Si Federer, Nadal, Djokovic i Murray són el Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Starr del tenis de l’última dècada, Stanislas Wawrinka oposita per ser el cinquè Beatle d’aquest grup tan selecte. Amb la victòria davant el serbi a l’Open dels Estats Units, el suís suma el seu tercer Grand Slam -2014 Austràlia, 2015 Roland Garros i 2016 Flushing Meadows- i confirma que en els moments decisius s’oblida d’aquella apatia de qui tant li fa guanyar o perdre per mostrar el seu perfil més ambiciós. Wawrinka ha guanyat les últimes onze finals que ha disputat.

“És un tenista de grans partits”, reconeixia Djokovic, derrotat, tot just acabada la final de Nova York. “Li agrada jugar en grans escenaris, contra grans rivals. És llavors quan mostra el seu millor tenis”, insistia sobre el seu rival el serbi.

“Quan estàs tan a prop del títol, no vols perdre. I jo quan jugo una final augmento la meva autoexigència. Quan era més jove, ja estava content si hi arribava, però ara ja no”, argumentava el suís amb una copa de xampany -de plàstic- a la mà, radiant, a la sala de premsa de l’Arthur Ashe Stadium, una hora després de guanyar el torneig nord-americà.

Cosa estranya en ell, en aquesta ocasió, abans d’enfrontar-se a Djokovic, Wawrinka estava fet un sac de nervis. “No m’havia passat mai, però mentre repassava alguns aspectes del joc amb en Magnus [Norman] al vestidor, m’he posat a plorar i a tremolar”, confessava, rient, acompanyat del trofeu i del taló de 3,5 milions de dòlars que s’endú el campió de Nova York. Potser així s’explica el seu mal primer set.

Físicament molt fort, Wawrinka fa gala d’un dels millors revessos a una mà del circuit. També d’una gran capacitat de treball i sincera modèstia. Però peca, alhora, d’una irregularitat exasperant.

“No he pensat mai que vull guanyar aquest o aquell torneig, que vull ser el número u, només em centro a superar els meus límits. I ara mateix, sóc molt lluny del Big Four [tal com anomenen el grup format per Federer, Nadal, Djokovic i Murray], per tot el que han guanyat i pel temps que fa que són a dalt de tot. Ni hi sóc ni hi vull ser”, sentencia el suís, que ocupa el tercer lloc al rànquing de l’ATP.

El tatuatge que du a la part interna de l’avantbraç esquerra descriu amb paraules de l’escriptor irlandès Samuel Beckett el tarannà de Wawrinka: “ Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better ” (Ho has intentat. Has fallat. No importa. Torna-ho a intentar. Falla de nou. Falla millor). “En el tenis, si no ets Federer, Nadal, Djokovic o Murray, no guanyes tants tornejos i sovint perds. Però s’ha d’agafar la part positiva de la derrota i tornar a treballar”, explica quan se li pregunta pel tatuatge.

I és que als 31 anys, el tenista no pensa deixar de tocar de peus a terra tot i els èxits. Fa uns anys, va rebutjar l’homenatge que li volia fer l’alcalde de la seva localitat natal, a prop de Lausana, perquè entenia que “no el mereixia”. “Era un acte perquè l’alcalde es fes la foto i prou”, va lamentar, per explicar la seva renúncia.

Criat a la granja familiar, on els seus pares treballen per a la integració de persones amb discapacitat intel·lectual, els flaixos no enlluernen aquest suís que ha fet carrera a l’ombra de Federer. Absent en aquest Open dels Estats Units per lesió, Federer ha estat encoratjant el seu amic des de la distància amb missatges al mòbil.

“Federer t’ha donat algun consell de com jugar contra Djokovic?”, li va preguntar un periodista. “Per perdre?”, li va contestar rient Wawrinka. I és que Federer no ha sigut capaç de guanyar Djokovic en la final d’un Grand Slam en els últims quatre anys -el serbi l’ha superat a les finals de Wimbledon 2015 i 2016, l’Open dels Estats Units 2015 i les semifinals d’Austràlia 2016.

Ara, amb un nou títol a la butxaca, el gest de Stan the Man, com se’l coneix al circuit, celebrant els punts guanyadors amb el dit a la templa s’ha fet tan famós com el puny enlaire del manacorí Rafa Nadal.