Esport

Un campionat fabricat per seduir els EUA

Esports, , ,

Publicat al Diari Ara el 3 de juny de 2016

Lluny encara de la popularitat que té a Europa, l’Àfrica o l’Amèrica del Sud, el futbol prova de treure el cap als Estats Units entre els esports de les seves quatre grans lligues: bàsquet, beisbol, futbol americà i hoquei gel. Ara mateix, a nivell formatiu (entre 6 i 17 anys), només el bàsquet supera en practicants l’anomenat soccer, segons dades de l’associació Sports & Fitness Industry. El creixement de la comunitat d’origen llatí al país serveix indiscutiblement d’empenta. De fet, els nord-americans somnien a organitzar un Mundial de futbol aviat. De moment, com a tastet, avui a Califòrnia es dóna el tret de sortida a la Copa Amèrica Centenari, una edició especial de l’històric campionat. En total, aquesta Copa Amèrica es resoldrà en 32 partits, amb 16 seleccions en joc i 10 seus. Segons l’organització, ja s’han venut prop d’un milió d’entrades. I tant el partit inaugural -entre els EUA i Colòmbia- com el debut de l’Argentina contra Xile, i la final, que es juga a Nova York, fregaran el ple.

Amb Leo Messi com a gran estrella, l’Argentina és la gran favorita. L’equip que entrena el Tata Martino va perdre l’any passat la final, precisament, contra Xile. I Messi té entre cella i cella aixecar aquesta copa amb l’ albiceleste. “Hem d’intentar aprofitar aquesta oportunitat. L’Argentina fa molt que no guanya aquest torneig, aquest grup va estar molt a prop de guanyar en l’edició a passada i crec que mereix ser campió d’un trofeu important”, ha declarat.

L’equip de Martino es postula, juntament amb el Xile de Juan Antonio Pizzi, per encapçalar el Grup D i classificar-se per als quarts (passen dos equips per grup). Xile defensa el títol amb un equip en què destaquen Claudio Bravo, Arturo Vidal, Alexis Sánchez i el defensa de l’Espanyol Enzo Roco.

Juntament amb l’Argentina, l’altre gran aspirant al títol és Mèxic, que arriba a la Copa Amèrica amb un líder, amb el permís del veterà Rafa Márquez, indiscutible: Chicharito Hernández. Dos terços dels hispans que viuen als EUA són d’origen mexicà i els partits del Tri se seguiran amb especial interès. Al Grup C, Mèxic ha quedat enquadrada amb l’Uruguai de Luis Suárez, que, lesionat des de la final de Copa, no podrà debutar en la primera jornada.

La baixa de Neymar resta opcions al Brasil, que tampoc podrà comptar amb Douglas Costa. A la canarinha se l’espera, però, com a mínim als quarts. Al Grup B, s’enfrontarà a l’Equador -sense l’espanyolista Caicedo, baixa per lesió-, el Perú i la ventafocs Haití.

Al Grup A, els amfitrions debuten contra la Colòmbia de James, Bacca i Cuadrado. Jürgen Klinsmann, tècnic local, ha declarat que “l’objectiu” del seu equip “és arribar a les semifinals”. El jove Christian Pulisic, de només 17 anys, és un dels atractius de la selecció local.

“El soccer no ha estat mai tan fort aquí com ara. La lliga professional (MLS) creix, la cobertura de televisió s’expandeix i els joves ja trien el futbol abans que altres esports”, apunta Rick Liebling, especialista en màrqueting esportiu. Liebling recorda que fa deu anys, per saber què havien fet el Barça o el Madrid el diumenge, havia d’esperar als breus del New York Times dels dimarts. Doncs res millor per captar adeptes que un Messi amb fam de títols amb la seva selecció.

Petita gran dona

Esports, , , ,

Publicat al diari Ara el 28 de març de 2015

“El més important que he après dels americans? Think big. Per què conformar-se? Aquí, als Estats Units, diuen que si la gent no riu dels teus objectius, és que no són prou grans”. Clàudia Garcia Jou (Barcelona, 1992) s’ha convertit en la primera catalana que supera el llistó del 1.90 en el salt d’alçada. Ella, que al màxim que aspirava fa uns mesos és a batre el rècord de Catalunya (1.86) –“però no ara, eh. En tota la meva carrera”, puntualitza–, ha acabat segona als campionats universitaris nord-americans i comença a somiar amb la possibilitat de participar en el Mundial de Pequín del pròxim estiu.

Garcia Jou s’entrena i competeix des de l’agost passat a Ohio, on estudia, amb una beca esportiva, un màster en psicologia. “Als Estats Units m’ha canviat la mentalitat”, confessa. “S’ha acabat pensar que, perquè sóc baixeta, no puc saltar 1.90”, afegeix.

I és que l’atleta del Barça no arriba al 1.70 d’alçada, quan, asseguren els experts, l’alçada ideal per a les saltadores d’aquesta disciplina ronda el 1.90 (Ruth Beitia, plusmarquista espanyola i campiona d’Europa de la modalitat, fa 1.92 i Svetlana Shkolina, campiona del món, fa 1.87). “Ser baixet és un handicap greu per a qualsevol saltador perquè tenir el centre de la gravetat, fa més factible superar el llistó», subratllava Ramón Torralbo, tècnic de Beitia.

Cremada al CAR

Tot i la reticència mostrada inicialment pel seu exentrenador, Miguel Vélez, Garcia Jou està encantada amb l’experiència nord-americana. “De fet, vaig marxar de Catalunya, en part, perquè no hi tenia una bona relació”, convé.

“Entenc que hi ha gent que no s’adapta a la vida d’aquí. Et fan competir molts mesos seguits i el cos, de vegades, no aguanta. Depèn molt, a més, de la universitat i l’entrenador que et toquin, perquè, la universitat, si vol, pot fer-te competir en més d’una disciplina i això et pot perjudicar i provocar lesions. A mi, per exemple, em podrien dir que a més del salt d’alçada, he de fer llargada, però no ho fan. Si vens als Estats Units, també és clau tenir unes nocions bàsiques de nutrició i no variar el teu estil de vida, sinó, guanyes molt de pes”, prossegueix aquesta saltadora petita i lleugera.

De la mala relació amb el seu exentrenador, Garcia Jou ha passat a la devoció pel seu actual tècnic, el polonès Tomasz Smialek. “Al ser europeu, manté molta de la base que jo feia abans. Faig, però, menys peses que a Barcelona. Però la gran diferència a nivell tècnic és que he guanyat en control del cos, i sobre tot, la qüestió de la motivació”.

L’atleta revela que va acabar “cremada” de la seva estada al CAR. “Als entrenaments, tot estava extremadament planificat, no hi havia estímuls sorpresa i em vaig acomodar. Ara, en canvi, arribo a l’entrenament inquieta, pendent de què farem, perquè cada dia és diferent i mai saps què passarà. És molt divertit”, detalla

Fa pocs dies, als campionats nacionals universitaris (NCAA I) dels Estats Units, celebrats a Fayetteville (Arkansas), García Jou va batre la seva millor marca (1.86), va superar el llistó sobre 1.90 i va acabar segona de la competició alhora que firmava el millor tercer registre de la història del salt d’alçada espanyol. A l’estat, només Beitia i Marta Mendía han superat el 1.90.

“Clàudia m’ha sorprès molt gratament. És una gran saltadora, però és difícil saber si arribarà a ser la meva successora. Saltar 2.02 és molt difícil, i a més a més, és una mica baixeta per al salt d’altura”, apunta Beitia sobre la barcelonina.

Tot i tenir a prop la saltadora càntabra, els referents de Garcia Jou són, és clar, atletes petits com ella. En concret: el suec Stefan Holm i la italiana Antonietta Di Martino. “Holm feia 1.80 i saltava 2.40, que és una burrada. I Di Martino, que fa com jo, va saltar 2.04”, somriu.

L’esportista catalana és ara la 28a millor saltadora del món i aspira a poder participar en el pròxim mundial. “Fer la mínima (1.94) és molt difícil, però ser al Mundial, ara, no em sembla impossible. El fet d’estar entre les millors del món en la llista oficial, em dóna certa esperança, perquè si no hi ha 20 atletes que hagin fet la mínima aquest any, potser podria entra-hi sense tenir-la. Però en aquest cas, la decisió d’inscriure’m al Mundial quedaria a criteri de la Federació Espanyola… I com que no hi ha diners, poden decidir obviar aquesta possibilitat i no enviar ningú que no tingui opció d’arribar a la final. Ja ho han fet altres vegades. Veurem”, conclou. Think big.

El Somni Americà, a l’abast de joves atletes catalanes

Educació, Esports, , , , , , , ,

somniamerica_1somniamerica2

A tots els sona el despertador ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora­… Però confessen que n’estan encantats. Cristina Felip, Clara Espar, Amadeu Ramon, Roser Tarragó, Sara Burinato, Marta Pena i Clàudia Marin són alguns dels més de 300.000 joves universitaris que estudien als Estats Units gràcies a una beca esportiva. Ells però, són catalans. Van marxar de casa amb bones notes, tot i que és a través del departament d’esports que han aconseguit finançament per a la carrera. Estudiar en un centre privat als EEUU costa al voltant de 40.000 euros l’any.

La NCAA, l’associació que organitza els principals campionats esportius universitaris als Estats Units, ha fet públic que aquest curs s’han invertit més de 2.000 milions d’euros en beques per a atletes. Hi poden optar esportistes de 23 disciplines diferents. Un bon nivell esportiu reporta a la universitat prestigi i, sobre tot, diners (de patrocinadors i drets de televisió). D’aquí l’interès dels centres per atraure bons atletes.

Clara Espar i Roser Tarragó (de 20 i 21 anys, respectivament) són les cara més conegudes d’aquest grup de joves esportistes catalans que estudia als Estats Units. Totes dues formen part de la selecció espanyola de waterpolo. Tarragó, mataronina –campiona d’Europa i del món–, estudia a la prestigiosa universitat de Berkeley (Califòrnia). Espar –filla de l’ex entrenador del Barça d’handbol Xesco Espar–, al mateix estat, però a la de San José.

“És el meu segon any aquí”, explica aquest última per telèfon. La Clara cursa Organizational Studies, “una mena d’estudis de negocis, però des del vessants psicològic i sociològic”, concreta. I prossegueix, “de fet, la gran oferta de carreres és una de les qüestions que destacaria d’estudiar als Estat Units. A més a més, per a un esportista és clau la flexibilitat que t’ofereixen per organitzar-te. A San José, per exemple, una mateixa classe es programa quatre vegades en un mateix dia, entre les set del matí i les sis de la tarda. I així pots assistir a la que et convingui”.

La Clara es lleva a les 5:30 del matí. De 6 a 9 s’entrena a l’aigua. De 10 a 14:30 fa classe. I de 15 a 16, entrenament al gimnàs. Té la tarda lliure per fer treballs, estudiar, descansar. I anar dormir aviat, perquè l’endemà, se’n tornem-hi. La pretemporada a la Divisió I, la de més nivell al campionat universitari, on juga Espar, dura tot un semestre. “En l’altre, es competeix, per això hi ha caps de setmana en què juguem tres o quatre partits”, detalla.

“El nivell esportiu a la meva universitat és alt. I a l’equip tothom és molt disciplinat, creuen en la cultura de l’esforç. Però a l’hora, no pots deixar els estudis de banda, perquè si no aconsegueixes una nota mínima, no et deixen jugar. I això motiva l’esportista a estudiar”, convé la màxima golejadora de les Spartans, que és com es coneix als atletes de la San José State University.

En aquest sentit, fa anys que es denuncia que en esports com el bàsquet o el futbol americà, que a nivell universitari mouen moltíssims diners –la cadena ESPN va pagar al 2012, 6,5 bilions d’euros pels drets de televisió del play-off final del campionat de futbol americà universitari dels pròxims 12 anys–, no s’atén la formació acadèmica de les estrelles com caldria i que se’ls regalen les notes per complir amb la normativa. De fet, hi hagut professors que han manifestat públicament que alguns d’aquests alumnes no arriben al nivell de comprensió lectora d’un nano de 12 anys, cosa que posa en dubte també el sistema d’accés als centres.

No és el cas dels catalans. Cristina Felip (21 anys) juga a golf des què no aixecava un pam de terra. Però des dels 18 anys ho fa a la Universitat de Long Island (LIU, Nova York). Estudia i juga amb una beca que cobreix les seves despeses d’estudis i residència. Ella ha de pagar-se el menjar. Estudia Business Managament i intenta acumular assignatures per graduar-se en tres anys i mig enlloc de quatre. “Ni a Catalunya ni a Europa pots compaginar com aquí esport i universitat a alt nivell”, insisteix Felip, que als 15 anys va començar un programa per a atletes d’alt nivell a la Residència Blume d’Esplugues. “Recomano a qualsevol jove en la meva situació venir aquí. És una gran experiència”, subratlla.

Al seu equip hi ha una anglesa, una nova zelandesa, una italiana, una sueca… “I també hi ha un americana”, apunta. “El nivell és molt alt. Sobre tot, quan arribes als campionats regionals”, afegeix.

Per poder competir i estudiar, Felip es programa la majoria de classes a última hora de la tarda. Tres dies a la setmana, fa preparació física de 7 a 9 del matí i tres més s’entrena al camp, cinc hores al dia. Però ara mateix, no pensa en fer el pas a professional.

Quedar-se o tornar a casa

“Jo l’any que ve tornaré segur a Barcelona, hem de preparar els JJOO. I potser després vinc de nou als EEUU per acabar els dos anys que em quedaran de carrera, ja veurem”, planeja Clara Espar. “La meva idea, en canvi, és aprofitar que tinc un visat per cinc anys, acabar la carrera i, si puc, quedar-me a treballar un temps als Estats Units”, explica Clàudia Marin, estudiant i jugador d’hoquei a Hofstra University, també a Long Island (Nova York).

Marín (19 anys), exjugadora de l’Atlètic i el Terrassa (Divisió d’Honor), estudia International Business. “Des del departament d’esports m’oferien el 100% de la beca d’estudis, residència i manutenció, però com que a Catalunya havia tret bones notes, també em donaven beca d’estudis. Al final, tinc un 80% de beca d’esports i 20% d’acadèmica”, diu, orgullosa.

Segons la NCAA, vuit de de cada deu estudiants amb beca d’esports es llicencien, i un 35% supera, a més a més, algun programa de postgrau.

Al New York Institute of Technology coincideixen Amadeo Ramon i Sara Burinato. El primer, s’especialitza en enginyeria elèctrica i informàtica i juga a l’equip de futbol de la universitat, on comparteix vestidor amb Alberto Ruiz (Zaragoza), Ivan Hernandez (Sevilla), Guillermo Fuentes (Valladolid), Javier Gallardo (Sevilla), Gonzalo Barroso, Alvaro Cruz, Jaime Gomez y Alejandro del Cura (els quatre últims, de Madrid). Burinato té una beca com a tenista i estudia enginyeria mecànica. Ha estat la primera tenista del NYIT que guanya el campionat de la Conferència Est.

“Combinar esports i estudis és un esforç, però aquí pot fer-se tot. A Catalunya, jo mateixa, per exemple, havia de desplaçar-me a estudiar a Barcelona i després córrer per arribar a Matadepera i anar a entrenar. Aquí hi ha més flexibilitat, faig el que m’agrada: estudiar i jugar a hoquei. Així que estic molt contenta”, celebra la vallesana Clàudia Marin.

Marin reconeix que “tècnicament” els equips catalans són millors que als que s’enfronta al campionat universitari d’hoquei dels EEUU. “Però físicament, aquí es treballa molt. Crec que massa. Quan vaig arribar hi havia dies que fèiem tant de físic que no podia moure les cames”, recorda. A Hofstra també hi juga Marta Pena (ex-jugador del Polo). “Fem molt d’equip i això és molt maco. Vivim, dinem, estudiem juntes… Com a les pel·lícules”, conclou.

Qui pot optar a una beca esportiva?

Tot just concloure el mundial sub-17 de futbol femení, on la selecció espanyola va quedar sots-campiona, les bessones Núria i Pilar Garrote, jugadores del Barça, van rebre la trucada d’un representant d’una agència de Madrid que oferia a les noies la possibilitat d’estudiar i jugar a una universitat dels Estats Units amb totes les despeses pagades. La dificultat de les germanes Garrote amb l’anglès va obligar-les a aparcar, de moment, un possible salt al futbol universitari nord-americà.

Són diverses les agències que treballen per posar en contacte universitats i esportistes de fora dels Estats Units. La més coneguda aquí és AGM, dirigida per l’ex-tenista Gonzalo Talito Corrales. Per optar a aquest tipus de beca, informen des d’AGM que cal tenir entre 17 i 21 anys, el batxillerat acabat, nivell d’anglès per superar els exàmens d’accés a una universitat nord-americana, estar competint en el moment de la sol·licitud, acreditar amb marques o resultats un bon nivell esportius i no haver signat mai un contracte professional ni tenir representant professional.

En el cas de la waterpolista Roser Tarragó, per exemple, l’entrenador de Berkeley va contactar-hi directament a través de les xarxes socials.