A tots els sona el despertador ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora­… Però confessen que n’estan encantats. Cristina Felip, Clara Espar, Amadeu Ramon, Roser Tarragó, Sara Burinato, Marta Pena i Clàudia Marin són alguns dels més de 300.000 joves universitaris que estudien als Estats Units gràcies a una beca esportiva. Ells però, són catalans. Van marxar de casa amb bones notes, tot i que és a través del departament d’esports que han aconseguit finançament per a la carrera. Estudiar en un centre privat als EEUU costa al voltant de 40.000 euros l’any.

La NCAA, l’associació que organitza els principals campionats esportius universitaris als Estats Units, ha fet públic que aquest curs s’han invertit més de 2.000 milions d’euros en beques per a atletes. Hi poden optar esportistes de 23 disciplines diferents. Un bon nivell esportiu reporta a la universitat prestigi i, sobre tot, diners (de patrocinadors i drets de televisió). D’aquí l’interès dels centres per atraure bons atletes.

Clara Espar i Roser Tarragó (de 20 i 21 anys, respectivament) són les cara més conegudes d’aquest grup de joves esportistes catalans que estudia als Estats Units. Totes dues formen part de la selecció espanyola de waterpolo. Tarragó, mataronina –campiona d’Europa i del món–, estudia a la prestigiosa universitat de Berkeley (Califòrnia). Espar –filla de l’ex entrenador del Barça d’handbol Xesco Espar–, al mateix estat, però a la de San José.

“És el meu segon any aquí”, explica aquest última per telèfon. La Clara cursa Organizational Studies, “una mena d’estudis de negocis, però des del vessants psicològic i sociològic”, concreta. I prossegueix, “de fet, la gran oferta de carreres és una de les qüestions que destacaria d’estudiar als Estat Units. A més a més, per a un esportista és clau la flexibilitat que t’ofereixen per organitzar-te. A San José, per exemple, una mateixa classe es programa quatre vegades en un mateix dia, entre les set del matí i les sis de la tarda. I així pots assistir a la que et convingui”.

La Clara es lleva a les 5:30 del matí. De 6 a 9 s’entrena a l’aigua. De 10 a 14:30 fa classe. I de 15 a 16, entrenament al gimnàs. Té la tarda lliure per fer treballs, estudiar, descansar. I anar dormir aviat, perquè l’endemà, se’n tornem-hi. La pretemporada a la Divisió I, la de més nivell al campionat universitari, on juga Espar, dura tot un semestre. “En l’altre, es competeix, per això hi ha caps de setmana en què juguem tres o quatre partits”, detalla.

“El nivell esportiu a la meva universitat és alt. I a l’equip tothom és molt disciplinat, creuen en la cultura de l’esforç. Però a l’hora, no pots deixar els estudis de banda, perquè si no aconsegueixes una nota mínima, no et deixen jugar. I això motiva l’esportista a estudiar”, convé la màxima golejadora de les Spartans, que és com es coneix als atletes de la San José State University.

En aquest sentit, fa anys que es denuncia que en esports com el bàsquet o el futbol americà, que a nivell universitari mouen moltíssims diners –la cadena ESPN va pagar al 2012, 6,5 bilions d’euros pels drets de televisió del play-off final del campionat de futbol americà universitari dels pròxims 12 anys–, no s’atén la formació acadèmica de les estrelles com caldria i que se’ls regalen les notes per complir amb la normativa. De fet, hi hagut professors que han manifestat públicament que alguns d’aquests alumnes no arriben al nivell de comprensió lectora d’un nano de 12 anys, cosa que posa en dubte també el sistema d’accés als centres.

No és el cas dels catalans. Cristina Felip (21 anys) juga a golf des què no aixecava un pam de terra. Però des dels 18 anys ho fa a la Universitat de Long Island (LIU, Nova York). Estudia i juga amb una beca que cobreix les seves despeses d’estudis i residència. Ella ha de pagar-se el menjar. Estudia Business Managament i intenta acumular assignatures per graduar-se en tres anys i mig enlloc de quatre. “Ni a Catalunya ni a Europa pots compaginar com aquí esport i universitat a alt nivell”, insisteix Felip, que als 15 anys va començar un programa per a atletes d’alt nivell a la Residència Blume d’Esplugues. “Recomano a qualsevol jove en la meva situació venir aquí. És una gran experiència”, subratlla.

Al seu equip hi ha una anglesa, una nova zelandesa, una italiana, una sueca… “I també hi ha un americana”, apunta. “El nivell és molt alt. Sobre tot, quan arribes als campionats regionals”, afegeix.

Per poder competir i estudiar, Felip es programa la majoria de classes a última hora de la tarda. Tres dies a la setmana, fa preparació física de 7 a 9 del matí i tres més s’entrena al camp, cinc hores al dia. Però ara mateix, no pensa en fer el pas a professional.

Quedar-se o tornar a casa

“Jo l’any que ve tornaré segur a Barcelona, hem de preparar els JJOO. I potser després vinc de nou als EEUU per acabar els dos anys que em quedaran de carrera, ja veurem”, planeja Clara Espar. “La meva idea, en canvi, és aprofitar que tinc un visat per cinc anys, acabar la carrera i, si puc, quedar-me a treballar un temps als Estats Units”, explica Clàudia Marin, estudiant i jugador d’hoquei a Hofstra University, també a Long Island (Nova York).

Marín (19 anys), exjugadora de l’Atlètic i el Terrassa (Divisió d’Honor), estudia International Business. “Des del departament d’esports m’oferien el 100% de la beca d’estudis, residència i manutenció, però com que a Catalunya havia tret bones notes, també em donaven beca d’estudis. Al final, tinc un 80% de beca d’esports i 20% d’acadèmica”, diu, orgullosa.

Segons la NCAA, vuit de de cada deu estudiants amb beca d’esports es llicencien, i un 35% supera, a més a més, algun programa de postgrau.

Al New York Institute of Technology coincideixen Amadeo Ramon i Sara Burinato. El primer, s’especialitza en enginyeria elèctrica i informàtica i juga a l’equip de futbol de la universitat, on comparteix vestidor amb Alberto Ruiz (Zaragoza), Ivan Hernandez (Sevilla), Guillermo Fuentes (Valladolid), Javier Gallardo (Sevilla), Gonzalo Barroso, Alvaro Cruz, Jaime Gomez y Alejandro del Cura (els quatre últims, de Madrid). Burinato té una beca com a tenista i estudia enginyeria mecànica. Ha estat la primera tenista del NYIT que guanya el campionat de la Conferència Est.

“Combinar esports i estudis és un esforç, però aquí pot fer-se tot. A Catalunya, jo mateixa, per exemple, havia de desplaçar-me a estudiar a Barcelona i després córrer per arribar a Matadepera i anar a entrenar. Aquí hi ha més flexibilitat, faig el que m’agrada: estudiar i jugar a hoquei. Així que estic molt contenta”, celebra la vallesana Clàudia Marin.

Marin reconeix que “tècnicament” els equips catalans són millors que als que s’enfronta al campionat universitari d’hoquei dels EEUU. “Però físicament, aquí es treballa molt. Crec que massa. Quan vaig arribar hi havia dies que fèiem tant de físic que no podia moure les cames”, recorda. A Hofstra també hi juga Marta Pena (ex-jugador del Polo). “Fem molt d’equip i això és molt maco. Vivim, dinem, estudiem juntes… Com a les pel·lícules”, conclou.

Qui pot optar a una beca esportiva?

Tot just concloure el mundial sub-17 de futbol femení, on la selecció espanyola va quedar sots-campiona, les bessones Núria i Pilar Garrote, jugadores del Barça, van rebre la trucada d’un representant d’una agència de Madrid que oferia a les noies la possibilitat d’estudiar i jugar a una universitat dels Estats Units amb totes les despeses pagades. La dificultat de les germanes Garrote amb l’anglès va obligar-les a aparcar, de moment, un possible salt al futbol universitari nord-americà.

Són diverses les agències que treballen per posar en contacte universitats i esportistes de fora dels Estats Units. La més coneguda aquí és AGM, dirigida per l’ex-tenista Gonzalo Talito Corrales. Per optar a aquest tipus de beca, informen des d’AGM que cal tenir entre 17 i 21 anys, el batxillerat acabat, nivell d’anglès per superar els exàmens d’accés a una universitat nord-americana, estar competint en el moment de la sol·licitud, acreditar amb marques o resultats un bon nivell esportius i no haver signat mai un contracte professional ni tenir representant professional.

En el cas de la waterpolista Roser Tarragó, per exemple, l’entrenador de Berkeley va contactar-hi directament a través de les xarxes socials.