EEUU

Petita gran dona

Esports, , , ,

Publicat al diari Ara el 28 de març de 2015

“El més important que he après dels americans? Think big. Per què conformar-se? Aquí, als Estats Units, diuen que si la gent no riu dels teus objectius, és que no són prou grans”. Clàudia Garcia Jou (Barcelona, 1992) s’ha convertit en la primera catalana que supera el llistó del 1.90 en el salt d’alçada. Ella, que al màxim que aspirava fa uns mesos és a batre el rècord de Catalunya (1.86) –“però no ara, eh. En tota la meva carrera”, puntualitza–, ha acabat segona als campionats universitaris nord-americans i comença a somiar amb la possibilitat de participar en el Mundial de Pequín del pròxim estiu.

Garcia Jou s’entrena i competeix des de l’agost passat a Ohio, on estudia, amb una beca esportiva, un màster en psicologia. “Als Estats Units m’ha canviat la mentalitat”, confessa. “S’ha acabat pensar que, perquè sóc baixeta, no puc saltar 1.90”, afegeix.

I és que l’atleta del Barça no arriba al 1.70 d’alçada, quan, asseguren els experts, l’alçada ideal per a les saltadores d’aquesta disciplina ronda el 1.90 (Ruth Beitia, plusmarquista espanyola i campiona d’Europa de la modalitat, fa 1.92 i Svetlana Shkolina, campiona del món, fa 1.87). “Ser baixet és un handicap greu per a qualsevol saltador perquè tenir el centre de la gravetat, fa més factible superar el llistó», subratllava Ramón Torralbo, tècnic de Beitia.

Cremada al CAR

Tot i la reticència mostrada inicialment pel seu exentrenador, Miguel Vélez, Garcia Jou està encantada amb l’experiència nord-americana. “De fet, vaig marxar de Catalunya, en part, perquè no hi tenia una bona relació”, convé.

“Entenc que hi ha gent que no s’adapta a la vida d’aquí. Et fan competir molts mesos seguits i el cos, de vegades, no aguanta. Depèn molt, a més, de la universitat i l’entrenador que et toquin, perquè, la universitat, si vol, pot fer-te competir en més d’una disciplina i això et pot perjudicar i provocar lesions. A mi, per exemple, em podrien dir que a més del salt d’alçada, he de fer llargada, però no ho fan. Si vens als Estats Units, també és clau tenir unes nocions bàsiques de nutrició i no variar el teu estil de vida, sinó, guanyes molt de pes”, prossegueix aquesta saltadora petita i lleugera.

De la mala relació amb el seu exentrenador, Garcia Jou ha passat a la devoció pel seu actual tècnic, el polonès Tomasz Smialek. “Al ser europeu, manté molta de la base que jo feia abans. Faig, però, menys peses que a Barcelona. Però la gran diferència a nivell tècnic és que he guanyat en control del cos, i sobre tot, la qüestió de la motivació”.

L’atleta revela que va acabar “cremada” de la seva estada al CAR. “Als entrenaments, tot estava extremadament planificat, no hi havia estímuls sorpresa i em vaig acomodar. Ara, en canvi, arribo a l’entrenament inquieta, pendent de què farem, perquè cada dia és diferent i mai saps què passarà. És molt divertit”, detalla

Fa pocs dies, als campionats nacionals universitaris (NCAA I) dels Estats Units, celebrats a Fayetteville (Arkansas), García Jou va batre la seva millor marca (1.86), va superar el llistó sobre 1.90 i va acabar segona de la competició alhora que firmava el millor tercer registre de la història del salt d’alçada espanyol. A l’estat, només Beitia i Marta Mendía han superat el 1.90.

“Clàudia m’ha sorprès molt gratament. És una gran saltadora, però és difícil saber si arribarà a ser la meva successora. Saltar 2.02 és molt difícil, i a més a més, és una mica baixeta per al salt d’altura”, apunta Beitia sobre la barcelonina.

Tot i tenir a prop la saltadora càntabra, els referents de Garcia Jou són, és clar, atletes petits com ella. En concret: el suec Stefan Holm i la italiana Antonietta Di Martino. “Holm feia 1.80 i saltava 2.40, que és una burrada. I Di Martino, que fa com jo, va saltar 2.04”, somriu.

L’esportista catalana és ara la 28a millor saltadora del món i aspira a poder participar en el pròxim mundial. “Fer la mínima (1.94) és molt difícil, però ser al Mundial, ara, no em sembla impossible. El fet d’estar entre les millors del món en la llista oficial, em dóna certa esperança, perquè si no hi ha 20 atletes que hagin fet la mínima aquest any, potser podria entra-hi sense tenir-la. Però en aquest cas, la decisió d’inscriure’m al Mundial quedaria a criteri de la Federació Espanyola… I com que no hi ha diners, poden decidir obviar aquesta possibilitat i no enviar ningú que no tingui opció d’arribar a la final. Ja ho han fet altres vegades. Veurem”, conclou. Think big.

El Somni Americà, a l’abast de joves atletes catalanes

Educació, Esports, , , , , , , ,

somniamerica_1somniamerica2

A tots els sona el despertador ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora­… Però confessen que n’estan encantats. Cristina Felip, Clara Espar, Amadeu Ramon, Roser Tarragó, Sara Burinato, Marta Pena i Clàudia Marin són alguns dels més de 300.000 joves universitaris que estudien als Estats Units gràcies a una beca esportiva. Ells però, són catalans. Van marxar de casa amb bones notes, tot i que és a través del departament d’esports que han aconseguit finançament per a la carrera. Estudiar en un centre privat als EEUU costa al voltant de 40.000 euros l’any.

La NCAA, l’associació que organitza els principals campionats esportius universitaris als Estats Units, ha fet públic que aquest curs s’han invertit més de 2.000 milions d’euros en beques per a atletes. Hi poden optar esportistes de 23 disciplines diferents. Un bon nivell esportiu reporta a la universitat prestigi i, sobre tot, diners (de patrocinadors i drets de televisió). D’aquí l’interès dels centres per atraure bons atletes.

Clara Espar i Roser Tarragó (de 20 i 21 anys, respectivament) són les cara més conegudes d’aquest grup de joves esportistes catalans que estudia als Estats Units. Totes dues formen part de la selecció espanyola de waterpolo. Tarragó, mataronina –campiona d’Europa i del món–, estudia a la prestigiosa universitat de Berkeley (Califòrnia). Espar –filla de l’ex entrenador del Barça d’handbol Xesco Espar–, al mateix estat, però a la de San José.

“És el meu segon any aquí”, explica aquest última per telèfon. La Clara cursa Organizational Studies, “una mena d’estudis de negocis, però des del vessants psicològic i sociològic”, concreta. I prossegueix, “de fet, la gran oferta de carreres és una de les qüestions que destacaria d’estudiar als Estat Units. A més a més, per a un esportista és clau la flexibilitat que t’ofereixen per organitzar-te. A San José, per exemple, una mateixa classe es programa quatre vegades en un mateix dia, entre les set del matí i les sis de la tarda. I així pots assistir a la que et convingui”.

La Clara es lleva a les 5:30 del matí. De 6 a 9 s’entrena a l’aigua. De 10 a 14:30 fa classe. I de 15 a 16, entrenament al gimnàs. Té la tarda lliure per fer treballs, estudiar, descansar. I anar dormir aviat, perquè l’endemà, se’n tornem-hi. La pretemporada a la Divisió I, la de més nivell al campionat universitari, on juga Espar, dura tot un semestre. “En l’altre, es competeix, per això hi ha caps de setmana en què juguem tres o quatre partits”, detalla.

“El nivell esportiu a la meva universitat és alt. I a l’equip tothom és molt disciplinat, creuen en la cultura de l’esforç. Però a l’hora, no pots deixar els estudis de banda, perquè si no aconsegueixes una nota mínima, no et deixen jugar. I això motiva l’esportista a estudiar”, convé la màxima golejadora de les Spartans, que és com es coneix als atletes de la San José State University.

En aquest sentit, fa anys que es denuncia que en esports com el bàsquet o el futbol americà, que a nivell universitari mouen moltíssims diners –la cadena ESPN va pagar al 2012, 6,5 bilions d’euros pels drets de televisió del play-off final del campionat de futbol americà universitari dels pròxims 12 anys–, no s’atén la formació acadèmica de les estrelles com caldria i que se’ls regalen les notes per complir amb la normativa. De fet, hi hagut professors que han manifestat públicament que alguns d’aquests alumnes no arriben al nivell de comprensió lectora d’un nano de 12 anys, cosa que posa en dubte també el sistema d’accés als centres.

No és el cas dels catalans. Cristina Felip (21 anys) juga a golf des què no aixecava un pam de terra. Però des dels 18 anys ho fa a la Universitat de Long Island (LIU, Nova York). Estudia i juga amb una beca que cobreix les seves despeses d’estudis i residència. Ella ha de pagar-se el menjar. Estudia Business Managament i intenta acumular assignatures per graduar-se en tres anys i mig enlloc de quatre. “Ni a Catalunya ni a Europa pots compaginar com aquí esport i universitat a alt nivell”, insisteix Felip, que als 15 anys va començar un programa per a atletes d’alt nivell a la Residència Blume d’Esplugues. “Recomano a qualsevol jove en la meva situació venir aquí. És una gran experiència”, subratlla.

Al seu equip hi ha una anglesa, una nova zelandesa, una italiana, una sueca… “I també hi ha un americana”, apunta. “El nivell és molt alt. Sobre tot, quan arribes als campionats regionals”, afegeix.

Per poder competir i estudiar, Felip es programa la majoria de classes a última hora de la tarda. Tres dies a la setmana, fa preparació física de 7 a 9 del matí i tres més s’entrena al camp, cinc hores al dia. Però ara mateix, no pensa en fer el pas a professional.

Quedar-se o tornar a casa

“Jo l’any que ve tornaré segur a Barcelona, hem de preparar els JJOO. I potser després vinc de nou als EEUU per acabar els dos anys que em quedaran de carrera, ja veurem”, planeja Clara Espar. “La meva idea, en canvi, és aprofitar que tinc un visat per cinc anys, acabar la carrera i, si puc, quedar-me a treballar un temps als Estats Units”, explica Clàudia Marin, estudiant i jugador d’hoquei a Hofstra University, també a Long Island (Nova York).

Marín (19 anys), exjugadora de l’Atlètic i el Terrassa (Divisió d’Honor), estudia International Business. “Des del departament d’esports m’oferien el 100% de la beca d’estudis, residència i manutenció, però com que a Catalunya havia tret bones notes, també em donaven beca d’estudis. Al final, tinc un 80% de beca d’esports i 20% d’acadèmica”, diu, orgullosa.

Segons la NCAA, vuit de de cada deu estudiants amb beca d’esports es llicencien, i un 35% supera, a més a més, algun programa de postgrau.

Al New York Institute of Technology coincideixen Amadeo Ramon i Sara Burinato. El primer, s’especialitza en enginyeria elèctrica i informàtica i juga a l’equip de futbol de la universitat, on comparteix vestidor amb Alberto Ruiz (Zaragoza), Ivan Hernandez (Sevilla), Guillermo Fuentes (Valladolid), Javier Gallardo (Sevilla), Gonzalo Barroso, Alvaro Cruz, Jaime Gomez y Alejandro del Cura (els quatre últims, de Madrid). Burinato té una beca com a tenista i estudia enginyeria mecànica. Ha estat la primera tenista del NYIT que guanya el campionat de la Conferència Est.

“Combinar esports i estudis és un esforç, però aquí pot fer-se tot. A Catalunya, jo mateixa, per exemple, havia de desplaçar-me a estudiar a Barcelona i després córrer per arribar a Matadepera i anar a entrenar. Aquí hi ha més flexibilitat, faig el que m’agrada: estudiar i jugar a hoquei. Així que estic molt contenta”, celebra la vallesana Clàudia Marin.

Marin reconeix que “tècnicament” els equips catalans són millors que als que s’enfronta al campionat universitari d’hoquei dels EEUU. “Però físicament, aquí es treballa molt. Crec que massa. Quan vaig arribar hi havia dies que fèiem tant de físic que no podia moure les cames”, recorda. A Hofstra també hi juga Marta Pena (ex-jugador del Polo). “Fem molt d’equip i això és molt maco. Vivim, dinem, estudiem juntes… Com a les pel·lícules”, conclou.

Qui pot optar a una beca esportiva?

Tot just concloure el mundial sub-17 de futbol femení, on la selecció espanyola va quedar sots-campiona, les bessones Núria i Pilar Garrote, jugadores del Barça, van rebre la trucada d’un representant d’una agència de Madrid que oferia a les noies la possibilitat d’estudiar i jugar a una universitat dels Estats Units amb totes les despeses pagades. La dificultat de les germanes Garrote amb l’anglès va obligar-les a aparcar, de moment, un possible salt al futbol universitari nord-americà.

Són diverses les agències que treballen per posar en contacte universitats i esportistes de fora dels Estats Units. La més coneguda aquí és AGM, dirigida per l’ex-tenista Gonzalo Talito Corrales. Per optar a aquest tipus de beca, informen des d’AGM que cal tenir entre 17 i 21 anys, el batxillerat acabat, nivell d’anglès per superar els exàmens d’accés a una universitat nord-americana, estar competint en el moment de la sol·licitud, acreditar amb marques o resultats un bon nivell esportius i no haver signat mai un contracte professional ni tenir representant professional.

En el cas de la waterpolista Roser Tarragó, per exemple, l’entrenador de Berkeley va contactar-hi directament a través de les xarxes socials.

Los talibanes celebran la marcha de EE UU

Actualitat, , ,

Los-talibanes-celebran-la-marcha-de-EE-UU

Publicat a El diario Vasco, el 30 de desembre de 2014

La insurgencia talibán celebró ayer como una victoria el fin de la misión de combate de la ISAF –la Fuerza Internacional de Asistencia para la Seguridad, liderada por la OTAN– en Afganistán, escenificado en Kabul hace apenas 48 horas, después de 13 años de guerra. “No hemos sido derrotados, no hemos firmado ningún acuerdo con Estados Unidos para concluir la guerra, entonces ¿cuál es el sentido de que EEUU ponga fin a la guerra? Esto significa que EEUU y sus aliados han sido completamente derrotados y están huyendo del campo de batalla”, festejó en un comunicado el portavoz talibán Zabiulá Mujahid.

Y, con la promesa de restaurar su antiguo régimen islamista de línea dura, derrocado por la coalición internacional tras los ataques terroristas del 11 de septiembre de 2001, concluyó: “Quizá las naciones que invadieron Afganistán se han percatado de que su misión fue la decisión más idiota de la historia moderna”.

Horas antes, el gobierno afgano informaba de la muerte de cuatro soldados tras un ataque talibán contra un puesto de control del ejército en una región del sur del país, en la provincia de Helmand. Tres soldados más habrían resultado heridos. Entre los insurgentes, habría ocho muertos.

Aunque las fuerzas norteamericanas permanecerán en el país en lo que califican de “misión de apoyo” al ejército y la policía afganos como mínimo hasta 2016, Estados Unidos y la OTAN dan por concluida la misión de combate en Afganistán. “La guerra más larga en la historia americana llega a una conclusión responsable”, señaló el presidente Barak Obama, también en un comunicado. El dirigente recordó que a su llegada a la Casa Blanca, Estados Unidos tenía 180.000 militares entre Afganistán e Irak. Ahora, cuenta menos de 15.000.

En Afganistán, seguirán, al final cerca de 13.000 soldados foráneos, en su mayoría estadounidenses –más de los que, en mayo, Obama aseguró con un contundente “es hora de pasar página”,–. Su misión: continuar con la formación de la coalición de las fuerzas de seguridad afganas para combatir a los insurgentes, que han matado a un número récord de ciudadanos del país asiático este año. Casi 3.200 civiles afganos han muerto en el conflicto en 2014 y más de 4.600 militares y policías locales perecieron en ataques de los talibanes.

Entre las tropas de la coalición internacional, desde 2001, han muerto en la guerra cerca de 3.500 soldados, alrededor de 2.200, estadounidenses. El gobierno norteamericano ha gastado, además, más de un millón de billones de dólares en el conflicto.

“Obama parece estar teniendo dudas sobre su estrategia en Afganistán después de la subida del Estado Islámico en Irak y el repentino colapso del ejército iraquí. Puede que esté tratando de evitar su responsabilidad si algo similar ocurre en Afganistán, donde los ataques talibanes van en aumento”, señalaba The New York Times en un editorial reciente.

Uno de los objetivos de la intervención militar internacional en Afganistán tras el 11S, era evitar que el país asiático diera cobijo a miembros de Al-Qaeda que pudieran preparar desde allí nuevos ataques a objetivos extranjeros. En este sentido, la mayoría de analistas coinciden en que la operación de la OTAN habrías sido, en parte, un éxito. La fuerza de Al-Qaeda en el país, aseguran, se ha reducido, aunque todavía tienen cierta presencia.

No se ha logrado, en cambio, derrotar a los talibanes y frenar su ofensiva en la zona, sobre todo, en el norte y el centro del país donde han ganado presencia.