Publicat al diari Ara el 6 de setembre de 2016
Acaba l’entrenament abans d’hora per culpa d’una llaga al peu i, camí dels vestidors del Billie Jean King National Tennis Center de Nova York, es creua amb mitja família Nadal (el tiet Miquel Àngel, la xicota del tenista, la mare i la germana), que l’anima i li dedica un gest afectuós. Marc López, recent campió de dobles a Roland Garros i Rio, té el clan Nadal a la butxaca. I més, si és possible, després de guanyar la medalla d’or dels Jocs amb el manacorí. Aquests dies, coincideixen a l’Open dels EUA.
Un problema a la cama a Cincinatti i ara aquesta llaga al peu. Com arriba a la recta final de la temporada?
En els dobles el desgast físic no és tan gran com en individuals, però noto molt la fatiga mental. Els nervis de guanyar Roland Garros i els Jocs, dues competicions que em feien molta il·lusió, passen factura. L’esforç mental ha sigut més gran que el físic, però estic encantat.
És curiós que calgui preparar el cap per a la victòria.
I més encara quan no hi estàs acostumat, com és el meu cas. Ara entenc que a vegades el Rafa [Nadal] sigui molt dur. Guanyar no és fàcil. Jo abans tenia la tranquil·litat que si perdia, no passava res, i ara noto més la responsabilitat.
Tot just després de guanyar als Jocs, va viatjar al torneig de Cincinatti, ara és a l’Open dels Estats Units. Ha tingut temps de celebrar la medalla olímpica?
No. Vaig acabar Rio i dos dies més tard ja era a Cincinatti jugant amb el Feliciano [López]. Com que ens van eliminar a la primera ronda, vaig poder anar a casa una setmana. Però va ser deixar la medalla i anar a la Costa Brava amb la família, així que encara no he vist els amics i una celebració com Déu mana queda pendent.
L’Open dels Estats Units el torna a jugar amb Feliciano López, amb qui aquests anys ha guanyat Roland Garros. Com n’és, de diferent, jugar amb una parella o una altra?
Són dos tenistes totalment diferents. El Feli té un servei increïble i amb el Rafa patim una mica més quan ell serveix. El Rafa és molt bo des del fons de la pista i el Feli, en la volea. Però el Rafa és un jugador diferent, que té coses que no té ningú més. Jo m’hi he adaptat molt bé. Amb el Feli, tot just fa un any que juguem junts i hem guanyat Roland Garros, i amb el Rafa, no sé ni quant fa que no jugàvem junts i ara hem fet or als Jocs.
Queda clar, doncs, que el bo de la parella és vostè, que ha guanyat els dos tornejos…
Això em diuen ells fent broma, però sóc conscient del meu paper quan jugo amb ells. Ells porten el pes del doble i jo intento aportar experiència i cops, tot i que no tinc gaire varietat de cops bons. Jo crec que la clau és que fora de la pista tenim molt bona relació: són dels meus millors amics dins el circuit.
¿És complicat en el tenis professional renunciar a fer carrera individual?
Jo ho vaig tenir clar després de guanyar el Masters 1000 d’Indian Wells el 2009,
també amb el Rafa. En individuals, estava el 280è del món i en dobles, el 40è [ara és el 19è del rànquing ATP]. Hi vaig estar pensant dies i vaig decidir decantar-me pels dobles. I no m’ha anat malament.
I què més s’ha proposat per a aquest final de temporada?
Ens queden sis tornejos i estic molt il·lusionat. Si tot va com ha d’anar, a final d’any arribarem amb el Feli a la Copa de Mestres de Londres, que m’encanta. Tinc molt bon record de quan la vam guanyar el 2012 amb el Marcel Granollers.
També li he sentit dir que li faria molta il·lusió guanyar una Copa Davis, tot i que ara mateix, ho té complicat.
Vam estar a punt el 2012 i el que cal ara, que tenim l’eliminatòria contra l’Índia, és tornar al grup mundial, que és on hauria d’estar l’equip espanyol. Em faria molta il·lusió guanyar la Davis, sí, tot i que sé que és difícil. Però m’estan passant tantes coses, coses que mai hauria imaginat, que, posats a somniar, demano la Davis.
Posa data a la celebració de la medalla?
Com més tard millor, voldrà dir que tot va bé. Però la celebrarem!
