferta de Ferran Soriano, director ejecutivo del Grupo City, y se instaló con su familia en el Upper West Side, en una de las torres Trump que hay al lado del río Hudson. En un rascacielos de vértigo, desde donde por un lado se observa buena parte de Manhattan y, por el otro, la costa de New Jersey.

Con él, se trasladaron a Estados Unidos su mujer y sus hijos, los tres de corta edad; también su agente, Víctor Ortuño; Oscar Pitillas, preparador físico con quien el asturiano coincidió en el Calderón y que ahora trabaja para el City, y, más recientemente, Pablo Álvarez, amigo de Villa desde sus inicios en el Sporting de Gijón, un centrocampista que jugó la temporada pasada en el Langreo (2aB) y que, después de un periodo de prueba, se ha quedado en el equipo newyorquino.

Aún así, los primeros meses en Nueva York fueron “extraños” para David, que, sin todavía compañeros ni competición en juego, se entrenaba “solo o con chavales universitarios” reclutados para ejercitarse al lado del ariete. “Fueron días de entrenar mucho, estudiar inglés y también de disfrutar de la ciudad con la familia”, recuerda el Guaje.

Luego, en octubre, Villa se marchó un tiempo a Melbourne, donde disputó cuatro partidos el con equipo que el grupo City tiene en Australia. “Me vino muy bien, porque echaba de menos competir”, señala ahora.

Superado el periodo de adaptación, la familia del futbolista se siente cada día mejor en su nuevo hogar. La hija mayor del asturiano ya asistía a un colegio bilingüe en Barcelona, y ahora, estudia en un centro privado de alto prestigio.

Sus padres y sus suegros tampoco se perdieron en marzo el debut de David en los Estados Unidos. Y con ellos disfrutó el jugador de sus habituales paseos por Central Park, de algunas compras por la 5ª Avenida y también de las hamburguesas de Joint, un curioso garito al cual se accede por el lujoso hotel Meridien.

A un par de meses de cumplir su primer año en Nueva York, el Guaje, que apenas sabía inglés, cuenta que ya no tiene problemas para comunicarse con sus compañeros de equipo. “Me llevo muy bien con los latinos, como Sebas [Velasquez], que es un trozo de pan, o Javier [Calle], pero también intento salir a cenar con los chicos americanos para practicar el idioma y entender su cultura futbolística. La verdad es que no tengo ninguna vergüenza con el inglés y en cuanto puedo, me lanzo”, añade entre carcajadas. Con quien todavía no se atreve a hablarlo es con la prensa.

En lo futbolístico, el asturiano ambicioso, asegura que ha llegado a la MLS para aportar también su granito de arena en el crecimiento del soccer, que intenta sacar la cabeza entre el beisbol, el fútbol americano y el baloncesto, consideradas disciplinas propias para los locales.

“A nuestro primer partido vinieron 62.000 espectadores y eso no se ve en muchos campos de Primera de la Liga. Más allá del Barcelona y del Madrid, el jugador europeo juega pocas veces ante tanta gente. Y yo también vine por eso, para jugar para esta gente”, conviene el delantero.

En cuanto al equipo, Villa destaca que en la cancha el City “se maneja bien con la pelota”. “Tenemos un medio campo de mucho toque –asegura– y todavía esperamos la llegada de Frank Lampard [su concurso en el Manchester City ha retrasado la incorporación al equipo de Nueva York]. La verdad es que nos sentimos cómodos con la posesión”.

“David es un gran trabajador, un competidor por naturaleza, un ganador y una gran persona”, resume, por su parte, el entrenador Jason Kreis sobre el delantero. A Villa, que firmó el debut perfecto en el Yankee Stadium al marcar en la primera victoria del NYCFC en casa, se le ve esforzarse por ayudar al equipo y agradar al público. De momento, sin Lampard y una defensa tierna la empresa está resultando complicada.

“Por el tipo de competición, al haber playoff, la liga regular te la puedes tomar con cierta tranquilidad. En España puedes fallar menos”, apunta el delantero. Aún así, la lucha del NYCFC para alcanzar el playoff está resultando más complicada de lo que esperaba el asturiano.

El València s’alia amb les Nacions Unides en la lluita per a la igualtat de gènere

Esports, , , ,

Publicat al diari Ara el 26 de maig d 2015

Inspirat en l’acord entre el Barça i UNICEF, el València ha presentat a Nova York una nova aliança d’un club de futbol amb les Nacions Unides, concretament amb UN Women, organisme que treballa per a la igualtat de gènere i l’empoderament de les dones arreu.El club es compromet amb aquest conveni a fer bandera de la lluita contra la discriminació per qüestió de gènere. I donarà, els pròxims quatre anys, una quantitat econòmica semblant a la que dedica el Barcelona a UNICEF –1,5 milions d’euros l’any– a UN Women per cobrir despeses regulars de l’entitat, cosa que els diferencia dels blaugrana, que paguen programes concrets d’UNICEF.

L’equip valencià lluirà, a més a més, el logotip de UN Women a la part del darrera de la seva samarreta en tots els partits europeus (disputaran la prèvia de la Lliga de Campions la pròxima temporada) i amistosos –el primer demà, a Ohio, contra un rival de l’MLS, el Columbus  Crew–. I, entre d’altres, participarà també en l’organització d’actes diversos, com un duel entre equips mixtes que se celebrarà l’any que ve a Nova York, seu de les Nacions Unides.

Convençuts de la necessitat d’internacionalitzar la seva marca, el València considera aquest un acord clau. L’àmplia delegació del club que ha estat a la seu de les Nacions Unides en la presentació del conveni i també la presència de diversos representants de l’organisme i de la diplomàcia internacional  –els ambaixadors d’Espanya, Singapur i Finlàndia–  així ho han simbolitzat.

Pel València, han assistit a l’acte la seva presidenta, Lay Hoon Chan (única presidenta de la Lliga); el president executiu, Amadeo Salvo; tota la plantilla del primer equip, i dos dels ex-jugadors més carismàtics de l’entitat: David Villa, ara capità del New York City Football Club, i Mario Kempes, comentarista d’ESPN, que té la seu a pocs quilòmetres de Manhattan.

Phumzile Mlambo-Ngcuka, directora executiva de UN Women, que avui ja vestia la samarreta taronja del València amb el logotip de l’organisme que dirigeix a la part del davant del jersei, ha destacat la importància de vehicular a través del futbol el seu programa ‘He for she’, que tracta de convertir homes i nens en motors de la lluita per a la igualtat de gènere i l’empoderament de la dona. “L’Esport ha de servir per lluitar contra els estereotips de gènere, la violència, la discriminació envers la dona i per ajudar en el seu empoderament”, ha convingut. I ha prosseguit: “Els jugadors del València són un model per a molta gent i volem que liderin amb el seu exemple el comportament dels seus seguidors de tot el món”.

Lay Hoon Chan, per la seva part, ha subratllat que el València treballa per a la igualtat des de dins del propi club –un 50% dels seus empleat són dones– i també el nombre creixent d’aficionades que cada cap de setmana són a les graderies de Mestalla. Per a la presidenta txè el conveni amb UN Women és “motiu d’orgull”.

Petita gran dona

Esports, , , ,

Publicat al diari Ara el 28 de març de 2015

“El més important que he après dels americans? Think big. Per què conformar-se? Aquí, als Estats Units, diuen que si la gent no riu dels teus objectius, és que no són prou grans”. Clàudia Garcia Jou (Barcelona, 1992) s’ha convertit en la primera catalana que supera el llistó del 1.90 en el salt d’alçada. Ella, que al màxim que aspirava fa uns mesos és a batre el rècord de Catalunya (1.86) –“però no ara, eh. En tota la meva carrera”, puntualitza–, ha acabat segona als campionats universitaris nord-americans i comença a somiar amb la possibilitat de participar en el Mundial de Pequín del pròxim estiu.

Garcia Jou s’entrena i competeix des de l’agost passat a Ohio, on estudia, amb una beca esportiva, un màster en psicologia. “Als Estats Units m’ha canviat la mentalitat”, confessa. “S’ha acabat pensar que, perquè sóc baixeta, no puc saltar 1.90”, afegeix.

I és que l’atleta del Barça no arriba al 1.70 d’alçada, quan, asseguren els experts, l’alçada ideal per a les saltadores d’aquesta disciplina ronda el 1.90 (Ruth Beitia, plusmarquista espanyola i campiona d’Europa de la modalitat, fa 1.92 i Svetlana Shkolina, campiona del món, fa 1.87). “Ser baixet és un handicap greu per a qualsevol saltador perquè tenir el centre de la gravetat, fa més factible superar el llistó», subratllava Ramón Torralbo, tècnic de Beitia.

Cremada al CAR

Tot i la reticència mostrada inicialment pel seu exentrenador, Miguel Vélez, Garcia Jou està encantada amb l’experiència nord-americana. “De fet, vaig marxar de Catalunya, en part, perquè no hi tenia una bona relació”, convé.

“Entenc que hi ha gent que no s’adapta a la vida d’aquí. Et fan competir molts mesos seguits i el cos, de vegades, no aguanta. Depèn molt, a més, de la universitat i l’entrenador que et toquin, perquè, la universitat, si vol, pot fer-te competir en més d’una disciplina i això et pot perjudicar i provocar lesions. A mi, per exemple, em podrien dir que a més del salt d’alçada, he de fer llargada, però no ho fan. Si vens als Estats Units, també és clau tenir unes nocions bàsiques de nutrició i no variar el teu estil de vida, sinó, guanyes molt de pes”, prossegueix aquesta saltadora petita i lleugera.

De la mala relació amb el seu exentrenador, Garcia Jou ha passat a la devoció pel seu actual tècnic, el polonès Tomasz Smialek. “Al ser europeu, manté molta de la base que jo feia abans. Faig, però, menys peses que a Barcelona. Però la gran diferència a nivell tècnic és que he guanyat en control del cos, i sobre tot, la qüestió de la motivació”.

L’atleta revela que va acabar “cremada” de la seva estada al CAR. “Als entrenaments, tot estava extremadament planificat, no hi havia estímuls sorpresa i em vaig acomodar. Ara, en canvi, arribo a l’entrenament inquieta, pendent de què farem, perquè cada dia és diferent i mai saps què passarà. És molt divertit”, detalla

Fa pocs dies, als campionats nacionals universitaris (NCAA I) dels Estats Units, celebrats a Fayetteville (Arkansas), García Jou va batre la seva millor marca (1.86), va superar el llistó sobre 1.90 i va acabar segona de la competició alhora que firmava el millor tercer registre de la història del salt d’alçada espanyol. A l’estat, només Beitia i Marta Mendía han superat el 1.90.

“Clàudia m’ha sorprès molt gratament. És una gran saltadora, però és difícil saber si arribarà a ser la meva successora. Saltar 2.02 és molt difícil, i a més a més, és una mica baixeta per al salt d’altura”, apunta Beitia sobre la barcelonina.

Tot i tenir a prop la saltadora càntabra, els referents de Garcia Jou són, és clar, atletes petits com ella. En concret: el suec Stefan Holm i la italiana Antonietta Di Martino. “Holm feia 1.80 i saltava 2.40, que és una burrada. I Di Martino, que fa com jo, va saltar 2.04”, somriu.

L’esportista catalana és ara la 28a millor saltadora del món i aspira a poder participar en el pròxim mundial. “Fer la mínima (1.94) és molt difícil, però ser al Mundial, ara, no em sembla impossible. El fet d’estar entre les millors del món en la llista oficial, em dóna certa esperança, perquè si no hi ha 20 atletes que hagin fet la mínima aquest any, potser podria entra-hi sense tenir-la. Però en aquest cas, la decisió d’inscriure’m al Mundial quedaria a criteri de la Federació Espanyola… I com que no hi ha diners, poden decidir obviar aquesta possibilitat i no enviar ningú que no tingui opció d’arribar a la final. Ja ho han fet altres vegades. Veurem”, conclou. Think big.

Pau i Marc Gasol, reis de Nova York durant un segon

Esports, , , , , ,

Publicat al diari Ara el 17 de febrer de 2015

Cantava Frank Sinatra a New York, New York que qui triomfa a la ciutat dels gratacels, pot triomfar en qualsevol altre lloc. Convertida en himne d’aquest All Star 2015 –on li hem sentit desafinar a Víctor Oladipo, jugador d’Orlando Magic, durant el concurs d’esmaixades; versionar a Christina Aguilera, en la prèvia del partit de les estrelles, o entonar a tot el Madison Square Garden, en modalitat karaoke, en la penúltima pausa del duel entre l’Est i l’Oest–, l’himne popularitzat per la veu resumeix les sensacions de Pau i Marc Gasol, que, dilluns a la matinada, a Nova York, van sentir-se, durant un segon, els reis del turó, al cim de l’èxit.

“El salt inicial amb Pau ha estat el meu moment del partit. Un segon. Una fotografia preciosa, emocionant. Un moment feliç”, explicava conclòs el matx Marc Gasol, exultant, mentre repetia somrient en català ­–“espanyol de Barcelona”, per a la cadena de televisió TNT que transmetia l’espectacle–, castellà i anglès que aquest All Star és el primer partit que li ha vist jugar la seva filla Júlia, nascuda fa només cinc mesos.

Tot i l’experiència de Pau, que ja ha disputat cinc All Star, en els prolegòmens del duel es va veure més emocionat al pivot del Bulls que al seu germà petit. “Els sentiments fluïen”, va reconèixer. “Que dos germans, siguin d’on siguin, però crec que sent estrangers, encara té més mèrit, puguin estar aquí, a Nova York, en aquest escenari, fent el salt inicial de l’All Star, és molt, molt especial”.

A la pista, se’ls va veure parlant més que en cap altra enfrontament, “de gaudir, d’intentar adonar-nos què estava passant, de què ens ho havíem de creure, de què allò no era un somni i en despertaríem en qualsevol moment”, va confessar Marc per afegir: “Ha estat increïble, jo segueixo en un núvol”.

A la graderia, els pares, Agustí i Marisa gaudien de l’espectacle al costat del seu fill petit, Adrià, que cada dia s’assembla més a Pau. També hi havia a la graderia la dona i la filla de Marc. I alguns amics de la infància, com l’Andreu, company d’escola del pivot dels Grizzlies. “Em feia molta il·lusió que vingués aquesta gent , que han estat tota la vida al meu costat, en els moments bons, però, sobretot, en els no tan bons. Aquí, per exemple, a Nova York, volia venir tothom, i en els set anys que estic a Memphis, no n’han vingut tants”, comentava Marc, mig en broma, mig seriós.

Potser Pau, que va jugar set temporades a Los Angeles, no se sentia tan aclaparat com el seu germà. “Jo no acostumo a veure celebritats com les que hi havia a la graderia. Mai havia estat, per exemple, al costat del president Clinton, ni havia pogut donar la ma a Bill Russell. Per això estava com un nen petit. Al·lucinant. Això a Memphis, habitualment, no passa”, confessava el de Sant Boi.

De fet, conclòs el duel, Marc tenia moltes més ganes que Pau de parlar-ne, com si, parlant-ne allargués aquell segon “increïble”. A Pau se’l veia més cansat. Esgotat després de tres dies que tant l’NBA com els patrocinadors els ha espremut fins a l’últim segon, fent-los anar a munt i avall, d’un acte solidari a signar pilotes a una botiga. De l’entrenament a un show televisiu. De l’esmorzar a ballar amb un cantant de moda.

Victòria de l’Oest

A nivell esportiu, el partit, per als Gasol no va tenir gaire història. L’oest de Marc va guanyar l’Est de Pau (163-158). El primer va fer 6 punts, va agafar 10 rebots i va donar 2 assistències. Pau: 10, 12 i 2. Tots dos van jugar 25 minuts.

“Ha estat divertit, és un partit interessant sempre de jugar, molt a munt i a vall, que no afavoreix realment el nostre joc, és més de bases, que tenen la pilota Només intentes competir. Crec que això és el que aportem Marc i jo. Intentem fer bon joc”, va assenyalar Pau.

Russell Westbrook, dels Oklahoma City Thunder, MVP del partit, va aconseguir 41 punts i es va quedar a només un d’igualar el rècord anotador en un All Star que Wilt Chamberlain va establi el 1962.

També durant uns minuts van coincidir a la pista els quatre All-Star dels Hawks: Millsap, Teague, Horford i Korver. L’equip d’Atlanta i el seu entrenador Mike Budenholzer estan de moda a l’NBA per practicar un joc col·lectiu que a la lliga nordamericana no s’estila i que enamora crítics i fans.

Tastets de Broadway

Pel que fa a l’espectacle, l’organització va combinar el partit amb petits tastets dels musicals clàssics de Broadway, com Chicago o Mamma Mia. Van cantar músics locals com Christina Aguilera o Nax. I l’espectacle de la mitja part el va protagonitzar Ariana Grande.

Entre les celebrities hi havia, evidentment, les grans llegendes de l’NBA, excepte Michael Jordan, que se’n manté sovint al marge. També actors, models i músics com: Rihanna, Chris Tucker, Ethan Hawke o Beyonce. El més aplaudit, però, va ser l’expresident dels Estats Units, Bill Clinton.

La coincidència del partit de les estrelles amb el show de celebració dels 40 anys del famosíssim programa d’humor Saturday Nigt Live, de la NBC, va fer que els famosos de Nova York es repartissin en dos actes. Però a Nova York a l’All Star, evidentment, no van faltar-hi estrelles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Somni Americà, a l’abast de joves atletes catalanes

Educació, Esports, , , , , , , ,

somniamerica_1somniamerica2

A tots els sona el despertador ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora­… Però confessen que n’estan encantats. Cristina Felip, Clara Espar, Amadeu Ramon, Roser Tarragó, Sara Burinato, Marta Pena i Clàudia Marin són alguns dels més de 300.000 joves universitaris que estudien als Estats Units gràcies a una beca esportiva. Ells però, són catalans. Van marxar de casa amb bones notes, tot i que és a través del departament d’esports que han aconseguit finançament per a la carrera. Estudiar en un centre privat als EEUU costa al voltant de 40.000 euros l’any.

La NCAA, l’associació que organitza els principals campionats esportius universitaris als Estats Units, ha fet públic que aquest curs s’han invertit més de 2.000 milions d’euros en beques per a atletes. Hi poden optar esportistes de 23 disciplines diferents. Un bon nivell esportiu reporta a la universitat prestigi i, sobre tot, diners (de patrocinadors i drets de televisió). D’aquí l’interès dels centres per atraure bons atletes.

Clara Espar i Roser Tarragó (de 20 i 21 anys, respectivament) són les cara més conegudes d’aquest grup de joves esportistes catalans que estudia als Estats Units. Totes dues formen part de la selecció espanyola de waterpolo. Tarragó, mataronina –campiona d’Europa i del món–, estudia a la prestigiosa universitat de Berkeley (Califòrnia). Espar –filla de l’ex entrenador del Barça d’handbol Xesco Espar–, al mateix estat, però a la de San José.

“És el meu segon any aquí”, explica aquest última per telèfon. La Clara cursa Organizational Studies, “una mena d’estudis de negocis, però des del vessants psicològic i sociològic”, concreta. I prossegueix, “de fet, la gran oferta de carreres és una de les qüestions que destacaria d’estudiar als Estat Units. A més a més, per a un esportista és clau la flexibilitat que t’ofereixen per organitzar-te. A San José, per exemple, una mateixa classe es programa quatre vegades en un mateix dia, entre les set del matí i les sis de la tarda. I així pots assistir a la que et convingui”.

La Clara es lleva a les 5:30 del matí. De 6 a 9 s’entrena a l’aigua. De 10 a 14:30 fa classe. I de 15 a 16, entrenament al gimnàs. Té la tarda lliure per fer treballs, estudiar, descansar. I anar dormir aviat, perquè l’endemà, se’n tornem-hi. La pretemporada a la Divisió I, la de més nivell al campionat universitari, on juga Espar, dura tot un semestre. “En l’altre, es competeix, per això hi ha caps de setmana en què juguem tres o quatre partits”, detalla.

“El nivell esportiu a la meva universitat és alt. I a l’equip tothom és molt disciplinat, creuen en la cultura de l’esforç. Però a l’hora, no pots deixar els estudis de banda, perquè si no aconsegueixes una nota mínima, no et deixen jugar. I això motiva l’esportista a estudiar”, convé la màxima golejadora de les Spartans, que és com es coneix als atletes de la San José State University.

En aquest sentit, fa anys que es denuncia que en esports com el bàsquet o el futbol americà, que a nivell universitari mouen moltíssims diners –la cadena ESPN va pagar al 2012, 6,5 bilions d’euros pels drets de televisió del play-off final del campionat de futbol americà universitari dels pròxims 12 anys–, no s’atén la formació acadèmica de les estrelles com caldria i que se’ls regalen les notes per complir amb la normativa. De fet, hi hagut professors que han manifestat públicament que alguns d’aquests alumnes no arriben al nivell de comprensió lectora d’un nano de 12 anys, cosa que posa en dubte també el sistema d’accés als centres.

No és el cas dels catalans. Cristina Felip (21 anys) juga a golf des què no aixecava un pam de terra. Però des dels 18 anys ho fa a la Universitat de Long Island (LIU, Nova York). Estudia i juga amb una beca que cobreix les seves despeses d’estudis i residència. Ella ha de pagar-se el menjar. Estudia Business Managament i intenta acumular assignatures per graduar-se en tres anys i mig enlloc de quatre. “Ni a Catalunya ni a Europa pots compaginar com aquí esport i universitat a alt nivell”, insisteix Felip, que als 15 anys va començar un programa per a atletes d’alt nivell a la Residència Blume d’Esplugues. “Recomano a qualsevol jove en la meva situació venir aquí. És una gran experiència”, subratlla.

Al seu equip hi ha una anglesa, una nova zelandesa, una italiana, una sueca… “I també hi ha un americana”, apunta. “El nivell és molt alt. Sobre tot, quan arribes als campionats regionals”, afegeix.

Per poder competir i estudiar, Felip es programa la majoria de classes a última hora de la tarda. Tres dies a la setmana, fa preparació física de 7 a 9 del matí i tres més s’entrena al camp, cinc hores al dia. Però ara mateix, no pensa en fer el pas a professional.

Quedar-se o tornar a casa

“Jo l’any que ve tornaré segur a Barcelona, hem de preparar els JJOO. I potser després vinc de nou als EEUU per acabar els dos anys que em quedaran de carrera, ja veurem”, planeja Clara Espar. “La meva idea, en canvi, és aprofitar que tinc un visat per cinc anys, acabar la carrera i, si puc, quedar-me a treballar un temps als Estats Units”, explica Clàudia Marin, estudiant i jugador d’hoquei a Hofstra University, també a Long Island (Nova York).

Marín (19 anys), exjugadora de l’Atlètic i el Terrassa (Divisió d’Honor), estudia International Business. “Des del departament d’esports m’oferien el 100% de la beca d’estudis, residència i manutenció, però com que a Catalunya havia tret bones notes, també em donaven beca d’estudis. Al final, tinc un 80% de beca d’esports i 20% d’acadèmica”, diu, orgullosa.

Segons la NCAA, vuit de de cada deu estudiants amb beca d’esports es llicencien, i un 35% supera, a més a més, algun programa de postgrau.

Al New York Institute of Technology coincideixen Amadeo Ramon i Sara Burinato. El primer, s’especialitza en enginyeria elèctrica i informàtica i juga a l’equip de futbol de la universitat, on comparteix vestidor amb Alberto Ruiz (Zaragoza), Ivan Hernandez (Sevilla), Guillermo Fuentes (Valladolid), Javier Gallardo (Sevilla), Gonzalo Barroso, Alvaro Cruz, Jaime Gomez y Alejandro del Cura (els quatre últims, de Madrid). Burinato té una beca com a tenista i estudia enginyeria mecànica. Ha estat la primera tenista del NYIT que guanya el campionat de la Conferència Est.

“Combinar esports i estudis és un esforç, però aquí pot fer-se tot. A Catalunya, jo mateixa, per exemple, havia de desplaçar-me a estudiar a Barcelona i després córrer per arribar a Matadepera i anar a entrenar. Aquí hi ha més flexibilitat, faig el que m’agrada: estudiar i jugar a hoquei. Així que estic molt contenta”, celebra la vallesana Clàudia Marin.

Marin reconeix que “tècnicament” els equips catalans són millors que als que s’enfronta al campionat universitari d’hoquei dels EEUU. “Però físicament, aquí es treballa molt. Crec que massa. Quan vaig arribar hi havia dies que fèiem tant de físic que no podia moure les cames”, recorda. A Hofstra també hi juga Marta Pena (ex-jugador del Polo). “Fem molt d’equip i això és molt maco. Vivim, dinem, estudiem juntes… Com a les pel·lícules”, conclou.

Qui pot optar a una beca esportiva?

Tot just concloure el mundial sub-17 de futbol femení, on la selecció espanyola va quedar sots-campiona, les bessones Núria i Pilar Garrote, jugadores del Barça, van rebre la trucada d’un representant d’una agència de Madrid que oferia a les noies la possibilitat d’estudiar i jugar a una universitat dels Estats Units amb totes les despeses pagades. La dificultat de les germanes Garrote amb l’anglès va obligar-les a aparcar, de moment, un possible salt al futbol universitari nord-americà.

Són diverses les agències que treballen per posar en contacte universitats i esportistes de fora dels Estats Units. La més coneguda aquí és AGM, dirigida per l’ex-tenista Gonzalo Talito Corrales. Per optar a aquest tipus de beca, informen des d’AGM que cal tenir entre 17 i 21 anys, el batxillerat acabat, nivell d’anglès per superar els exàmens d’accés a una universitat nord-americana, estar competint en el moment de la sol·licitud, acreditar amb marques o resultats un bon nivell esportius i no haver signat mai un contracte professional ni tenir representant professional.

En el cas de la waterpolista Roser Tarragó, per exemple, l’entrenador de Berkeley va contactar-hi directament a través de les xarxes socials.

Marc Gasol: “Una final entre Bulls i Grizzlies seria un somni”

Esports, , ,

Publicat el 18 de gener de 2015 al diari Ara

Fi. En gairebé totes les accepcions de la paraula. Marc Gasol està finíssim. No afluixa el pivot en la seva millor temporada en l’NBA i continua liderant uns Grizzlies –27 victòries, 11 derrotes– que els analistes assenyalen entre els favorits al títol tot i que, a l’inici del curs, no apareixien en les travesses.

Fruit del seu bon moment –20 punts i 8 rebots per partit de mitjana–, el de Sant Boi ocupa ara mateix el lloc de pivot titular en el cinc inicial de la conferència Oest per a l’All Star, a només tres dies que es tanquin les votacions (el 19 s’acaben i el 22 es faran públics els quintets). I, gràcies a un canvi radical d’hàbits alimentaris no només s’ha aprimat considerablement, sinó que, assegura, se sent millor que qualsevol altra temporada a aquestes alçades de l’any.

“Estic content”, afirma. I, qüestionat per la possibilitat que pugui coincidir en el partit de les estrelles amb el seu germà Pau –el pivot més votat fins ara per a l’equip de la Conferència Est–, prossegueix: “És un fet inimaginable fa un temps. I si passa, serà molt maco. Però l’All Star és un premi, no és un objectiu. És molt maco, però no és important. Una final entre Bulls i Grizzlies si seria un somni”.

Marc Gasol, que al 2012 ja va participar en un All Star –“si treus la pilota de fons, ja no la rasques”, bromeja–, confessa que amb Pau “no” parlen d’aquesta fita. Tot i que, si tots dos són finalment al partit, que aquest any se celebra a mitjans de febrer a Nova York, a les graderies del Madison Square Garden hi haurà tota la família gaudint d’un moment històric per a ells i per a l’esport català.

Si que parlen sovint, en canvi, els germans Gasol del rendiment als seus equips en el dia a dia. “A Pau els Bulls li venen com anell al dit”, sentencia Marc Gasol. “Ha guanyat en confiança, es veu que l’equip el necessita i el busca. Sobretot a nivell anotador. Ell a vegades ha sigut més un assistent, un playmaker… Però ara és més un finalitzador i el veig molt a gust, amb un objectiu: guanyar”, continua.

Cap pista sobre el seu futur

Agent lliure a final de temporada, quan acaba el seu contracte amb els Grizzlies –un acord de 58 milions de dòlars per quatre anys que ja el va situar entre els millors pagats de l’NBA el 2011–, al mitjà dels Gasol no li faltaran pretendents.

A Nova York sona el seu nom per a reforçar els Knicks, que no aixequen cap en el primer any del nou projecte que lidera Phil Jackson. “L’estiu queda molt lluny, quan arribi el moment en parlarem. La temporada és massa intensa com per pensar-hi ara” , assenyala el pivot, tirant pilotes fora, quan se’l qüestiona sobre on jugarà l’any que ve.

I, cansat del tema, insisteix: “El Knicks són una franquícia històrica, tot i que ara no passen pel seu millor moment. Estan intentant instaurar un nous sistema, una nova cultura de joc, com nosaltres hem estat fent els últims set anys. Tothom em diu coses de Nova York, però jo mai m’he assegut a parlar amb ells”.

 Canvi d’hàbits alimentaris

Pel que fa al seu gran moment de forma, Marc Gasol té clar que un canvi radical en els seus hàbits alimentaris, després dels reiterats problemes al genoll que va patir la temporada passada, ha resultat clau per a millorar el seu rendiment. El de Sant Boi, molt més prim, explica que, després d’analitzar amb especialistes de l’equip quins aliments processava millor el seu cos, ara: no menja carn, ha eliminat els refrescos de la seva dieta (fins i tot els sense calories), i també alguns làctics. Gasol explica també que pren molt menys gluten (la pasta, per exemple, no la tasta) i que menja, en canvi, productes orgànics, molta fruita, verdura i quinoa enlloc de pasta.

“Crec que aquesta era una faceta que em quedava per a millorar com a esportista. He perdut pes, tot i que aquest no era l’objectiu. L’objectiu era canviar la dieta i convertir en hàbit una alimentació, per a mi, més saludable. A mi, per exemple, no m’anaven bé alguns aliments que, normalment, es consideren bàsics en la dieta d’un esportista”, detalla. I conclou: “Ara, dormo i descanso millor, també regenero més ràpid. En una altra temporada, al gener ja començaria a estar cansat, a notar el ritme de partits, i en canvi, aquest any, em trobo molt bé”.

 

Raúl debutará el próximo 4 de abril ante el equipo de Ronaldo

Esports, , ,

Publicat a el diari As, el 24 de desembre de 2014

El Cosmos piensa en Brasil para realizar parte de su pretemporada. Decidido ya el calendario del campeonato de primavera de la NASL, que comienza el 4 de abril, el equipo neoyorquino ultima los detalles de la preparación para el nuevo curso con la presencia de Raúl como gran reclamo. Ahora mismo, todo apunta a que el conjunto que dirige Giovani Savarese se desplazará unos días a Brasil, probablemente, a partir del 14 de enero, para entrenarse y evitar el frío de Nueva York –en Brasil es verano– por esas fechas.

La pretemporada es larga en la NASL porque el torneo no empieza hasta abril. El invierno pasado, los de Savarese viajaron en marzo a Dubai y Emiratos Árabes, donde jugaron varios partidos de preparación. De hecho, allí se conocieron personalmente el técnico y el delantero y comenzaron las conversaciones sobre su fichaje.

El Cosmos ya sabe que debutará en partido oficial como visitante, ante el equipo de Ronaldo, los Strikes Fort Lauderdale de Florida. No será hasta la tercera jornada que Raúl juegue en casa, como local, ante los Rowdies de Tampa. En total, el Cosmos jugará diez partidos en el campeonato de primavera. Sólo uno con cada equipo que forma parte de la NASL (11 franquicias en total). El torneo termina el 13 de junio. Luego, el campeonato de otoño suele ir de mediados de julio a principios de noviembre.

Para 2015 está previsto también el nacimiento de la Academia del Cosmos, en cuyo desarrollo desea participar activamente Raúl.

Welcome Raúl

Esports, , , ,

Presentacio-Raul-1Presentacio-Raul-2

Publicat el 10 de desembre al Diari As.

 

Con destino final en Chamartín, Raúl González ha elegido vivir un tiempo con su familia en Nueva York y fichar por un equipo alejado de los focos, el New York Cosmos, que le permitirá no colgar todavía las botas y seguir formándose como entrenador de cara a su regreso al Real Madrid.

Sobre el césped, la exigencia no será excesiva. El Cosmos juega en NASL (National American Soccer League) una competición distinta a la MLS, quizá de nivel inferior. “En la Segunda División española hay más calidad”, asegura Marcos Senna, nuevo compañero de Raúl en el Cosmos. En los despachos, Raúl ayudará en la estructuración de la academia de jóvenes futbolistas de la entidad, cuya inauguración se prevé para 2015.

La presentación del delantero levantó expectación, básicamente, entre los aficionados al soccer, que, aunque en crecimiento, todavía no son muchos en Nueva York. A nivel mediático, la llegada de Raúl sí ha despertado un poco más de interés en la Gran Manzana. Ayer, más de cien periodistas llenaban una de las salas nobles del hotel Four Season, en el East Midtown de Manhattan, durante su rueda de prensa.

Raúl estuvo flanqueado por el entrenador del equipo, el venezolano Geovanni Savarese, y del dueño y presidente del club, el empresario británico Seamus O’Brien. También asistieron al acto alguna de las viejas glorias del conjunto neoyorquino, como Shep Messing, portero del Cosmos de Pelé y Beckenbahuer.. Además, en la primera fila, siguieron atentos la rueda de prensa el Cónsul General en Nueva York, Juan Ramón Martínez Salazar, el torero Enrique Ponce y la esposa del ariete, Mamen Sanz.

Ayer se supo que el técnico, Savarese, ha sido clave en el fichaje de Raúl por el Cosmos. “Son muchos los futbolistas que de un tiempo a esta parte llaman para jugar en Estados Unidos. Pero debemos elegir los correctos. Gente como Raúl que quieran ayudarnos a hacer crecer el soccer en este país”, dijo.

El departamento de marketing del Cosmos se apresura estos días a sacar el máximo rendimiento de la llegada de Raúl. Promocionan en su web (sólo tienen tienda online) las camisetas con el 7 (cuesta unos 100 euros), también un pack de entradas con el que regalan “la bufanda de Raúl”.

 

Raúl: “El regreso al Real Madrid llegará, pero estoy en un momento de formación, de adquirir experiencia”

 ¿Por qué ha decidido fichar por el Cosmos?

Hace ahora justo 20 años que debuté. He jugado en el Madrid, en Alemania, dos años en Qatar donde también he trabajado en una academia con niños… Y en los últimos ocho meses he tenido a Giovani [Savarese] al teléfono cada día explicándome el proyecto de Cosmos. Y me convenció. Siempre tuve la ilusión de tener una experiencia familiar en EEUU y este proyecto lo tiene todo. Poder seguir jugando al fútbol, que es mi pasión, y trabajar en el nacimiento de su academia.

 ¿Es este el paso previo a su vuelta al Real Madrid?

De momento, he firmado por dos años, pero no me marco plazos, esta decisión está muy pensada. Iremos viendo, puede que juegue un año, dos, tres… o que en seis meses mi cuerpo diga basta y tenga que parar y estar en la academia a tiempo completo. El regreso al Real Madrid llegará, es mi club, mi casa. Pero estoy en un momento de formación, de adquirir experiencia. No es lo mismo jugar que dirigir. Creo que este proyecto me servirá para volver al Madrid mejor preparado

 ¿Qué conoce del fútbol de los Estado Unidos?

No se puede comparar con el fútbol europeo, pero ha vivido una gran evolución. Vi un partido de la NASL y me causó una gran impresión. También participé en dos entrenamientos del equipo, vi el ambiente, la forma de trabajar del grupo. Vine sin dudas y me marché todavía más convencido Mi foco está en la cancha y luego, quiero compartir mi experiencia con los chicos jóvenes. Uno de los sueños de este país es intentar ganar una Copa del Mundo y para eso hay que trabajar desde la base.

 El Cosmo juega en Long Island, ¿sabe que allí hay muchos aficionados del Barcelona?

Tengo la suerte de llevarme bien con casi todo el mundo, incluso con la gente del Barcelona. Nos vamos a volcar para estar cerca de la gente futbolera, necesitamos que vaya mucha gente al estadio.

¿Cómo ve esta temporada al Madrid?

Después de ganar la Champions el equipo sigue a un nivel muy alto, pero la temporada es muy larga. Ahora están muy bien, a punto batir otro record, pero todo se decide a partir de marzo. Lo bueno para la Liga es que la luchen varios equipos y que al final, estén ahí también el Atlético de Madrid, el Barcelona y otros.

 Y, ¿qué le parece todos los récords que están batiendo Cristiano Ronaldo y Messi,? A nivel goleador, muchos los comparan con usted.

Messi y Cristiano no se pueden comparar con nadie, ya ha roto todas las barreras Que los aficionados disfruten de ellos.

 

“¿Marc y yo al All Star? Hacer la cosas bien tendrá su premio”

Esports, , ,

Pau Gasol se siente totalmente recuperado de la lesión muscular que lo apartó hace unas semanas de la cancha. El pívot sitúa a su hermano Marc entre los tres jugadores más en forma de la NBA en este inicio de curso.

Publicat l’1 de desmbre de 2014 al El Periódico de Catalunya.

Superado el mes de competición, aumenta la sensación en Pau Gasol que tomó la mejor decisión fichando por los Bulls el pasado verano .Sólo las bajas han truncado la buena racha de los de Chicago en este inicio de la NBA. “Necesitamos que las lesiones nos respeten un poquito más, el tiempo suficiente para construir más química de equipo, porque nos hará falta de cara a final de temporada. Pero tenemos un grupo de calidad y mucho hambre”, apunta el de Sant Boi. Con los Grizzlies también en racha en la conferencia oeste, los hermanos Gasol son los hombres del momento en la NBA.

“Es maravilloso que los dos estemos a tan gran nivel. Marc ha entrado en una etapa de madurez y todo se le está alineando. El equipo también funciona muy bien y eso ayuda en la confianza. Pero acabamos de comenzar la temporada, ojalá dure todo el año”, señala el pívot de los Bulls sobre el conjunto de Memphis.

De hecho, Pau no duda en nombrar a Marc entre los tres jugadores más en forma del campeonato en el momento. “Quizá estaría entre DeMarcus Cousins [King] y Anthony Davis [Pelicans]. Aunque por el buen juego de los Grizzlies y su balance de récord quizá ahora se hable más de Marc. Y es de justicia. Que se ensalce su nivel y el de todo el equipo”, conviene.

Así las cosas, cuestionado por la posibilidad que ambos hermanos sean seleccionados esta temporada para el All Star, Pau Gasol, sonríe: “Sí, sí. Podría ser. Aún así, ambos sabemos que hay que focalizar en el día y a día y dejar las distracciones a un lado. Que la recompensa llegue, será fruto del trabajo constante. Hay posibilidades. Y ojalá estemos los dos en el All Star. Pero no nos centramos en ese tipo de cosas, ambos somos disciplinados en ese aspecto, sabemos que hacer las cosas bien, tendrá su premio”, justifica.

Promoción de los hábitos saludables entre niños

Pau asegura sentirse de nuevo al cien por cien tras superar una lesión muscular, que, junto a la enésima de la otra estrella de Chicago, Derrick Rose, pasó factura a su equipo. “Derrick es un jugador de un gran talento, a ver si puede tener continuidad. Tenemos muy buena relación. Hable con él antes de firmar por los Bulls y me dijo que estaba a tope y comprometido para lograr ganar el campeonato”, confiesa.

Tras dos temporadas difíciles en Los Angeles, Pau Gasol ha recuperado en Chicago la serenidad que le permite involucrase en proyectos paralelos a su carrera deportiva.  Junto al prestigioso cardiólogo Valentí Fuster, trabaja Gasol en la implantación en Harlem (Nueva York) del programa SI (en marcha ya en España y Colombia), impulsado por la fundación del doctor con el objetivo de promover los hábitos saludables entre niños y jóvenes.

“La figura del deportista es parte fundamental en el programa, por el impacto que puedes tener en los niños, pero sobre todo, en sus padres, jóvenes de entre 20 y 30 años que conocen sobradamente a Pau”, explica el cardiólogo. Fuster y los hermanos Gasol –a través de sus fundaciones– suman esfuerzos para potenciar actividades que reduzcan los principales factores de riesgo de la enfermedad cardiovascular y que afectan a adultos y niños: obesidad, diabetes e hipertensión.

 

Què estarà de moda als gimnasos aquest 2015?

Esports, ,

Publicat l’1 de desembre de 2014 al diari Ara

Fitness-1 Fitness-2

Experts d’arreu del món defineixen què serà tendència en el sector del fitness el pròxim 2015.

Ni rastre de l’spinning tradicional, ni de la zumba, ni del pilates o el bossu. En la llista de tendències del fitness 2015 que elabora cada any l’American College of Sports Medicine (Indianàpolis), cap de les disciplines anteriors apareix entre els vint primers llocs. Tot i això, les novetats són poques: segons els experts d’arreu del món que participen en l’estudi de l’ACSM, a gimnasos i sales de fitness es consoliden els entrenaments curts i intensos. Els exercicis amb el propi pes del cos i en suspensió (TRX), l’entrenament intensiu intervàl·lic (HIIT), el ioga, els boot camps, el fitness específic per a gent gran i les sessions a l’aire lliure en general. Assenyalen, a més a més, que els entrenadors personals fan un pas més enllà per convertir-se en el que anomenen coaches del benestar.

Els exercicis de pes corporal (bodyweight) lideren la llista. Es tracta d’exercicis en què s’entrena per millorar la força, el to muscular, i que no requereixen de pesos extra. El propi pes del practicant proporciona la resistència al moviment. En aquestes sessions, es fan flexions, dominades, burpees (esquat, flexió, esquat i salt), salts obrint i tancant cames i braços (jumping jacks), abdominals en planxa i esquats…

En la mateixa línia, apunten que creix la pràctica d’activitats de pes corporal en suspensió (TRX), exercicis que es fan amb una mena d’arnès no flexibles, subjectes al sostre o una paret, i amb dos agafadors a l’altra punta. Un sistema que permet treballar la força aprofitant la gravetat i el pes corporal. També continua de moda el boxing fitness, que proposa una combinació de treball cardiovascular, muscular i de coordinació.

La falta de temps per fer exercici, augmenta també l’oferta i la demanda dels mètodes intensius d’entrenament com el HIIT (High-intensity interval training, no confondre amb HIT, treball també d’alta intensitat però amb pesos). El HIIT implica ràfegues curtes d’activitat cardiovascular molt intensa (80-90% del ritme cardíac màxim) seguides d’un breu període de descans o recuperació (d’intensitat moderada o baixa). Aquests programes d’exercicis es realitzen generalment en menys de 30 minuts.

Segons la llista de l’ACSM, als centres de fitness es preveu també que el 2015 es consolidin els programes específics per a persones en edat de jubilació. Classes centrades en la salut i el benestar que la majoria del gimnasos ofereixen en horaris en què les instal·lacions solien estar infrautilitzades (de 9 a 11 del matí i de les 14 a les 18 hores).

I en general, que s’imposi l’entrenament funcional en què es treballa la força per millorar el to muscular i a l’hora: l’equilibri, la velocitat, l’agilitat, la coordinació, la postura… Aspectes fonamentals per desenvolupar les taques de la vida quotidiana.

El ioga, en totes les seves disciplines, torna a pujar posicions en la llista de l’ACSM. A Nova York, per exemple, es calcula que hi ha més centres de ioga (al voltant de 300, segons el directori Yogacity) que cafeteries Starbucks (284, segons el Center for an Urban Future).

De fet, per comprovar la popularitat d’aquesta activitat, només cal apropar-se als coneguts estudis de la ciutat dels gratacels que ofereixen classes de Vinyasa i Hot ioga a canvi de la voluntat: els Yoga To The People, on, en cada classe, s’apilen desenes de joves hípsters als quals no els importa estirar els seus músculs i connectar ment i cos amb una desagradable olor de peus i companys suats a banda i banda, a menys d’un pam de distància.

L’autor de l’informe de l’ACSM, Walter R. Thompson, també apunta l’evolució dels entrenadors personals cap al coaching, “cap a tècnics que utilitzen un enfocament personalitzat, que donen suport, orientació i alè al practicant. D’acord amb l’enquesta de 2015 (i també els resultats d’enquestes anteriors), alguns entrenadors personals estan adoptant tècniques per aconseguir un canvi de comportament general del practicant”, assenyala Thompson.

Centres especialitzats

“Deixa el teu ego a la porta”, “Quan visualitzo, magnetitzo”, “Preparat per crear”. Aquest són alguns dels lemes que poden llegir-se a l’entrada de diversos clubs de Nova York. En la ciutat del món on més sales de fitness hi ha per habitant, continuen obrint-se tant estudis centrats en activitats molt específiques, com gimnasos que ofereixen varietat.

Estudis de boxing fitness, pure barre, classes de trapezi, rebouding o aerojump, pilaxing, soulcycle o spinning dins la piscina omplen cada dia les seves sessions. Algunes, dirigides per gurus com Michael Olajide (padrí del boxing fitness i entrenador de models com Adriana Lima o Alessandra Ambrossio) o Justin Gelband (Miranda Kerr o Candice Swanepoel).

Les sessions de pure barre es basen en exercicis de tonificació fets, una part, en una barra de paret com la que estem acostumats a veure en els assajos de ballet. Són sessions d’uns 55 minuts i de baix impacte amb exercicis de força seguits d’estiraments “per aconseguir músculs llargs i prims”, publiciten des de l’estudi Pure Barre, amb mitja dotzena de centres entre Brooklyn i Manhattan.

El rebouding o aerojump es fa sobre petits trampolins o llits elàstics amb una mena de manillar on agafar-se si cal. Són sessions de cardio intenses, d’uns 45 minuts, amb música i il·luminades només per llums de discoteca. “Els practicants cremen moltes calories. S’aconsegueix sortir de la sessió amb una gran sensació d’energia. I a llarg termini, amb aquesta pràctica, augmenta la producció de glòbuls vermells, millora la pressió arterial i fins i el trànsit intestinal”, apunta Montserrat Markou, propietària de l’estudi Jump Life.

El piloxing, per la seva banda, barreja boxa i pilates, seguint la tendència de les propostes del fitness fusió o híbrid. I el soulcycle és l’evolució de l’spinning que es practica a la majoria de gimnasos catalans. Bicicletes estàtiques, on es pot regular la resistència, música pop o rock, una sala il·luminada només per quatre espelmes i treball cardiovascular i de força, intensos, durant tres quarts d’hora. Amb una primera part amb canvis de ritme per a les cames, coordinats amb exercicis per enfortir la zona core, la zona central del cos.

Res de no saltar mentre pedaleges, com tant insisteixen a la majoria de sessions d’spinning al centres catalans. Al soulcycle es balla sobre la bicicleta, amb flexions continues del tronc (per treballar els abdominals) i dels braços, amb el suport del manillar de la bicicleta. I en una segona part de la sessió, es treballa el tren superior, amb manuelles, amb pesos lliures, mentre les cames continuen fent rodar els pedals. Sense perdre mai el ritme de la música.

Des de l’estudi SoulCycle presumeixen de clients famosos com Oprah, Madonna, Lady Gaga, David i Victoria Beckham o Bradely Cooper.

Passa a Nova York que hi ha qui, tot i la seva ocupada agenda, visita diversos estudis en un mateix dia. Al matí, abans d’entrar a la feina: una sessió de pure barre a Tribeca. A migdia: mitja horeta de HITT al costat de l’oficina al Financial Dristrict. I al vespre: ioga, a Brooklyn, a l’estudi de sota casa.

 I a casa nostra, què?

Fa pocs dies que la cadena de clubs de fitness DIR va convocar els seus tècnics a una jornada de formació on va instruir-los, entre d’altres coses, en noves tècniques de gestió, lideratge i tendències del fitness. Com s’apunta a l’informe de l’American College of Sports Medicine, més enllà d’ensenyar-los noves disciplines relacionades amb l’exercici físic, a Catalunya també es treballa perquè els entrenadors coneguin i apliquin en les seves sessions tècniques el coaching. D’aquí el títol d’algunes de les ponències de la convenció de DIR: “Vendre des de l’emoció”, “coaching i fitness”, “el manager, de la teoria a la pràctica”…

Pel que fa a les noves tendències del fitness, van oferir sessions de Zin Jam Zumba, Sexy Style, Fit 360 – sistema d’entrenament en quatre pilars: exercici físic, nutrició, regeneració i preparació mental– adaptat a sessions dirigides, pilates per a runners, moviments d’halterofília per a fitness, tècniques de carrera i barefoot (córrer descalç o amb un calçat mínim). DIR ha estat pioner en introduir recentment a l’estat espanyol activitats com el ioga antrigravity (ioga aeri, practicat amb uns grans mocadors a mode de trapezi) o la boxa olímpica i ara aposta també pels entrenaments funcionals. Igual que Holmes Place, una altra de les gran cadenes de gimnasos amb diversos centres a Barcelona, que també es decanta per l’entrenament global, el fitness fusió i l’entrenament intensius en sessions de 30 minuts.