Basketball

Jordi Fernández, el ‘coach’ de moda al bàsquet nord-americà

Esports, , ,

Publicat al diari Ara el 15 de març de 2016

El telèfon de Jordi Fernández (Badalona, 1982) treu fum des del dia 2 de març. Immers en la seva setena temporada als EUA, el tècnic català no para de rebre felicitacions des que el seu nom va aparèixer en el títol d’un mail emès pel departament de comunicació de la NBA a Nova York. Fernández ha sigut nomenat millor entrenador del febrer del campionat de filials de la lliga professional, la D-League. El seu equip, el Canton Charge, filial dels Cleveland Cavaliers, ha sumat 10 victòries seguides aquest mes, sense derrotes. I Fernández no se n’amaga, està “molt content”.

Llicenciat per l’INEFC i gran admirador de Zeljko Obradovic i Gregg Popovich, el badaloní dirigeix el Canton Charge des de la temporada passada. Ha sigut l’últim encàrrec dels Cavaliers, on, durant cinc anys, ha tocat gairebé totes les tecles del cos tècnic de l’equip de LeBron James. Mike Brown el va reclutar el 2009, després de veure’l treballar tres estius per a una empresa que fa entrenaments específics per a jugadors professionals a Las Vegas. “I a Cleveland vaig començar des de baix”, explica. “ Hi he fet gairebé de tot: treball de tecnificació amb jugadors, anàlisi en vídeo, scout, preparació de partits… He coincidit amb diferents cossos tècnics, he viatjat amunt i avall amb l’equip i fins i tot m’he assegut a la banqueta durant els partits dels Cavs. I ara, a Canton, amb el filial, ja sóc jo qui pren decisions. Sóc el primer entrenador, tinc el meu cos tècnic i decideixo la filosofia de joc, que ha de concordar amb la del primer equip”, afegeix. I exclama: “És un màster pagat! Hi aprenc molt cada dia i espero el següent repte per seguir creixent”.

Canton, considerada el bressol del futbol americà, és una ciutat d’uns 70.000 habitants 90 quilòmetres al sud de Cleveland. Aquest any, a més dels resultats, Fernández celebra haver passat millor hivern que l’any passat, extremadament fred. Més, fins i tot, que el de Lleida, on va estudiar a l’INEFC i v a entrenar diversos equips de formació després de passar pel Sant Josep, el Montgat o, a LEB, per l’Hospitalet.

L’experiència a la D-League de la NBA té poc a veure amb les vivències passades. “ L’objectiu dels jugadors és fer el salt a Europa o a la NBA al més aviat possible. Els poden reclamar fins i tot a meitat de temporada”, explica. Així que la plantilla, molt jove, canvia del tot d’una temporada a l’altra, cosa que en dificulta la gestió. “A més, tinc alguns nanos que han sigut els millors a l’institut i al college i els costa ser un jugador normal en un equip; però han de passar per aquí per madurar”, diu Fernández. Per exemple, aquest any l’exestrella de Duke Quinn Cook juga al Canton Charge.

De fet, segons la NBA, un 30% dels seus jugadors actuals han passat per la D-League. “És un sistema jove que la NBA vol fer créixer. I ara a nivell de màrqueting i de negoci els comença a anar bé. Fan els partits per la tele, per ESPN. I la NBA també utilitza aquesta lliga com a laboratori de proves d’àrbitres i entrenadors”, destaca.

La relació amb el cos tècnic dels Cavaliers ha sigut sempre fluïda i molt bona. També amb el nou tècnic, Tayron Lue, a qui Jordi Fernández havia entrenat a Las Vegas, quan el Lue jugador es movia entre Sacramento, Dallas i Milwaukee. “El món és un mocador”, assegura el català rient, orgullós, entre altres coses, d’haver treballat amb un dels millors jugadors de la història, LeBron James. “Té molt de talent, però el que més destacaria del LeBron és la capacitat de treball. Es cuida, s’entrena, mira molts partits… És gairebé un entrenador a la pista. El seu impacte en el joc és transcendent més enllà dels punts que faci”, subratlla.

Els Cavaliers tenen l’opció d’allargar el contracte de Fernández un any més, tot i que el badaloní insinua certa il·lusió per tornar a entrenar a Europa, des d’on mai li ha arribat cap oferta en ferm. Els predecessors al capdavant del Canton Charge, Alex Jensen i Steve Hetzel, són ara al cos tècnic dels Utah Jazz i els Charlotte Hornets, respectivament. “El futur? Ja ho veurem”, conclou Fernández mentre li sona un segon mòbil.

Pau Gasol comença bé la temporada, però tem pagar l’esforç de l’Eurobàsquet

Esports, ,

Publicat al Diari Ara el 29 d’octubre de 2015

Sense gairebé vacances entre la final de l’Eurobàsquet i els primers entrenaments amb els Chicago Bulls, Pau Gasol inicia la seva setzena temporada a la NBA al ralentí. “Conec bé com va la cosa: el viatge és llarg i no importa com comença, sinó com acaba. Així que he intentat prendre’m amb calma la pretemporada, no acumular més fatiga, perquè gairebé no he descansat. Vull anar agafant a poc a poc el ritme, les sensacions amb l’equip. No tinc pressa“, va argumentar el pivot de Sant Boi després de la segona victòria del Bulls en el segon partit del curs, a Brooklyn, contra els Nets (100-115).

Al seus 35 anys, Gasol sap, doncs, que si vol ser important a l’equip fins al juny haurà de cuidar-se i dosificar-se. Per això, quan li van preguntar com creu que li respondrà el cos a tanta exigència, va admetre: “És molt possible que durant la temporada tot aquest esforç m’afecti”.

Tot i això, l’ambició de Pau Gasol de cara al nou curs és màxima. “Hem de mostrar la mateixa actitud i energia d’aquest inici durant els cinc mesos i mig que dura la competició regular i, després, al ‘play-off’. Tenim molta confiança”, va assegurar el pivot. I va prosseguir: “La victòria a Brooklyn després d’un partit igualadíssim contra Cleveland (97-95) mostra que estem molt centrats”.

Precisament, la temporada passada, els de Chicago van quedar eliminats de les semifinals de la Conferència Est després de perdre a casa el sisè partit contra els Cavaliers.

Content amb Hoiberg

Respecte al canvi d’entrenador –Fred Hoiberg ha substituït Tom Thibodeau a la banqueta dels Bulls–, el gran dels germans Gasol destaca que l’equip ha guanyat “llibertat en atac” i confia, per altra banda, a “mantenir la defensa de l’any passat”. “Ara els jugadors exteriors tenen llibertat per tirar i penetrar. I això encaixa molt amb les característiques del Derrick [Rose] i el Jimmy [Butler]. Però la clau passa per mantenir la disciplina i l’esperit en defensa, perquè quan les coses no surtin en atac acabem igualment en bon lloc”.

Gasol també va valorar la titularitat de Nicola Mirotic en aquests dos primers partits del curs: “Ara, a la lliga, els ‘quatre’ són més petits, més hàbils, jugadors que poden tirar des de fora, i ell s’adapta bé a aquesta dinàmica. A més a més, com que té bon llançament de tres, crea espais per a la resta”, va concloure.

La NBA no dóna treva als Bulls, que la matinada de dissabte tornen a jugar. Aquesta vegada a Detroit, contra els Pistons.

Pau i Marc Gasol, reis de Nova York durant un segon

Esports, , , , , ,

Publicat al diari Ara el 17 de febrer de 2015

Cantava Frank Sinatra a New York, New York que qui triomfa a la ciutat dels gratacels, pot triomfar en qualsevol altre lloc. Convertida en himne d’aquest All Star 2015 –on li hem sentit desafinar a Víctor Oladipo, jugador d’Orlando Magic, durant el concurs d’esmaixades; versionar a Christina Aguilera, en la prèvia del partit de les estrelles, o entonar a tot el Madison Square Garden, en modalitat karaoke, en la penúltima pausa del duel entre l’Est i l’Oest–, l’himne popularitzat per la veu resumeix les sensacions de Pau i Marc Gasol, que, dilluns a la matinada, a Nova York, van sentir-se, durant un segon, els reis del turó, al cim de l’èxit.

“El salt inicial amb Pau ha estat el meu moment del partit. Un segon. Una fotografia preciosa, emocionant. Un moment feliç”, explicava conclòs el matx Marc Gasol, exultant, mentre repetia somrient en català ­–“espanyol de Barcelona”, per a la cadena de televisió TNT que transmetia l’espectacle–, castellà i anglès que aquest All Star és el primer partit que li ha vist jugar la seva filla Júlia, nascuda fa només cinc mesos.

Tot i l’experiència de Pau, que ja ha disputat cinc All Star, en els prolegòmens del duel es va veure més emocionat al pivot del Bulls que al seu germà petit. “Els sentiments fluïen”, va reconèixer. “Que dos germans, siguin d’on siguin, però crec que sent estrangers, encara té més mèrit, puguin estar aquí, a Nova York, en aquest escenari, fent el salt inicial de l’All Star, és molt, molt especial”.

A la pista, se’ls va veure parlant més que en cap altra enfrontament, “de gaudir, d’intentar adonar-nos què estava passant, de què ens ho havíem de creure, de què allò no era un somni i en despertaríem en qualsevol moment”, va confessar Marc per afegir: “Ha estat increïble, jo segueixo en un núvol”.

A la graderia, els pares, Agustí i Marisa gaudien de l’espectacle al costat del seu fill petit, Adrià, que cada dia s’assembla més a Pau. També hi havia a la graderia la dona i la filla de Marc. I alguns amics de la infància, com l’Andreu, company d’escola del pivot dels Grizzlies. “Em feia molta il·lusió que vingués aquesta gent , que han estat tota la vida al meu costat, en els moments bons, però, sobretot, en els no tan bons. Aquí, per exemple, a Nova York, volia venir tothom, i en els set anys que estic a Memphis, no n’han vingut tants”, comentava Marc, mig en broma, mig seriós.

Potser Pau, que va jugar set temporades a Los Angeles, no se sentia tan aclaparat com el seu germà. “Jo no acostumo a veure celebritats com les que hi havia a la graderia. Mai havia estat, per exemple, al costat del president Clinton, ni havia pogut donar la ma a Bill Russell. Per això estava com un nen petit. Al·lucinant. Això a Memphis, habitualment, no passa”, confessava el de Sant Boi.

De fet, conclòs el duel, Marc tenia moltes més ganes que Pau de parlar-ne, com si, parlant-ne allargués aquell segon “increïble”. A Pau se’l veia més cansat. Esgotat després de tres dies que tant l’NBA com els patrocinadors els ha espremut fins a l’últim segon, fent-los anar a munt i avall, d’un acte solidari a signar pilotes a una botiga. De l’entrenament a un show televisiu. De l’esmorzar a ballar amb un cantant de moda.

Victòria de l’Oest

A nivell esportiu, el partit, per als Gasol no va tenir gaire història. L’oest de Marc va guanyar l’Est de Pau (163-158). El primer va fer 6 punts, va agafar 10 rebots i va donar 2 assistències. Pau: 10, 12 i 2. Tots dos van jugar 25 minuts.

“Ha estat divertit, és un partit interessant sempre de jugar, molt a munt i a vall, que no afavoreix realment el nostre joc, és més de bases, que tenen la pilota Només intentes competir. Crec que això és el que aportem Marc i jo. Intentem fer bon joc”, va assenyalar Pau.

Russell Westbrook, dels Oklahoma City Thunder, MVP del partit, va aconseguir 41 punts i es va quedar a només un d’igualar el rècord anotador en un All Star que Wilt Chamberlain va establi el 1962.

També durant uns minuts van coincidir a la pista els quatre All-Star dels Hawks: Millsap, Teague, Horford i Korver. L’equip d’Atlanta i el seu entrenador Mike Budenholzer estan de moda a l’NBA per practicar un joc col·lectiu que a la lliga nordamericana no s’estila i que enamora crítics i fans.

Tastets de Broadway

Pel que fa a l’espectacle, l’organització va combinar el partit amb petits tastets dels musicals clàssics de Broadway, com Chicago o Mamma Mia. Van cantar músics locals com Christina Aguilera o Nax. I l’espectacle de la mitja part el va protagonitzar Ariana Grande.

Entre les celebrities hi havia, evidentment, les grans llegendes de l’NBA, excepte Michael Jordan, que se’n manté sovint al marge. També actors, models i músics com: Rihanna, Chris Tucker, Ethan Hawke o Beyonce. El més aplaudit, però, va ser l’expresident dels Estats Units, Bill Clinton.

La coincidència del partit de les estrelles amb el show de celebració dels 40 anys del famosíssim programa d’humor Saturday Nigt Live, de la NBC, va fer que els famosos de Nova York es repartissin en dos actes. Però a Nova York a l’All Star, evidentment, no van faltar-hi estrelles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Els hàbits d’alimentació i salut s’acabaran ensenyant a l’escola”

Educació, , , ,

Article publicat el 4 de desembre de 2014 a El Diari de l’Educació

Amb dos programes consolidats –un a Espanya i l’altre a Colòmbia–, el cardiòleg Valentí Fuster ha decidit expandir el seu projecte d’intervenció escolar per a l’adquisició d’hàbits saludables des de la infància –el programa SI! (Salut Integral)– als Estats Units. Es tracta d’un programa dirigit a nens i nenes de 3 a 16 anys amb un objectiu clar: demostrar que l’adquisició d’hàbits saludables des de la infància redueix els riscs de patir malalties cardiovasculars i millora la qualitat de vida en l’edat adulta.

Concretament, la Fundació del doctor Fuster impulsa, juntament amb la Fundació Gasol, un programa SI! a Harlem (Nova York), dirigit als nens i les seves famílies i que compta amb l’ajuda econòmica de l’American Heart Association. En total, uns 700 nanos podran participar en el projecte, que, en principi, s’estableix pels pròxims quatre anys.

El Programa SI! intervé en quatre nivells: ambient escolar, mestres i professors, famílies i alumnes.

Els nens treballen a l’aula amb diversos materials indicats per a la seva etapa educativa i participen també en la Setmana de la Salut, on es tracten els continguts del programa d’una manera més lúdica.

Es tria un equip dinamitzador al centre, un professor que motiva i assessora la resta de mestres en la implementació del programa i també a l’equip directiu, que, a més a més, rep comunicacions periòdiques de l’equip del Programa SI!

Aquest equip, el del Programa SI!, ha de conscienciar també els docents de la importància de la seva contribució com a formadors en l’adquisició d’hàbits saludables de la població escolar. Per als mestres i dinamitzadors, s’imparteixen cursos de formació, claus en la seva intervenció directa.

Evidentment, també es treballa en la implicació en el programa de les famílies, claus en el canvi de rutines i hàbits en l’entorn de la llar.

“Hem treballat en dos sistemes socioeconòmics diferents. A Espanya, en un sistema socioeconòmic mitjà, i a Colòmbia, més baix, però no tant baix com el que ens hem trobat a Harlem”, explica Fuster. “Però volem provar que també podem tenir impacte sobre la conducta en la salut en una realitat socioeconòmica molt baixa”, prossegueix el cardiòleg. I conclou: “Al final, estem aconseguint certa facilitat per entrar en determinats països a nivell polític, perquè és més econòmic prevenir la malaltia que tractar-la. Els hàbits d’alimentació i salut s’acabaran ensenyant a l’escola”

La Fundació de Fuster treballa des de fa cinc anys a Colòmbia amb un programa SI! que ha implicat més de 25.000 nens. A Catalunya, el programa té presència en 46 escoles i a l’estat espanyol abasta, en total, uns 35.000 infants.

Ara, amb l’acord amb la Fundació dels germans Gasol (tots dos jugadors destacats de l’NBA), miren de donar més visibilitat a la tasca i, sobre tot, de fer-los servir com a exemple tant pels nanos com a per a les famílies.

“La meva mare només em deixava veure NBA divendres i dissabte”

Esports, , ,

Publicat el 8 de novembre al Diari Ara

Barba completa, un contracte d’estrella –56 milions de dòlars per quatre temporades– i galons a la pista i al vestidor. Ricky Rubio (El Masnou , 1990) fa aquesta temporada un pas endavant als Minnesotta Timberwolves. I el fa segur, confiat, assumint el paper d’un veterà, tot i els seus 24 anys. De moment, mentre les joves promeses dels Wolves maduren, el català intenta fer pinya. Fa uns dies, amb motiu del Madrid-Barça de futbol va convidar l’equip a veure el partit a casa seva. “No li va interessar a ningú”, riu el base, que, a la bossa, amb les bambes, carreteja el llibre El poder del ahora, el mateix que llegia Luis Enrique quan va decidir agafar les regnes de l’equip blaugrana.

 Acaba de signar un gran contracte en un món on totes les xifres són públiques. Nota ja el pes dels 56 milions de dòlars?

Pressió sempre en tens. També en tindria si no hagués firmat, perquè aleshores l’expectativa sobre la meva continuïtat s’hauria allargat fins a finals de temporada. La d’ara és una pressió bona. M’asseguro el futur i ara només m’he de centrar en gaudir i rendir. És un acord molt bo, un contracte que em fa sentir important, m’empeny a exercir com a líder.

 Gaudir. Encara s’ho passa bé jugant a bàsquet?

I tant. És veritat que quan fas un mal partit et capfiques, potser massa. Però en el fons gaudeixo molt.

Sort que el termini acabava a l’octubre. No sé si al desembre, després dels 30 graus sota zero que l’any passat van tenir a Minneapolis, hagués signat…

A l’hivern, a Minnesota cada any hi ha molta neu, però t’adaptes. La ciutat és molt maca. I em sento molt còmode. Jo vinc d’El Masnou, que també és un poble petit, i no m’agraden les ciutats grans. A més a més, el meu dia a dia és partit, partit i partit. I quan venen la família i els amics hi ha coses molt boniques per veure. Natura: hi ha uns llacs preciosos, congelats, és clar. Un centre comercial molt gran. També bons restaurants amb bona carn, encara que a mi m’agrada molt el peix. Però al centre dels EEUU costa trobar-hi peix fresc i bo. I més, si vens d’un lloc de platja.

A Minnesota es reben moltes visites?

Sí, se’n reben. Suposo que no tantes com si jugues a Nova York o Los Angeles. Però això també m’ajuda a estar molt centrat en el que m’ocupa, que és el bàsquet. Així no desconnecto durant la temporada, estic molt focalitzat. Durant la temporada estic pel que he d’estar.

 Que ara, a més a més de jugar, és exercir de líder?

Som un equip molt jove i hi ha molts companys que m’escolten… I em fan cas, que és el més important. Amb l’experiència acumulada, crec que els puc transmetre coneixements que els aniran bé. A mi quan era jove tenir algú així a l’equip que m’aconsellés em va anar molt bé. I ara em toca a mi fer aquest rol.

 A qui escoltava?

A la Penya, a Elmer Bennett i Paco Vázquez. Al Barça, a Jordi Trias i Víctor Sada. I a la selecció, a tots, perquè tots tenien més experiència que jo.

 I què els dius, als seus companys?

Ara, a l’equip, hi ha jugadors de gran futur, amb molta projecció, però a l’NBA encara ho han de demostrar tot. Quan crees unes expectatives tan altes i fas un parell de mals partits, pot afectar-te perquè hi ha molta pressió. Jo els repeteixo que el procés és llarg, que tindran alt-i-baixos i que han de plantejar-se el joc com una cosa divertida. Juguem a bàsquet des de petits, ens agrada i hem de seguir gaudint-ne. Així, al final, les coses surten.

Tot i que a vostè, la crítica el pressiona pel seu mal percentatge d’encert en el tir?

És l’aspecte que he de millor, però aquest any no m’hi vull capficar. Crec que amb treball vindrà la confiança. I això és confiança. No vull repetir el que m’ha passat en altres temporades que al capficar-me tant amb això, no he pogut fer bé el que jo faig bé: distribuir el joc, ajudar l’equip a guanyar. En el tema del tir influeixen moltes coses, no només ser un bon tirador, cal saber jugar al ritme ofensiu, buscar bones opcions, encaixar en el sistema, la confiança… hi ha molt factors que influeixen.

 Com li va amb Flip Saunders, el nou entrenador? L’altre dia el comparava amb Kevin Garnett de jove.

Es referia a l’esperit competitiu i les ganes de guanyar de Garnett, aquí el Flip va entrenar aquí als Wolves, quan era jove. Saunders em coneixia l’any passat com a general manager, però aquest any, ja com a entrenador, hem tingut una connexió especial. Diu que l’ha sorprès que als entrenaments sempre estic al cent per cent i sempre vull guanyar. No sé per què l’ha sorprès?

 El veia com poc ambiciós o poc treballador?

Potser des dels despatxos no veus coses del dia a dia. L’ha sorprès molt la meva ambició de voler millorar, de voler fer un pas endavant.

 Han tornat a començar la temporada amb marcadors molt ajustats, tant en la victòria com la derrota. A què aspiren aquest any els Wolves?

Som un equip jove i hem perdut Kevin Love la peça més important de l’equip de l’any passat, però hem adquirit jugador joves amb molta ambició, tot i que inexperts. De moment, hem jugat pocs partits, però les sensacions són diferents a les de l’any passat. Potser som un equip amb menys talent o pitjor en números, perquè hem perdut el millor o un dels millor power forward de l’NBA, però com a equip crec que som millors i això ens pot portar més lluny.

 No he sentit la paraula playoff.

Ho tenim al cap, però la conferència oest és molt difícil . Has de ser molt regular tota la temporada i nosaltres, al ser tant joves ens costarà ser regulars. En un futur pròxim, però, sí que crec que podrem parlar de playoffs. Aquest any, la conferència oest estarà tan cara com l’any passat.

Com veu el seu company Andrew Wiggins, número 1 de lúltim draft? Molts asseguren que serà tan bo com Lebron James?

És molt jove, cometrà errades, però té molt de talent. Una de les coses que més m’agraden de Wiggins és que es sacrifica per l’equip. De fet jo destacaria especialment la seva defensa, on és molt sòlid. Li falta una mica d’agressivitat, saber-se un dels millors, un pèl de confiança. Vaja, normal en un rookie

 A vostè se’l veu fi però més fort.

Aquest estiu he intentat aconseguir una mica més de múscul perquè aquí cada nit jugues amb rivals amb molt de múscul i has d’estar preparat. Cada impacte fa mal i aquí juguem cada nit. Es tracta d’intentar posar una mica més de múscul sense perdre la velocitat i altres detalls que caracteritzen el meu joc.

 Ja ha jugat contra Marc i Pau Gasol. Els dos han començat molt bé la temporada. Com els ha vist?

Crec que ara mateix el Marc és el millor pivot de l’NBA. I el fitxatge del Pau pels Bulls és un dels fitxatges que menys s’ha valorat i que crec que més aportarà al seu equip. Després dels canvis de jugadors de primeríssim nivell com Lebron o Kevin Love, ja ve el Pau. Aportarà seguretat, ganes i experiència als Bulls

 Amb tants partits la seva àvia ja no deu posar una espelmeta cada partit que juga, com feia quan era a Catalunya?

No, ara la meva àvia ja gairebé no em veu jugar. Fins i tot la meva mare molts dies s’adorm. Qui més em veu és el meu pare. Però ara, amb la tecnologia que hi ha no perds la connexió amb la família. I el meu pare, després de cada partit, sol dir-me quatre coses de com ho he fet. Crítica constructiva, eh. Ell ha estat entrenador i jo sempre l’he escoltat.

 Per que a casa, de nano, seguia l’NBA?

Durant la setmana, la meva mare no em deixava. Així que veia NBA divendres i dissabtes a la nit, per la TV. M’encantaven Michael Jordan i Allan Iverson. Divendres veia NBA i al partit de dissabte al matí, intentava repetir moviments que havia vist per la tele, però no sortien.

 Amb quin equip solia jugar a la play?

Jo triava el Supersonics, perquè també m’encantava Gary Payton. I el meu germà els Lakers.

 Amb el pas dels dies, troba alguna nova explicació al mal partit de la selecció espanyola al mundial?

No vam preparar el partit contra França suficientment bé, i ells sí el van preparar molt bé. També hi ha un tema mental, perquè és difícil afrontar un partit contra un rival que pocs dies abans has guanyat de 25. Vam pecar d’excés de confiança. I jugar a casa, amb tres o quatre dies entre un partit i l’altre va facilitar certa desconnexió, que estiguéssim més per altres coses i no tant en focus. Tot suma.

Segueix la Lliga ACB?

Segueixo i parlo amb companys. Vaig riure molt amb Jordi Trias, amb aquell embenat que li van fer al cap en el partit contra el Gran Canaria, semblava una castanyera. Parlo també amb el Pere Tomás, Henk Norel… I amb el Sergi Llull, els companys de la selecció.

El nuevo mundo de Calderón

Esports, , ,

Publicat l’1 de novembre de 2014 a El Periódico

Por los pasillos de la zona de vestuarios del Madison Square Garden cuelgan fotos de los gloriosos Knicks: los del campeonato de 1970, que lograron el primer anillo para la franquicia, y los del 73, campeones de la NBA por segunda y última vez. También hay imágenes de Pat Ewing. Y de los grandes acontecimientos que ha albergado la mítica pista de Nueva York, como el combate del siglo entre Ali y Frazier (1971). “Jugar en una franquicia como esta es otro mundo”, reconoce José Manuel Calderón, nuevo base del conjunto azul y naranja. Jugar en los Knicks significa que Justin Bieber, Nasir Jonez o Swizz Beatz asistan a un entrenamiento abierto al público. O que Speak Lee dirija un documental de cerca de una hora tratando de explicar las bases del triángulo ofensivo, el sistema con el que Phil Jackson, ahora presidente de los Knicks, triunfó en los Lakers y los Bulls ¬–con los que sumó once anillos¬–, y que ha adoptado el también nuevo técnico de los Knicks Derek Fisher, base en Los Angeles con Jackson de entrenador.

“Estoy muy contento de estar aquí”, asegura Calderón, que apenas conoce el Madison porque el equipo se entrena cada día en el complejo deportivo de Terrytown, a 45 minutos en coche desde Manhattan. “De hecho, muchos vivimos allí”, añade el base extremeño, aunque alguno de sus compañeros sí tiene casa en Manhattan.

A Calderón lo llamó Phil Jackson en persona para explicarle que los Knicks iban a cerrar su traspaso con Dallas. “Sabía que me iba a llamar, pero vaya, descolgar el teléfono y que sea Phil Jackson, impresiona. Él es un tipo muy importante aquí. Ha ganado once anillos como entrenador y dos como jugador con los Knicks, que son los únicos que tiene la franquicia”, recuerda el base.

Con un exentrenador de presidente y un jugador recién retirado en el banquillo,
el respeto de parcelas parece determinante en el devenir de los nuevos Knicks
“Es verdad que jugamos con el sistema con que jugaba Phil Jackson, pero es lógico porque él es el que manda y ha elegido a Derek como entrenador, que, además, jugó con él mucho tiempo. Es el sistema de Phil, pero también es el sistema con el que Derek quiere jugar. En el día a día del equipo Phil Jackson tiene poco que ver”, señala Calderón

Cumplidas las diez temporadas en la NBA (ocho en Toronto, un visto y no visto en Detroit y el último año en Dallas), Calderón entiende que su llegada a los Knicks, procedente de los Mavericks, no es un paso atrás en su carrera a nivel deportivo. “Para mí todo son pasos hacia adelante. Lo que pasa es que desde afuera se tiene una percepción de la NBA que no se ajusta al día a día. Saber qué equipo es mejor es complicado. Estamos acostumbrados a otro tipos de deporte y aquí las cosas son distintas. Venir a una franquicia como los Knicks es dar un paso hacia delante, ser titular con jugadores como Carmelo Anthony, en un equipo que dirige Phil Jackson, es un paso adelante”, insiste para añadir: “Ha habido muchos cambios, tenemos nuevo entrenador, nuevo presidente, pero creo que vamos a hacer una buena temporada. Vamos por el camino adecuado”.

La complicidad entre Calderón y la estrella, Carmelo Anthony –a quien la afición exige el MVP tras renovar por cinco temporada y 120 millones de dólares–, es evidente dentro y fuera de la pista. A menudo se les ve bromear. Como durante la presentación del equipo en que Anthony animó al extremeño a dirigirse al público del Madison en español. O como en las sesiones de atención a los aficionados –en que participa todo el equipo, con su mejor cara y no se ve a nadie con auriculares o manejando el móvil– donde suelen situarse codo con codo.

“Para un base, Carmelo es el tipo de jugador que quieres tener en tu equipo. Es uno de los mejores de la Liga”, resume Calderón.

El protagonismo del base español en este inicio de curso, ganándose un puesto en el quinteto titular de Fisher, ha sorprendido a algunos analistas, cosa que parece molestar al jugador. “Llevo muchos años como titular en la NBA y jugando muchos minutos. A mí no me sorprende”, subraya. Tampoco a los responsables de marketing de la franquicia, que en el póster gigante que han colgado en la puerta del Madison destacan a Jr Smith, Calderón, Amar’e Stoudemire, Carmelo Anthony, Tim Hardaway Jr. y Shumpert.

En los Knicks, Calderón recupera la posición de base. “En Dallas, por el sistema de juego, al jugar sin nadie con tanto tiempo el balón en las manos, mi rol era distinto. Pero yo soy base, el que debe de jugar y hacer jugar a los compañeros”, concluye.

En esta misma línea, el jugador no está dispuesto a entrar en ninguna polémica sobre su papel en el último mundial, en que la selección española cayó ante Francia en los cuartos. “No hay que darle demasiadas vueltas. Francia jugó mejor ese día. Orenga puso los roles y es lo que hay. No me gustan los ‘y sí’. No sabemos cómo habría ido si yo hubiese jugado más”, zanja.

Durante el campeonato del mundo Calderón y Pau Gasol reconocieron haberse imaginado jugando juntos en el Madison, “porque Pau estuvo a punto de fichar por los Knicks, pero el tema económico lo hizo imposible. Con las reglas que rigen la NBA, hacerlo caber en el equipo era imposible”, explica el base.

Cuenta además que llama con frecuencia al de Sant Boi, con quien este año, al estar ambos en la conferencia este, se verá las caras más a menudo. “Hemos hablado mucho estos días. Él está también muy contento en Chicago. Yo creo que le hacía mucha falta el cambio después de dos años no muy buenos en los Lakers. ¡Imagínate! Estar en un equipo como los Lakers y no ganar muchos partidos… Pau tenía ganas de salir y ha ido a un muy buen equipo. Además, que mejor comienzo de temporada que un Bulls-Knicks en el Madison”, sonríe.

“Con Marc [Gasol] y Ricky [Rubio] también hablo mucho”, prosigue el jugador de los Knicks. “Cada uno afronta esta temporada con objetivos diferentes y también con roles distintos en sus equipos. Marc [los rumores lo sitúan en los Knicks el próximo curso], luchando por los playoff, porque lo lógico es que Memphis esté ahí. Y Minnessotta, en cambio, lo tiene difícil para meterse, lleva muchos años así, además, el traspaso de Kevin Love, se han quedado con un equipo muy joven. No sé si serán capaces de meterse en los playoff este año, en el oeste es muy difícil”, concluye sobre un campeonato en que las apuestas dan como favorito a Oklahoma y Cleveland.

Renqueante por un problema muscular en la pantorrilla, Calderón realiza horas extra para poder aguantar la carga de partidos habitual en la NBA. Con tres hijos pequeños y viviendo lejos de Manhattan apenas ha tenido ocasión de disfrutar de los muchos encantos de la ciudad. “Todo necesita su tiempo”, señala. Así será cuando en la tienda de los Knicks del Madison todavía no puede comprarse la camiseta del 3.

El vermell senta bé a Pau Gasol

Esports, , ,

Publicat el 31 d’octubre al diari Ara

“Gràcies Lakers per Pau Gasol”. Després del bon debut de l’equip de Chicago en aquesta nova temporada de la NBA i del gran partit signat pel de Sant Boi davant els Knicks (21 punts i 11 rebots en 29 minuts de joc), els fans de l’equip d’Illinois omplien les xarxes socials amb floretes al pivot català i es mostraven agraïts als Lakers, que entre una cosa i l’altra, van col·laborar en la fugida de Los Angeles de l’exblaugrana després de jugar-hi set anys. Tot just acabat el partit (Knicks 80- Bulls 104), Gasol també rebia les felicitacions del seu entrenador, Tom Thibodeau, i dels companys d’equip al vestidor del Madison Square Garden–petit i molt poc glamurós, per cert­–­ on al pivot català se’l veia feliç. Fins i tot, alleugerit.

Diuen els que el coneixen que quan Pau Gasol es mostra fanfarró, sorneguer, burleta, és que se sent bé. I ahir, al vestidor del Knicks Gasol estava esplèndid, irònic, simpàtic, reptador. A la pista, havia estat imparable, tant de cara com d’esquena a la cistella. Un malson per a Dalembert, el seu marcador.

Hores abans del seu debut oficial amb Chicago, el seu excompany als Lakers Shaquille O’Neal, ara comentarista al canal TNT, mig en broma mig seriós, havia declarat: “Gasol està vell i acabat”. “Sí, ho sé. Estava amb Charles Barcley, oi? Són uns catxondos. Agraeixo els missatges que em motiven. I les paraules d’O’Neal motiven a algú tan competitiu com jo”, advertia el català amb gest greu.

En un tres i no res, però, Pau Gasol, després de passar per la dutxa i la sala de fisioteràpia, tornava a somriure mentre obria encuriosit una capseta de regal que els Knicks havien deixat a l’armariet (realment, un tros de banc i dos penja-robes per cap) de cada jugador del rival. Dins: llaminadures tètriques de Halloween –un dit tallat de xocolata, una llengua de pega dolça…– “i uns calçotets d’aquells ben ajustadets” amb dibuixets també de Halloween, mostrava el pivot als presents.

Al Madison Square Garden, s’havia sentit gairebé com a l’Staples Center de los Angeles, envoltat d’estrelles –els cantants Taylor Swift i Justin Bieber, els actors Woodie Allen y Ben Stiller, la model Heidi Klum, el tennista John McEnroe o el jugador dels Giants Prince Amukamar eren a la graderia– i xiulat per una part del public, en aquest cas, però, visitant.

“És el que necessitava”

“Pau ha jugat molt bé, molt i molt bé. Sempre triant la decisió correcta”, apuntava Thibodeau sobre el partit de Gasol contra el Knicks. “Es enorme. Ens facilita molt el joc. Des d’on sigui. Si el partit està enredat, el busques dins. Si dins no pots, el trobes per fora”, afegia l’altra estrella dels Bulls Derrick Rose.

A Chicago es freguen les mans esperant que la tripleta Rose, Gasol, Joakim Noah es compenetri. “Jo crec que ja es veuen detalls. No jugarem cada partit bé tots tres, però el més important és que tothom faci la seva feina i que l’equip guanyi. Aquesta nit [per ahir], per exemple, Noah ha fet molt bon partit defensivament. Va ser nomenat millor defensor de la Lliga i és un jugador molt generós. I també cal destacar l’aportació de la banqueta”, subratllava Gasol.

Tot i que només ha disputat un partit oficial amb els Bulls, Gasol té la sensació “d’haver pres la decisió correcta” fitxant per l’equip de Chicago i rebutjant altres temptadores ofertes, com la dels propis Knicks –ahir, al Madison i sense José Calderón, lesionat, un veritable desastre–.

“És el que necessitava”, assegura Gasol. “Necessitava gaudir de jugar un altre cop. De poder competir cada nit per guanyar. De moment, l’experiència és molt positiva, gaudeixo molt i espero que continuï així. De fet, sé que la decisió de fitxar pels Bulls només jo la faré bona o dolenta”, admet.

Solucionat el partit del Madison en el tercer quart (els de Chicago van arribar a guanyar de 35), Thibodeau va donar descans al de Sant Boi, que no va jugar ni un minut l’últim quart. Els seus genolls ho agrairan. En unes hores, toca rebre el Cavaliers.